280 anys de premsa satírica a Espanya

.

«A Espanya no s′ha gaudit mai, ni tranquil·lament, d′aquella llibertat necessària perquè la sàtira dibuixada es desenvolupi i visqui.» Jacinto Octavio Picón, 1877

Les paraules de Jacinto Octavio Picón, el primer tractadista espanyol sobre la història de la caricatura, expressades cap a l'any 1877, ja deixen clar que la història de la nostra premsa satírica és una història de lluita contra la censura. La restrictiva legislació a la qual van estar sotmesos el nostre país i la nostra premsa havia impedit que el dibuix d'humor amb càrrega satírica florís, com sí que ocorria en la resta del món civilitzat. El Duende Crítico de Madrid (1735) va tenir l'honor de ser la primera publicació satírica que va aparèixer a Espanya. Era una revista veritablement singular, ja que, a causa de l'esmentada censura, es tractava d'una revista manuscrita: els seus exemplars es copiaven manualment i es distribuïen clandestinament. Va aparèixer regularment cada dijous entre el 8 de desembre de 1735 i el 17 de maig de 1736. El seu autor anònim atacava la cort amb una mordacitat descarnada en un libel que va tenir una elevada difusió, i fins ben entrat el segle se seguien copiant i distribuint de sotamà exemplars d'aquella subversiva revista. Sembla que finalment l'autor va ser descobert i empresonat en un convent. Un segle després es van reeditar les seves sàtires completes i encara resultaven escandaloses.

En aquell moment, entre finals del segle XVIII i principis del XIX, la premsa tal com la coneixem avui es trobava encara en els seus inicis. La sàtira gràfica, en canvi, es trobava en plena edat d'or, però encara desvinculada del periodisme. Les estampes satíriques, que s’imprimien mitjançant la calcografia i es venien soltes, gaudien de gran popularitat i difusió. A Anglaterra, els gravadors satírics encapçalats per Hogarth, Rowlandson, Gillray i Cruickshank van crear escola, amb sèries de gravats de gran èxit. Durant la Guerra del Francès, a Espanya, també van circular interessants làmines d'autors anònims o avui desconeguts, que centraven les seves sàtires en Napoleó i el seu germà José Bonaparte, conegut com Pepe Botella. A partir de mitjan segle, la publicació francesa La Caricature, fundada per Charles Philipon, va unir aquestes làmines a les seves revistes, donant naixement a la premsa satírica moderna.

Ja en el segle XIX, van néixer diverses publicacions que intentaven utilitzar la sàtira per denunciar abusos i injustícies seculars mitjançant l'humor, ja que fer-ho de debò era pràcticament impossible. Eren capçaleres inflamades i virulentes, instal·lades en la precarietat, d'escassa qualitat, curt tiratge i vida efímera, que es van succeir a l'espera de l'inevitable garrotada legislativa: El Censor (1781-1788), La Abeja Española (1812), El Zurriago (1821-1823), El Pobrecito Hablador (1832-1833), Fray Gerundio (1837-1844), El Mata-moscas (1836-1837), Sancho Gobernador (1836-1837), Lo Pare Arcàngel (1841), Guindilla (1842), El Papagayo (1842-1844), La Risa (1843-1844), La Carcajada (1843), La Donsaina (1844), El Fandango (1844-1846) o La Caricatura (1858). Les dates d'aparició d'aquests periòdics van coincidir exactament amb els pocs períodes de buit de poder o obertura política que pintorescament van esquitxar el segle. Els seus impulsors i redactors eren periodistes liberals exaltats o inconscients, especialitzats en la creació de noves capçaleres que el govern clausurava al cap de pocs números. En la major part d'aquestes publicacions la imatge tenia poca o nul·la rellevància, excepte en efímeres excepcions, com les làmines que van acompanyar alguns números de revistes com Sancho Gobernador. En la resta de les capçaleres, les vinyetes –toscs gravats de traç brusc i ínfima qualitat, a causa també de la precarietat tècnica amb la qual s'imprimien aquestes publicacions– solien limitar-se a il·lustrar fragments de text.

