Máximo

Des dels seus inicis es va caracteritzar per uns dibuixos sempre esquemàtics i molt reconeixibles a la revista cultural Juventud (1955). Abans d’això havia treballat com a locutor de ràdio a Valladolid, fins que, a la dècada de 1960, es va traslladar a Madrid. Allà va començar la seva col·laboració amb Antonio Mingote al seu hebdomadari satíric Don José. Poc després va desembarcar a La Codorniz, igual que gran part dels humoristes gràfics d’aquella època. I va ser allà on va començar a desenvolupar una personalitat singular que contrastava amb el barroquisme del seu amic Chumy Chúmez. Alhora, Máximo va col·laborar també en diversos diaris de l’època com Arriba, Informaciones, El Correo Catalán o La Vanguardia. El 1974 va ser un dels fundadors de la revista barcelonina d’humor Por Favor. En aquesta època, quan el seu humor començava a fer-se més políticament compromès en incloure els seus acudits a la secció d’opinió, va començar a publicar alguns dels seus llibres més polèmics, com Carta abierta a la censura (1974) o Animales políticos (1976).

Va ser un habitual al diari El País des del seu naixement el 1976, i va estar lligat a la seva editorial durant pràcticament tota la seva trajectòria professional posterior, relació que es va acabar l’any 2007. El 1978 es va incorporar també al diari ABC. També va publicar els seus acudits i vinyetes a les revistes Triunfo i Interviú, principalment al suplement satíric d’aquesta darrera, ¡A las barricadas!. Des de la creació del departament d’humor gràfic, va col·laborar fins la seva mort amb la Fundación General de la Universitat d’Alcalà d’Henares, participant en diversos cursos i mostres organitzats per la Fundació. Va publicar articles en diverses revistes reivindicant la professió d’humorista gràfic, i també va participar de manera habitual en algunes tertúlies de ràdio i televisió.

El seu estil esquemàtic i ple de símbols el fa fàcilment reconeixible, convertint els seus acudits en una cosa única. Generalment, es va cenyir als acudits, i no va fer gaires vinyetes seriades. Sens dubte innovador, fou sempre un paradigma dins de la il·lustració i l’humor de la nostra modernitat, a més de la reflexió i l’infatigable esperit crític.

Entre els guardons que va rebre destaquem el Premio Mingote el 1981, el Premi Joaquín Costa de Periodisme el 1988 per un article titulat Los artistas, entre las musas y Mercurio i el Premi Rodríguez Santamaría de l’Associació de la Premsa de Madrid el 2007 pels seus trenta anys ininterromputs publicant vinyetes diàries a El País.

Publicacions: ABC, ¡A las barricadas!, Arriba, El Correo Catalán, El País, Interviú, Juventud, La Codorniz, La Vanguardia, Informaciones, Por favor, Triunfo.