Edu

Els seus col·legues li atorguen el sobrenom de “El Col·leccionista” perquè diuen que ha guanyat tots els concursos en els què ha participat però, quan va venir al món, res no feia pensar en aquests èxits. Va ser el segon de quatre germans. El seu pare treballava a la construcció i la seva mare tenia cura dels fills i del petit hort familiar. La vida en plena postguerra en aquelles terres burgaleses era molt dura i la família va decidir emigrar a la vila alacantina de Novelda on en un primer moment s’hi va sentir desplaçat ja que tots els seus companys parlaven en valencià i ell, que tenia 8 anys, no els entenia.

Quan tenia 10 anys es traslladen a Elda, i va ser en aquell temps quan li va venir l'afició pels tebeos, que llogava en una llibreria del poble. El 1955, mentre treballava en una fàbrica de sabates, va començar a fer, amb el seu amic José María Bernabé, una sèrie de retrats humorístics per als parroquians del Bar Peña i, el seu germà Alberto, que també tenia afició pel dibuix, el va animar a endinsar-se en aquest terreny. L’any 1950 va participar en una exposició a Alacant, i el 1964 va començar a dibuixar per al periòdic Villa. També es dedicava a la pintura i va participar amb el seu germà en diverses exposicions amb bons resultats en forma de premis i de mencions honorífiques. El 1965 va enviar alguns acudits a Barcelona, a l'Editorial Bruguera, i aquesta els va publicar a Can Can i a DDT, i li va encarregar una colla de dibuixos muts per distribuir a l'estranger a través de l'agència “Art Work”. El 1964 va publicar a Sábado Gráfico una sèrie de dibuixos amb un tipus d'humor negre i sarcàstic.

El 1966 es va casar i va abandonar la feina a la fàbrica de sabates per dedicar-se al dibuix i a la pintura. Entre aquell any i 1968 va publicar a Blanco y Negro i a Arriba, diari on va continuar fins al 1977 i en el qual va prendre el relleu de Màximo que era el que, fins aleshores, hi havia fet  l'acudit polític. També va dibuixar a La Codorniz i, quan aquesta finalment va tancar (1978), es va incorporar a la seva substituta La Golondriz que, després de dotze anys d'esforços de molts dibuixants, va poder aparèixer l’any 1990.

En la seva vessant pictòrica es distingia per utilitzar olis barrejats amb pols de marbre sobre uns suports de cartró o de fusta sobre els quals pintava sempre amb colors foscos. Els seus personatges eren preferentment toreros, soldats o pagesos. Els seus quadres van cridar l’atenció i aviat van ser seleccionats per participar en exposicions importants. El 1969 es va traslladar a viure a Madrid i va començar a dibuixar al diari As amb la signatura de Juanes. Però no s’hi va trobar còmode a la capital, i va preferir tornar prop d’Elda, a Petrer. En aquell temps va abandonar la pintura durant quatre anys per dedicar-se únicament a l'humor gràfic i, a principis dels anys 70, va dibuixar a El Alcázar, Ya, Don Quijote, Ama i Actualidad Española.

L’any 1973 l'editorial Burulan li va publicar uns llibres amb uns reculls dels seus acudits. Els títols eren diversos: Humor Iris, Publihumor, Flores y bombas o Pobre gente. També va dibuixar a Índice, 7 fechas, Actualidad económica o a la revista mèdica Doctorama. Però com que en el fons Edu és un home de rauxes, després d'haver dibuixat per al diari Pueblo, on hi feia una única sèrie (Mostachín, chico In), a la revista de la Renfe, Vía Libre, i a la mèdica Tauta, va prendre una decisió sorprenent: va comprar un ramat d'ovelles i es va convertir en pastor per fugir del soroll i guanyar tranquil·litat. Però li va durar molt poc perquè, quan les ovelles van començar a multiplicar-se, no s'hi va veure amb cor i es va vendre tot el ramat per tornar al dibuix.

L’any 1974 li van concedir el premi espanyol a l’humor gràfic més important d'aquells anys: la “Paleta Agroman”, patrocinat per l’empresa constructora del mateix nom. L’any 1984 el va rebre per segona vegada. El 1976 va participar en el fracassat setmanari La Jaula d'Emilio Romero i va seguir rebent distincions internacionals entre les que destaquen, en diversos anys, les d'humor i de sàtira de Gabrovo (Bulgària), la del Saló dels Humoristes de Knokke-Heist (Bèlgica) o en altres Salons com els de Tolentino (Itàlia) o el de Montreal (Canadà).

L’any 1977 va col·laborar a ls revistes Ciudadanos, Servicio, Obras i al diari esportiu Marca, però l'any següent va tornar a abandonar l'obligatorietat de l'acudit diari i es va dedicar bàsicament a la pintura perquè va trobar que en aquells anys de la Transició l'ambient polític estava massa enrarit. Fins i tot es va dedicar als negocis i va fundar una agència de viatges que va estar activa entre 1980 i 1987. El 1982 es va complir una de les il·lusions de la seva vida: tenir una filla. Durant aquesta època va fer unes quantes col·laboracions esporàdiques en revistes i publicacions com QP, Revista de Aeronáutica, Astronáutica o la turística SPIC. Fidel al seu caràcter, quan l’any 1984 el van convidar a fer una exposició dels seus quadres a París, la va rebutjar perquè la va veure com una amenaça a la seva tranquil·litat. A finals dels anys vuitanta va comprar un edifici emblemàtic de Petrer, el va restaurar i se n'hi va anar a viure, i a més hi va instal·lar el seu estudi i una sala d'exposicions. Va descobrir el collage i s'hi va dedicar intensament. Fins i tot va fer una exposició el 1996. I, en una mostra més de les seves constants inquietuts, va iniciar una altra activitat que deia que sempre li havia agradat: la poesia. Malgrat tot, va tornar a dibuixar, aquest cop per al diari ABC (edició d'Alacant), i encara li van atorgar un altre premi: la “Antorcha del Humor” de 1994. En els darrers anys col·labora en el digital Petreraldia i es dedica a fer murals i decoracions per al seu poble d'adopció: Petrer.

Publicacions: ABC (Alicante), Actualidad Económica, Actualidad Española, Ama, Arriba, As, Astronáutica, Balalaika, Blanco y Negro, DDT, Doctorama, Don Quijote, El Alcázar, Indice, La Codorniz, La Golondriz, La Jaula, Marca, Obras, Petreraldia, Pueblo, QP, Revista de aeronáutica, Sábado Gráfico, Servicio, 7 fechas, SPIC, Tauta, Vía libre, Villa, Ya.

Principals sèries: Mostachin, chico In.