Un canvi de model es va consolidar amb l'aparició de revistes com la cubana El moro Muza (1859-1869), la sevillana El Tío Clarín (1864-1867) o la madrilenya Gil Blas (1864-1872), revistes en les quals els dibuixos reivindicaven el seu propi espai, a la manera dels grans setmanaris satírics de la resta d'Europa, deixant de ser un mer suport dels textos satírics. Per culpa, de nou, de la censura, la majoria d'autors dels nostres primers dibuixos satírics ens són desconeguts. O bé no van signar els seus dibuixos, o bé ho van fer sota pseudònims, o bé no en coneixem els detalls biogràfics. Una curiosa excepció la constitueix la figura de Víctor Patricio de Landaluze, que va realitzar la seva obra satírica a mitjan segle en publicacions cubanes, és a dir, fora de l'Espanya peninsular. En aquelles publicacions, les caricatures es reproduïen mitjançant la tècnica litogràfica, la qual cosa permetia transmetre l'expressivitat del traç de l'artista; així, a Gil Blas es pot gaudir de la sarcàstica obra dels germans Alfredo i Daniel Perea, i del magistral Francisco Ortego; a La Flaca (1869-1876), que va apostar per la litografia en color amb gran qualitat, gaudim de les obres de Tomàs Padró o Manuel Moliné. Moltes d'aquestes publicacions van ser multades i suspeses repetidament, de manera que es van veure obligades a mudar la seva capçalera per poder seguir apareixent cada vegada que el govern de torn prohibia la seva circulació.

Després de la breu República, la restauració borbònica va establir un marc legal restrictiu però prou ample per a permetre la subsistència de moltes d'aquestes revistes. Ni els periodistes ni el seu públic estaven disposats a tornar enrere. Les grans capçaleres satíriques de final del segle XIX van seguir el model de Gil Blas o de La Flaca, i malgrat les multes, suspensions, denúncies i empresonaments varis dels seus editors, directors i dibuixants, van sortir com bolets de llarg a llarg de la península: El Caos (1870), Sancho Panza (1872), La Filoxera (1878-1884), Madrid Cómico (1880-1923), El Buñuelo (1880-1881), La Broma (1881-1885) o El Motín (1881-1926) a Madrid; La Campana de Gràcia (1870-1934), El Loro (1879-1885), L’Esquella de la Torratxa (1879-1939), La Mosca (1881-1883), La Tramontana (1881-1895), La Honorata (1885-1886) o El Gato Negro (1898-1899) a Barcelona; El Látigo (1882-1883), La Traca (1884-1889, encara que estigué suspesa entre 1887 i 1888) o El Palleter (1882-1888) a València; El Chimbo (1876-1878) a Bilbao; El Papa-Moscas (1878-1920) a Burgos; La Porra (1889-1891) a Albacete; El Cencerro (1869-1870) a Còrdova; La Semana en San Sebastián (1887-1889) i El Thun Thun (1894) a Sant Sebastià; Galicia Humorística (1888) a Santiago de Compostel·la; La Broma (1881-1887) o Don Cecilio de Triana (1889-1921) a Sevilla, entre altres. Malgrat l'enorme diversitat ideològica de totes aquestes publicacions –n’hi havia de carlistes, d’anarquistes i de tot tarannàpossible–, les de major èxit –si es tradueix l'èxit en difusió, tiratge i longevitat– van ser les de caràcter liberal, republicà i anticlerical.

En l'última dècada del segle es van consolidar noves capçaleres que, allunyant-se de l’arena política, van centrar el seu humor en el costumisme, els escenaris i els toros. Aquest va ser el cas de Madrid Cómico, gran publicació de l'humor madrileny fin de siècle que va aparèixer seguint la petja de El Mundo Cómico (1872-1876) i que va comptar amb una legió d'imitadors, entre els quals hi trobem Hipódromo cómico (1883), Bilbao cómico (1883), La semana cómica (1887-1894), Granada Cómica (1887-1888), Sevilla Cómica (1888) i Barcelona Cómica (1889-1901). Altres capçaleres van intentar mantenir el to crític durant aquest període que es va allargar fins ben entrat el segle xx, pagant-ne les conseqüències a força de multes, condemnes, desterraments i empresonaments.

