Tono

Nom real: Antonio Lara de Gavilán

Pseudònims: Tomi-Mito,

Naixement: Jaén (Espanya) 22/09/1896.

Defunció: Madrid (Espanya) 04/01/1978.

País: Espanya

Enllaços: El País, Tebeosfera, Wikipedia,

Articles:

Las viñetas que se reconocen. Álex Grimeljo. El País Semanal. Hemeroteca El País http://elpais.com. 2014

La Codorniz: la sátira en el primer franquismo (1941-1966). Adela García Roldán. Aportes. Revista de Historia Contemporánea, número 82. 2013

Antonio Mingote. 50 años llenando ABC con su talento. Alfonso Ussía, Gonzalo Cruz. ABC. 2003

Entrevista con Consuelo Gil (Chicos) y Ardel (Leyendas). J.M. Moritz. Sunday Comics. 1978

Café y copa con “Tono”. F. Vizcaíno Casas. El Eco de Canarias, ULPG Biblioteca Universitaria. 1967

Bibliografia:

Fernández-Hoya, Gema; Cabrerizo; Aguilar. Tono, un humorista de la vanguardia. . Renacimiento. Sevilla. 2019

López Ruiz, José María. Un siglo de risas. 100 años de prensa de humor en España. . Libris. Madrid. 2006

Conde, Luis. El humor gráfico en España. La distorsión internacional. . Asociación de la Prensa de Madrid. Madrid. 2005

González Grano de Oro, Emilio. Ocho humoristas en busca de un humor. La Otra generación del 27. . Ed. Temas de Hoy. Madrid. 2005

Moreiro, Julián. Mihura, humor y melancolía. . Algaba Ediciones. Madrid. 2004

Cuadrado, Jesús. Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso (1873-2000). 2 volúmenes. Ediciones Sin sentido y Fundación Germán Sánchez Ruipérez. Madrid. 2001

VV.AA.. La Codorniz, Antologia 1941-1978. . Editorial Edaf. Madrid. 1998

Tubau, Iván. El humor gráfico en la prensa del franquismo. . Editorial Mitre. Barcelona. 1987

Tono. Diario de un niño tonto. . Mascarón. Madrid. 1981

Tono. Antología. . Ed. Prensa Española. Madrid. 1978

Gómez Aparicio, Pedro. Historia del periodismo español. . Editora Nacional. Madrid. 1974

Tono. Automentirobiografía. . Janés. Barcelona. 1949

Tono. 100 Tonerias. . Nueva editorial. San Sebastian. 1938

Premis:

Paleta Agromán Humor 1969

Tono

Tono va ser un dels dibuixants d’acudits més singulars durant una llarga època del segle XX. Les seves vinyetes eren fàcilment reconeixibles, si bé va alternar la seva activitat com a ninotaire amb les seves altres facetes com a comediògraf d’èxit, llibretista i il·lustrador de cartells publicitaris. Va començar al món de la premsa a la revista El Guante Blanco, i després va participar a les principals publicacions de principis de segle com Blanco y Negro, ABC, La Esfera o Mundo gráfico. A la dècada de 1920 va treballar a Buen Humor i, igual que Mihura, va passar després a Gutiérrez. Aquestes revistes van ser un planter d’humoristes gràfics i literaris durant la primera meitat del segle XX.

Durant la Guerra Civil, amb una trajectòria vital semblant a la de Miguel Mihura, va aterrar a la zona sublevada i va començar a col·laborar a La Ametralladora, on es va convertir en un dels pilars en els quals es recolzava la direcció. Autor de gran part de les portades d’aquesta publicació, va aconseguir donar-li una imatge nova i avantguardista. Més tard va passar a La Codorniz, on també va deixar la seva empremta amb amb seccions pròpies i algunes portades antològiques de la primera època com la del número 181, del 21 de gener de 1945, on es veu un home grimpant per una paret mentre la seva dona, fent mitja, li diu: “No sé com no et canses d’anar tota l’estona amunt i avall”. Els seus dibuixos eran pur humor de l’absurd. Així mateix, durant més de 30 anys va col·laborar en diaris com Marca, Informaciones, Pueblo i Ya, i a setmanaris com Semana i Cámara.

La seva producció teatral compta amb alguns èxits notables com Sueño de opio (1919), juntament amb l’il·lustrador i escriptor José de Zamora. La seva òpera prima en solitari va ser Ni pobre ni rico, sino todo lo contrario, escrita el 1939 per Miguel Mihura. A quatre mans amb Enrique Llovet va escriure Hoy como ayer, i també són seves obres com Guillermo Hotel o La viuda es sueño, aquesta en col·laboració amb Jorge Llopis, amb qui també va escriure Federica de Bramante.

Amb El empleo va posar fi a la seva producció dramàtica el 1964. Entre els seus llibres no teatrals cal destacar la seva autobiografia, Memorias de mí (1966), i també mereix una menció Historias de las cosas, escrita el 1959 juntament amb Antonio Mingote.

La seva carrera com a guionista de cinema va començar a principis dels anys 30. Va ser un dels autors que van anar a Hollywood a escriure versions en castellà d’algunes pel·lícules, començant per La fruta de amarga (1931). Després, de nou a Espanya, va escriure el guió de la pel·lícula Barrio per a Ladislao Vajda, el de Congreso en Sevilla per a Antonio Román i La quiniela, que va dirigir Ana Mariscal. A Balcón a la luna, de Luis Saslavsky, va reunir les tres estrelles de la copla Lola Flores, Paquita Rico i Carmen Sevilla. El 1970 va elaborar el guió de ¿Es usted mi padre? per a Giménez Rico i un any després el d’Adiós, cigüeña, adiós per a Manuel Summers. També va participar en el sector del doblatge, com Mihura. Fou un dels homes més prolífics de la seva època, però, desafortunadament, no se l’ha valorat prou.

Publicacions: ABC, Blanco y Negro, Buen Humor, Cámara, Can Can (1ª. Época), Crónica, Don José, El Alcázar, El DDT, El liberal, El Sol (1ª época), Fe, Gutiérrez, Hierro, Informaciones, La Codorniz, La Risa, La Ametralladora, Luz, Macao, Marca, Mundo Gráfico, Pueblo, Semana, Vértice, Ya

 

 

Compartir