La Golondriz

Quan La Codorniz (“la revista más audaz para el lector más inteligente”) va desaparèixer l’any 1978 un grup dels seus col·laboradors es va sentir desamparat i va voler arrancar una altra publicació similar. En els tràmits, com sempre lents i feixucs, hi van esmerçar dotze anys i no va ser fins al 1990 que van obtenir el permís per intentar recuperar l'esperit d'aquella publicació amb l'aparició de La Golondriz, que amb el títol ja ho deia tot i que era un suplement mensual gratuït que fins i tot pretenia recuperar les seccions de més èxit de la seva antecessora com Crítica de la vida, La Cárcel y la Comisaría de Papel, Politicómics, Crítica Literaria, Página de Terror, etc.

El director era Pgarcia (José García Martínez – València, 1932) i els primers col·laboradors van ser Víctor Vadorrey, Rafael Castellano, Bardaxi, Amaro Carabel, Carlos Valverde, Adolfo Dodera i Juan José Plans. Però, al cap de poc temps, s'hi van afegir antics i nous col·laboradors com Juan Español, Abuelo (Carlos Robles Piquer), Gonzalo Vivas, Oscar Pin, Evaristo Acevedo i fins i tot la creadora del joc de la revista El Damero Maldito, Conchita Montes. Pel que fa als dibuixants, imprescindibles en totes les revistes d'humor, hi col·laboraven Pablo, Eduardo, Kalikrates, Marín, Munoa, Furió, Harca i Che, entre d’altres més esporàdics.

La revista vivia de la publicitat municipal de Madrid i, més tard, es va expandir a tota la província fins que va passar a convertir-se en suplement quinzenal del Diario 16 i de Ya, fet que li va permetre una distribució nacional i fer portades amb quadricromia.

A partir de l’any 2001 va publicar, en format de llibre d'unes 140 pàgines, unes monografies dedicades a diversos temes de l'actualitat com ara la implantació de l'euro o l'ús més habitual dels telèfons mòbils. En aquests llibres hi van participar Mingote, Dátile, Mena, Edu, Soria, Quique, Alexandre, Piu, Tizón, Ferreira+Chandro, Martos, Neto, Lombilla i Fragoso com a dibuixants mentre que, en la part escrita, hi havia Chorot, Vizcaino Casas, Rosa Valenty, López Cruces, Lo Mihura i Daniel Hortas. També va llançar dues col·leccions de llibres: una de petit format, Serie Minor, on publicava llibres de diversos autors, entre ells alguns dels seus col·laboradors habituals (alguns dels títols eren: Pan, amor y ecología, Manual del oficinista perfecto, Umor sin hache, El cinturón de castidad, etc.) i la Serie Major, sota el seu propi segell editorial, en què els títols estaven dedicats preferentment a temes d'actualitat com Teléfono móvil, Euro o El humor como autoayuda. Fora de col·lecció va editar una antologia de la mateixa revista titulada La Golondriz, sucesora de La Codorniz, antología 1990-2000. Va organitzar diverses activitats culturals com tertúlies, exposicions i conferències, sempre sota el signe de l'humorisme.

L’any 2005 La Golondriz va passar a editar-se únicament en versió digital, adscrita al portal El Can, que canviava els continguts cada quinze dies fins que, finalment, va desaparèixer.

Principals col·laboradors: Alexandre, Bardaxi, Cam, Carabel, Carlos (Abuelo), Castellano, Che, Chorot, Conchita Montes, Dátile, Dodera, Edu, Eduardo, Español, Fragoso, Furió, Gonzalo, Harca, Hortas, Kalikrates, Lombilla, López Cruces, Martos, Mena, Mihura, Munoa, Neto, Pablo, Pin, Pgarcia, Piu, Plans, Quique, Robles Piquer, Soria, Tizón, Vadorrey, Víctor, Valenty, Valverde, Vivas, Vizcaino Casas.