Mingote

Tot i que va néixer a Sitges, va passar la seva infància a Daroca, Calatayud i Terol. De jove es va aficionar a la lectura i va aprendre a dibuixar de manera autodidacta. Provinent d’un ambient familiar carlista, es va apuntar a combatre a la Guerra Civil del bàndol sublevat, amb els requetès, quan només tenia 17 anys. En acabar la guerra va entrar a l’acadèmia de transformació d’infanteria a Guadalajara. Allà va començar a publicar els seus dibuixos a La Cabra, una revista no oficial que es distribuïa a la mateixa acadèmia.

El 1946 va començar a dibuixar per a la revista La Codorniz, dirigida per Álvaro de Laiglesia, una revista que admirava pels seus plantejaments d’humor sorprenent a l’Espanya trista i empobrida de la postguerra. Gràcies a la creació dels personatges de La pareja siniestra en aquesta revista la seva signatura i obra van començar a ser conegudes entre el públic. L’any 1953 el seu pas a la reserva militar va coincidir amb la seva entrada al diari ABC (19 de juny). Aquesta contribució amb un acudit diari a la capçalera dirigida per Torcuato Luca de Tena continuaria fins la mort del dibuixant el 2012. Malgrat la seva col·laboració durant tants anys en un diari monàrquic i conservador com ABC, Mingote sempre va gaudir, gràcies a la seva posició moderada i el seu talent, del respecte i l’afecte tant dels sectors sociològicamnt de dretes com dels progressistes.

L’any 1948 va començar la seva carrera literària publicant la novel·la Las palmeras de cartón. El 13 d’octubre de 1955 va sortir el primer número de Don José, una publicació d’humor, la direcció de la qual va ser encarregada a Mingote. L’autor va saber insuflar un aire renovador a la nova revista. Don José va desaparèixer tres anys després de la seva arribada als quioscs. En aquella mateixa època, Mingote va deixar de dibuixar per a La Codorniz, distanciat per la línia editorial impulsada pel director Álvaro de Laiglesia, i els projectes i iniciatives d’un Mingote altament creatiu es van multiplicar. Es va convertir en editor creant el segell Myr, va escriure un llibre sobre la teoria del joc de cartes del mus (n’era un gran apassionat), va fer de guionista per al cinema i la televisió i va mantenir la seva presència habitual a les tertúlies dels cafès madrilenys dels anys cinquanta. També va reprendre les tertúlies radiofòniques al programa El Estado de la Nación, dirigit per Luis del Olmo a la cadena COPE. Al programa, divertit i crític amb el govern del moment, va compartir micròfon amb José Luis Coll, Tip, Ozores i Chumy Chúmez, entre d’altres.

Com a dramaturg, el 1974 va escriure una revista musical, El oso y el madrileño. Per a Televisió Espanyola va escriure el guió de la sèrie dirigida per Antonio Mercero Este señor de negro (1975), on Mingote va reflectir en 13 episodis la realitat d’una societat reaccionària que es negava a adaptar-se als nous temps. Una anys més tard, el seu amic José Luis Coll el va convidar a participar al programa de televisió Este país necesita un repaso (1993-1995).

Antonio Mingote va rebre molts premis i honors en el transcurs de la seva llarga vida professional: Premi Internacional d’Humor Gat Perich 2001 i Medalla d’Or de les Belles Arts 2002. A més, va ser membre de la Real Academia Española de la Lengua des de 1987, i també fou nomenat doctor honoris causa per les universitats d’Alcalá de Henares i Rey Juan Carlos. L’any 2011, la institució monàrquica li va concedir el títol de Marqués de Daroca, i un any més tard el van nomenar president d’honor de l’Instituto Quevedo del Humor d’Alcalà d’Henares.

La feina de Mingote està lligada al retrat humorístic d’una determinada sociologia madrilenya. El seu traç, viu i alhora curós i expressiu, es va anar renovant i adaptant, sense canvis bruscs, amb el pas dels anys. Les vinyetes estaven compositivament dissenyades per primar una perfecta comunicació amb el lector. De la mateixa manera, la simbologia dels personatges estava pensada per servir l’expressivitat del gag o la reflexió humorística.

Els temes dels seus acudits gràfics eren aquells que interessaven els lectors de les publicacions on treballava. Amb el seu comentari implícit, Mingote va dibuixar la crònica de les actuacions dels habitants i els governants de la ciutat on vivia: Madrid. Temes com el soroll del trànsit de cotxes i les motos, els sots o la manca d’educació de vianants i conductors, per exemple, van ser àmpliament comentats a les seves vinyetes. Els seus dons d’observador li van servir per retratar de manera fefaent una Espanya reaccionària i conservadora amb imatges com senyores amb molts collarets de perles i galeries d’homes ombrívols i tristos vestits de negre. El contrast entre la manera de pensar de la societat rural i la mentalitat urbana també va ser el protagonista de molts dels seus acudits.

Els grans temes de Mingote (la tolerància, la justícia, la llibertat i la soledat) destil·laven la seva comprensió per la gent i la humanitat, tot i que sempre, això sí, amb un sentit crític. Potser va ser a Hombre solo (1970), el seu llibre més filosòfic, allà on Mingote va mostrar més profundament, amb ironia i agudesa, la seva visió de la cursa d’obstacles que és la vida, com d’absurda pot arribar a ser en alguns trams, i la soledat intrínseca que comporta el fet de ser humà.

Antonio Mingote és un dels grans clàssics de l’humor espanyol, i un referent. Així, els seus acudits publicats fa més de cinquanta anys encara tenen vigència avui dia i conserven la seva gràcia com a testimonis d’una època, a més de provar el seu talent com a autor. Sens dubte, pels seus dibuixos i les seves múltiples facetes creatives, se’l pot considerar un dels cronistes genials de la història de la societat espanyola de les darreres dècades.

Publicacions: ABC/ Blanco y Negro, Al loro- El loro, Balalaika, Boy, El Chopo, Don José, La Cabra, La Buhardilla, La Codorniz, Lecturas, Gente Menuda, Minicar, Muy Señor Mío, Semana, Tele Radio

Sèries: Arturo y Pepe (Blanco y Negro), La novela negra del verano (ABC).