Serafín
Pocs il·lustradors d’humor gràfic són tan difícils de classificar com Serafín, un prolífic creador que a la fi dels seus dies va haver de recórrer a la venda dels seus originals per sobreviure. A Serafí devem personatges immortals com les seves estimades “marqueses”, prototipus d’una aristocràcia caduca que li servia per menystenir una societat rància que abominava. Anarquista, vividor, apassionat dels toros i del bon vi, va començar la seva carrera publicant tendres vinyetes a tebeos infantils com Pumby o El Peque, revista infantil valenciana on va començar a treballar l’any 1941. També va col·laborar amb altres setmanaris infantils i juvenils de l’Editorial Valenciana.
Després va abandonar València i va tornar a Madrid on, durant la dècada de 1950, va començar a col·laborar a La Codorniz. Allà va obtenir alguns dels seus triomfs més importants, va popularitzar a partir de 1958 les seves menyspreables i odioses marqueses i va fer servir en algunes ocasions el pseudònim Marqués de Serafín. Paral·lelament, va continuar col·laborant amb revistes infantils, per a les quals va crear personatges inoblidables com Chispita per a Mariló (1950), Doña Paca Cotilla a Trampolín (1951) i Cirilo, el tonto del pueblo per a Jaimito (1957). Gairebé vint anys més tard, en aquesta darrera revista, va popularitzar Don Segundo Canal y su familia funcional. En definitiva, l’humor gràfic ha donat pocs dialoguistes de la talla de Serafín, qui també va dibuixar durant els anys cinquanta per a les col·leccions El guerrero del antifaz i El espadachín enmascarado.
Després de La Codorniz, una vegada desapareguda la censura, es va llençar cap a un humor molt més descarnat i, en algun cas, fins i tot pornogràfic, sense perdre el seu traç personal ni les seves dones, sempre exagerades. Col·laborava a revistes que es consideraven, en les seves pròpies paraules, “para mayores con reparos”, com, per exemple, Hara Kiri. D’altres van ser Mata Ratos i el suplement humorístic del setmanari Interviú anomenat Sal y pimienta. També es va embarcar en la realització d’acudits setmanals una mica escatològics per a la revista gai Party, publicada per la mateixa editorial d’El Papus, i va publicar diversos llibres recopilatoris de les seves vinyetes i historietes com Las nobles brutas (1972) i Carmen Underground (1974).
L’any 1983 alguns dels seus amics de la confraria del bon humor com Antonio Mingote, Martinmorales, Chumy Chúmez o Forges, entre d’altres, li van retre homenatge al Palacio de Velázquez de Madrid.
Serafín també va col·laborar a totes les antologies de l’humor gràfic de la seva època. El 1990 va publicar el seu llibre La guerra está servida, señor marqués, on hi va incloure pinzellades autobiogràfiques, i el 1996 ¡Luz y pornógrafos!. Lamentablement, va morir mig arruïnat, criticant a tort i a dret i venent dibuixos per internet.
Publicacions: Balalaika, El Campeón, El Peque, Hara-Kiri, KKO, Jaimito, La Codorniz, La Golondriz, La PZ, Mariló, Mata Ratos, Party, Pumby, Sal y Pimienta.
Sèries: Carmen Underground, Cirilo (Jaimito), Chispita (Mariló), Coque y Quico (Pumby), Don Golín y Quinielón, Doña Paca Cotilla (Trampolín), Doña Tere, don Panchito y su hijo Teresito (Jaimito), Tip y Coll (Jaimito), El Marqués de Serafín, La Familia Conejil (Pumby), El astronauta Saturnino Chiquiflauta (Jaimito).
