La Ametralladora

El gener de 1937 la delegació de l’estat per a la premsa i propaganda del govern de Franco va concebre una publicació d’humor a la qual va anomenar La Trinchera, una revista gratuïta per als soldats del front, en la mateixa línia del que ja es feia al bàndol republicà. Dirigia la publicació el periodista i advocat Rogelio Pérez. Malgrat tot, no va aconseguir gaire èxit entre els seus destinataris perquè d’humor, precisament, no en tenia gaire, encara que sí que destacaven els articles propagandístics com els de Tebib Arrumi, que no era altre que Víctor Ruiz Albéniz. Després del tercer número li van canviar el nom pel de La Ametralladora. L’explicació va ser: “porque los rojillos, con repugnante vileza y desfachatez moscovita, nos han copiado el título”. El contingut de la revista era avorrit i propagandístic, i les vinyetes, exceptuant les del visionari il·lustrador propagandístic del bàndol nacional Teodoro Delgado, resultaven poc suggerents i estaven fetes per dibuixants de poca traça que s’amagaven rere pseudònims.

Davant d’aquest nou fracàs, els responsables de la propaganda d’estat van encarregar el mes de maig de 1937 a Miguel Mihura, acabat d’arribar a San Sebastián des del Madrid republicà, que es fes càrrec de la revista, que aleshores s’editava a Salamanca, la seu del comandament del bàndol sublevat. Mihura, encantat amb la tasca, va sol·licitar la col·laboració dels seus antics companys a les publicacions on havia treballat als anys 20 i 30 Tono, Edgar Neville i Herreros, proposant Tomás Borràs com a director polític o comissari de la revista.

Mihura es va llençar de cap a treballar a La Ametralladora i en va canviar radicalment la confecció de la portada, a més d’afegir noves seccions. A partir del número 18 Mihura va passar a ser-ne el responsable, tot i que sota el pseudònim de Lilo. A aquestes alçades, La Ametralladora es feia a Valladolid. Malgrat aquest canvi, fins el número 23 Mihura no es va convertir en l’autèntic director de la revista.

Juntament amb els seus col·laboradors més propers, Mihura es va dedicar a un humor escapista, deixant en mans dels antics redactors i il·lustradors la part propagandística i bel·ligerant. Alguns d’ells li van fer la vida impossible, però amb l’arribada de José Simón Sánchez Valdivieso i la d’un adolescent de setze anys anomenat Álvaro de Laiglesia, la situació es va anar calmant. Tot i la seva joventut, de Laiglesia ja tenia experiència després del seu pas per la revista Flecha, a l’òrgan juvenil de la Falange.

La Ametralladora va arribar a tenir una tirada d’uns 100.000 exemplars de mitjana, editats en quatre tintes i en paper de bona qualitat. A la revista també s’hi publicaven sovint articles i, sobretot, acudits de la revista italiana Bertoldo, una publicació magnífica que Mihura sempre va tenir com a referent. La major part de les portades de La Ametralladora eren obra de Tono, especialment durant els primers mesos, i també d’Enrique Herreros, il·lustrador de cartells cinematogràfics molt influenciat per l’expressionisme alemany que es va incorporar a la revista a partir del número 80.

Durant la darrera època de la publicació, Herreros es va convertir en el factòtum de La Ametralladora perquè Mihura, com era habitual en ell, s’havia anat desentenent de les seves responsabilitats a la revista i delegant cada vegada més en Tono, Herreros i el jove Álvaro de Laiglesia, que més endavant constituirien el nucli fundacional de La Codorniz, que portaria una mica de llum a una de les èpoques més fosques de la història d’Espanya. L’edició de la revista va tornar de Valladolid a Salamanca, per després passar a Bilbao i, finalment, a San Sebastià, on va morir el 21 de maig de 1939, poc després de la fi de la Guerra Civil, quan la majoria dels col·laboradors van començar a tornar a Madrid. Les seves portades, tant les d’Herrero com les de Tono, a més de les del mateix Mihura (sota el pseudònim Lilo), constitueixen un retrat del millor humor gràfic que es va fer a Espanya en aquella època, una fita gens menyspreable tenint en compte que es van fer durant la Guerra Civil.

Principals col·laboradors: Miguel Mihura, Tono, Edgar Neville, Enrique Herreros, Álvaro de Laiglesia, José Simón Sánchez Valdivieso, Tomás Borrás.