Mihura

Miguel Mihura sempre serà recordat com a autor teatral i guionista de cinema, però la seva feina com a director de publicacions satíriques va ser, sens dubte, importantíssima. També va destacar per la seva manera peculiar de dibuixar els personatges i com a il·lustrador d’infinitat de vinyetes amb una personalitat pròpia i avantguardista.

Va començar col·laborant amb textos i acudits gràfics a les revistes Muchas Gracias i Cosquillas, publicacions que podríem encaixar en el gènere anomenat “sicalíptic”, tot i que sempre va evitar caure en la procacitat. Als anys 20 del segle passat es va incorporar a Buen Humor, setmanari que es va publicar des de desembre de 1921 fins al setembre de 1931. Aquesta revista va ser el cultiu del que s’anomenaria “Generació del 27” de l’humor gràfic a Espanya. Una part de la redacció, seguint el dibuixant K-Hito, va marxar a la revista Gutiérrez, a la qual Mihura també hi va col·laborar, el març de 1927.

Durant la Guerra Civil va aconseguir fugir del Madrid republicà i va aterrar a San Sebastián, d’on va passar a Salamanca per tal de dinamitzar i reconduir la vida de la nova publicació La Ametralladora, que llanguia. Aquesta publicació es va crear per ser distribuïda entre els soldats del front. Durant aquesta època, Miguel Mihura va col·laborar, literària i gràficament, en publicacions del règim franquista com Fe, Tajo o Vértice. Aquesta darrera era una revista que s’editava amb tota mena de luxes. Durant aquesta època, Mihura dibuixava les seves vinyetes sota el pseudònim de Lilo, probablement per tal d’evitar represàlies contra els seus familiars, que es trobaven a l’altre bàndol.

El 1941, juntament amb gran part dels col·laboradors de La Ametralladora, i recuperant-ne alguns de Buen Humor i Gutiérrez, va publicar La Codorniz, una revista d’humor que duraria fins al 1977. Mihura en va ser el director fins al 1944, i va continuar col·laborant-hi quan la direcció va passar a mans del seu deixeble Álvaro de Laiglesia (que li va posar el seu famós subtítol: “La revista más audaz para el lector más inteligente”), però va començar a dedicar més temps a la seva feina com a comediògraf, guionista de cinema i supervisor de doblatges per a CIFESA.

Com a escriptor i il·lustrador, Mihura era producte del surrealisme, així com de l’humor absurd del qual en va ser un dels principals creadors. Misògin militant, i participant assidu a les principals tertúlies madrilenyes, tant del Café Pombo com del Varela i, posteriorment, del Café Gijón, els seus dibuixos són d’obligada presència a qualsevol antologia de l’humor gràfic espanyol.

Són destacables també algunes de les seves obres de teatre com la primera, Premio Nacional de Teatro el 1932, Tres sombreros de copa, que no es va representar fins 20 anys més tard. També va escriure El contable de estrellas juntament amb Joaquín Calvo Sotelo el 1939, el mateix any en què, en col·laboració amb Tono, va publicar i estrenar Ni pobre ni rico, sino todo lo contrario. Amb Álvaro de Laiglesia va escriure la molt còmica El caso de la mujer asesinadita el 1946. El seu següent èxit va ser Sublime decisión el 1955. Dos anys més tard va arribar Carlota, seguida de Melocotón en almíbar i, finalment, el 1959, el seu gran èxit Maribel y la extraña familia, que va romandre als escenaris més d’un any. Durant els anys 60 va escriure dos grans èxits més: Las entretenidas (1962) i Ninette y un señor de Murcia (1964), que tindria una segona part dos anys més tard amb Ninette modas de París. També va començar a treballar a la televisió el 1963 com a guionista de diverses sèries.

Tanmateix, va ser al cinema on va obtenir més èxit amb els seus guions per als grans realitzadors com Eduardo García Moroto el 1933 i Benito Perojo. Amb el seu amic Tono va escriure i dirigir Un bigote para dos (1940), i també va escriure per al seu germà, Jerónimo Mihura. El 1952 va col·laborar amb Luis García Berlanga a ¡Bienvenido, Míster Marshall! i el 1954 va adaptar per al cinema El caso de la mujer asesinadita en una producció mexicana dirigida per Tito Davison. Fernando Fernán Gómez va dirigir l’adaptació cinematogràfica de Maribel i la extraña familia, Antonio del Amo va dirigir la de Melocotón en almíbar el 1960, i José Luiz Sáenz es va fer càrrec de la de La decente el 1970.

Publicacions: Buen Humor, Cámara, Cosquillas, El Sol, Fe, Foco, Gutiérrez, Informaciones, La Codorniz, La Ametralladora, La Voz, Macaco, Muchas Gracias (1a època), Nuevo Mundo, Primer Plano, Tajo, Unidad, Vértice, Ya

Sèries: El señor cara de palo (Ya)