Tono

Tono va ser un dels dibuixants d’acudits més singulars durant una llarga època del segle XX. Les seves vinyetes eren fàcilment reconeixibles, si bé va alternar la seva activitat com a ninotaire amb les seves altres facetes com a comediògraf d’èxit, llibretista i il·lustrador de cartells publicitaris. Va començar al món de la premsa a la revista El Guante Blanco, i després va participar a les principals publicacions de principis de segle com Blanco y Negro, ABC, La Esfera o Mundo gráfico. A la dècada de 1920 va treballar a Buen Humor i, igual que Mihura, va passar després a Gutiérrez. Aquestes revistes van ser un planter d’humoristes gràfics i literaris durant la primera meitat del segle XX.

Durant la Guerra Civil, amb una trajectòria vital semblant a la de Miguel Mihura, va aterrar a la zona sublevada i va començar a col·laborar a La Ametralladora, on es va convertir en un dels pilars en els quals es recolzava la direcció. Autor de gran part de les portades d’aquesta publicació, va aconseguir donar-li una imatge nova i avantguardista. Més tard va passar a La Codorniz, on també va deixar la seva empremta amb amb seccions pròpies i algunes portades antològiques de la primera època com la del número 181, del 21 de gener de 1945, on es veu un home grimpant per una paret mentre la seva dona, fent mitja, li diu: “No sé com no et canses d’anar tota l’estona amunt i avall”. Els seus dibuixos eran pur humor de l’absurd. Així mateix, durant més de 30 anys va col·laborar en diaris com Marca, Informaciones, Pueblo i Ya, i a setmanaris com Semana i Cámara.

La seva producció teatral compta amb alguns èxits notables com Sueño de opio (1919), juntament amb l’il·lustrador i escriptor José de Zamora. La seva òpera prima en solitari va ser Ni pobre ni rico, sino todo lo contrario, escrita el 1939 per Miguel Mihura. A quatre mans amb Enrique Llovet va escriure Hoy como ayer, i també són seves obres com Guillermo Hotel o La viuda es sueño, aquesta en col·laboració amb Jorge Llopis, amb qui també va escriure Federica de Bramante.

Amb El empleo va posar fi a la seva producció dramàtica el 1964. Entre els seus llibres no teatrals cal destacar la seva autobiografia, Memorias de mí (1966), i també mereix una menció Historias de las cosas, escrita el 1959 juntament amb Antonio Mingote.

La seva carrera com a guionista de cinema va començar a principis dels anys 30. Va ser un dels autors que van anar a Hollywood a escriure versions en castellà d’algunes pel·lícules, començant per La fruta de amarga (1931). Després, de nou a Espanya, va escriure el guió de la pel·lícula Barrio per a Ladislao Vajda, el de Congreso en Sevilla per a Antonio Román i La quiniela, que va dirigir Ana Mariscal. A Balcón a la luna, de Luis Saslavsky, va reunir les tres estrelles de la copla Lola Flores, Paquita Rico i Carmen Sevilla. El 1970 va elaborar el guió de ¿Es usted mi padre? per a Giménez Rico i un any després el d’Adiós, cigüeña, adiós per a Manuel Summers. També va participar en el sector del doblatge, com Mihura. Fou un dels homes més prolífics de la seva època, però, desafortunadament, no se l’ha valorat prou.

Publicacions: ABC, Blanco y Negro, Buen Humor, Cámara, Can Can (1ª. Época), Crónica, Don José, El Alcázar, El DDT, El liberal, El Sol (1ª época), Fe, Gutiérrez, Hierro, Informaciones, La Codorniz, La Risa, La Ametralladora, Luz, Macao, Marca, Mundo Gráfico, Pueblo, Semana, Vértice, Ya