Amb el canvi de segle, Gedeón, El periódico de menos circulación de España (1895-1912), contràriament al que pugui suggerir el seu subtítol, va ser la gran publicació satírica espanyola. El seu equip de dibuixants va constituir la flor i nata de la caricatura madrilenya del moment, capitanejats pel jove Pedro Antonio Villahermosa, que signava com Sileno, molt ben escudat per Joaquín Moya, Enrique Tovar, Francisco Sancha o Joaquín Xaudaró. Gedeón i el seu nebot Calínez, protagonistes de la publicació, van gaudir d'una immensa popularitat en la seva època i van protagonitzar llibrets d’acudits, obres de teatre i fins i tot pel·lícules. Malgrat que va ser una revista molt moderada, de crítica incisiva però no feridora, també Gedeón va topar amb la llei de premsa i el 1898 va ser suspesa, de manera que, com era habitual, els seus editors van mudar la capçalera per Calínez, amb el mateix equip per substituir-la.

És impossible fer una història de la premsa satírica a Espanya sense destacar l'ebullició editorial que es va produir a Catalunya durant les tres primeres dècades del segle xx, quan a les veteranes revistes com L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia se'ls afegí una infinitat d'iniciatives satíriques de gran interès i qualitat, com Cu-cut! (1902-1912), Papitu (1908-1937), Foyer (1910), Picarol (1912), Revista Nova (1914), La Piula (1916), Cuca Fera (1919), L’Estevet (1921) i El Borinot (1923).

A Espanya, durant les dues primeres dècades del segle van proliferar també les revistes d'humor costumista, que preferien no ficar-se en embolics, o moltes d’altres que, posades a tenir problemes, preferien tenir-se-les amb la cúria que no pas amb els militars, per la qual cosa barrejaven l'humor amb l'erotisme i no amb la política. És el cas de Rojo y verde (1903-1906), ¡Ja, Ja! (1910), KDT (1912-1922), Flirt (1922-1925), Color (1923) o KchT (1924). Amb la dictadura de Primo de Rivera i la seva croada per preservar la moral i les bones maneres, moltes d'aquestes capçaleres es van veure obligades a abaixar les reixes.

La gran revista que va modernitzar definitivament el sector de la premsa humorística espanyola abans de la Guerra Civil, va ser Buen Humor (1921-1931), fundada i dirigida pel ja veterà Sileno, però que va aportar saba nova, amb artistes d'una qualitat immensa com Penagos, Bartolozzi, Ribas o Sama, i noms clau en un futur pròxim, com serien Tono, Mihura, López Rubio, o Orbegozo. Malgrat allunyar-se de l’arena política i practicar una sàtira més intranscendent i banal, Buen Humor va aconseguir unes bones xifres de difusió en aconseguir sintetitzar la popularitat amb la modernitat de propostes anteriors que no havien tingut acceptació entre el públic, com les breus revistes El Gran Bufón (1912-13), Menipo (1913) o Carnaval (1921). Amb la seva cuidada coberta a tot color i les seves columnes ordenades, Buen Humor es va convertir en el model que van seguir les publicacions satíriques més importants fins a la República: La Risa (1922-1924), Muchas Gracias (1924-1932) o Gutiérrez (1927-1934), una revista deliciosa, fundada i dirigida pel valencià K-Hito, on la fórmula de Buen Humor es va refinar i es va perfeccionar, i fins i tot –quan el temps i l'autoritat ho van permetre– es va ficar, a partir de 1930, en politiqueries.

La República va ser una època convulsa en tots els sentits. Però en el camp satíric va haver-hi una novetat, pràcticament inèdita en la història d'Espanya: per primera vegada, durant uns pocs anys, es va gaudir d'un grau elevat de llibertat de premsa que es va traduir en un important moviment de capçaleres. No obstant això, curiosament, les que van aprofitar més i millor aquesta circumstància van ser les revistes d'ideologia conservadora que van atacar amb duresa el govern de la República, com va ser el cas de la monàrquica i antimaçònica Gracia y Justicia (1931-1936), la sàtira implacable de la qual, feridora i desvergonyida, la va convertir en la més llegida de la Península. A Barcelona, la més incisiva i popular va ser El Be Negre (1931-1936), i a causa de les seves invectives va veure com la seva impremta va ser saquejada per un escamot filofeixista.

Amb la Guerra Civil, també les vinyetes es van mobilitzar, ja que resultaven una eina perfecta per injuriar i ridiculitzar l'enemic. Van destacar la tercera època de La Traca a València i L’Esquella de la Torratxa a Barcelona, que ja existien durant la República, però que es van convertir en les més llegides i efectives del bàndol republicà, mentre que La Ametralladora (1937-1939), des de Sant Sebastià, ho era en el bàndol revoltat. La guerra no només va acabar amb tota la rica tradició de premsa satírica anterior, sinó que també va acabar amb alguns dels millors periodistes, dibuixants i editors: els que no van ser afusellats o van morir al front, es van veure obligats a exiliar-se.

Convençuts que «es tractava dels nostres», el franquisme va autoritzar els mateixos responsables de La Ametralladora perquè creessin una revista d'humor, La Codorniz (1941-1978). Però l'humor no és de ningú, i al cap d'uns anys, especialment amb la incorporació d'una nova generació d'humoristes, La Codorniz es va convertir en una de les poques escletxes per les quals s’escolava un minso raig de llum capaç d'il·luminar aquella època tan fosca. Sense ser una revista crítica, perquè no podia ser-ho, l'humor de gent com Herreros, Pablo, Mingote, Chumy Chúmez, Gila o Forges, era profundament subversiu, la qual cosa, per a un règim totalitari, encara era pitjor. Altres capçaleres certament interessants van intentar complementar la degana de la premsa humorística: Tururut! (1953), dirigida per Cesc, Don José (1955-1958), creació de Mingote, o Locus (1955-1956), una breu bogeria de Muntañola, així com les capçaleres de l'editorial Bruguera, com DDT, Can Can, o Tío Vivo, amb diverses èpoques i diferent numeració entre 1951 i 1975. Malgrat la censura, l'humor es va tenyir amb una lleugera pàtina de crítica social, que a les acaballes del franquisme, amb la il·lusió de llibertat provocada per la Llei de Premsa de Fraga, va acabar convertint els dibuixants en els paladins de la crítica política, mai de forma directa, sinó a força d'al·lusions i sobreentesos.

La repressió franquista no havia acabat amb la pulsió satírica, que durant la transició va emergir de nou amb força en capçaleres com Hermano Lobo (1972-1976), El Papus (1973-1986), o Por Favor (1974-1977), i amb humoristes compromesos com Perich, Máximo, Ivà o Gin. La seva lluita inflexible a favor de la llibertat i la democràcia es va veure recompensada amb una infinitat de multes, processos, suspensions i agressions, com l'atroç bomba a la redacció de El Papus de 1977. Com si es tractés d'una broma, durant aquell període es va parlar del boom de l'humor gràfic.

El Jueves (1977), que encara segueix publicant-se, es va consolidar com la gran revista d'humor de la nostra democràcia. Altres capçaleres, potser una mica més bel·ligerants, van intentar dir-hi la seva, sense aconseguir consolidar-se entre el públic: El Cocodrilo Leopoldo (1974-1975), Muy señor mío (1979-1980), Cul de Sac (1982), Titanic (1983-84), HdiosO (1986), A las Barricadas (1998) o El virus mutante (2004). Però la sàtira d'El Jueves no és gens innòcua, i la prova és que el 2007 encara es van activar antics mecanismes judicials per segrestar un número d'aquesta revista ofensiu per a la corona.

En els últims anys hi ha hagut enrenou en el camp de la premsa satírica, ja que la profunda crisi econòmica i la insatisfacció general són un camp de cultiu ideal perquè prosperin iniciatives contestatàries. Mongolia, nascuda el 2012, que buscava convertir-se, amb les seves provocacions, en l’enfant terrible de la nostra premsa, i el digital Orgullo y satisfacción –la primera capçalera que planteja seriosament el pas de l'humor a la xarxa– naixien després de la dimissió d'una bona part de la redacció d'El Jueves per una topada amb el seu editor a causa de la monarquia, de nou. A les xarxes l'humor pot circular aparentment amb més llibertat, però alhora, les topades amb l'ofensa i la provocació són més freqüents. Al seu torn, el públic es troba més dispers i les revistes ja no tenen la influència que havien tingut, la qual cosa posa en perill també la seguretat laboral de molts creadors.

Malgrat tot, l'humor crític, indòcil i mordaç està avui més viu que mai. També les mordasses dels mecanismes repressors s'actualitzen, perquè saben molt bé que riure'ns d'allò que ens subjuga és el primer pas per aconseguir canviar-ho.