Buen Humor

Buen Humor va ser un setmanari humorístic de caràcter conservador que es va publicar a Madrid durant els anys vint i primers trenta, i que va gaudir d’una àmplia acceptació per part dels lectors.

Va ser una publicació humorística i festiva, on es podien apreciar la qualitat gràfica i l’elegància en el traç de nous autors, al costat de l’obra de dibuixants més veterans. La intranscendència d’un humor blanquíssim es veia compensada pels tocs de modernitat propis de la cultura de l’absurd que triomfava en aquella època. La revista estava dirigida pel dibuixant Pedro Antonio Villahermosa, que signava amb el pseudònim de Sileno.

La revista va sorgir en un context polític especialment convuls. Pocs mesos després de la seva aparició al quiosc, el 1923, la situació canviaria amb el cop d’estat del general Miguel Primo de Rivera. La instauració del règim militar va comptar amb l’aprovació del monarca Alfonso XIII. La repressió va pacificar la situació social del país a costa d’omplir les presons d’activistes sindicals i polítics, alhora que afavoria els interessos dels grans capitalistes i terratinents. La publicació va coincidir, en bona mesura, amb el període de la dictadura militar. La relativa bonança econòmica dels anys vint acabaria amb el crac del 1929, i la monarquia d’Alfonso XIII cauria el 1931. La revista només sobreviuria uns mesos més després del canvi de règim.

Tot i que en les seves primeres pàgines anunciava que aspirava a “ser la primera revista satírica de España”, Buen Humor no contenia un discurs crític evident, quelcom que la censura de l’època tampoc hauria permès. El més pròxim a això era la paròdia dels hàbits i costums del moment, amb un clar focus madrileny. Tal com diria Mihura (Madrid, 2010), Buen Humor era una revista de somriure, tècnicament ben feta, encara que excessivament ben educada, ja que anava dirigida a un públic conservador.

La proposta humorística que més va destacar per la seva excel·lència va ser la de l’absurd, un nou humor vinculat a les avantguardes artístiques que començava a fer-se notar en setmanaris com Buen Humor i Gutiérrez, i que anys més tard continuaria amb La Ametralladora i La Codorniz. Aquest tipus d’humor, còmic i efectiu, no tenia cap problema per mostrar-se fins i tot en contextos de censura prèvia i sumària.

Entre els seus principals dibuixants hi havia Gerardo Fernández del Reguero (Areuger), Ricardo García López (K-Hito), José Robledano, Feliu Elías i Bracons (Apa), Cesáreo del Villar (KariKato), Enrique García-Herreros Codesido (Don Kike), Valentí Castanys i Borràs (Lord Castanys, As) i Federico Ribas Montenegro (Mirko), entre d’altres. Van destacar especialment les incorporacions dels més joves, com Antonio Lara Gavián (Tono) i Miguel Mihura.

Pel que fa als escriptors, hi van col·laborar Ramón Gómez de la Serna, Jacinto Miquelarena i Regueiro, Antonio Joaquín Robles Soler, Edgar Neville, Enrique Jardiel Poncela i José López Rubio.

Els números de Buen Humor solien tenir més de 20 pàgines, arribant en ocasions fins a 50. La revista va arribar a comptar amb quatre edicions i una tirada ordinària de 25.000 exemplars. El preu inicial era de 40 cèntims, tot i que aviat es van oferir tarifes de subscripció, com l’anual (52 números) per 20 pessetes. També obtenia ingressos addicionals a través de la publicitat.

Buen Humor va mostrar un interès constant per promoure noves generacions d’humoristes, organitzant concursos amb premis de fins a 500 pessetes. També es va interessar per l’humor estranger, incloent-hi vinyetes de publicacions com la francesa Le Rire o la britànica The Humorist.

Principals col·laboradors: Alloza, Apa, Areuger, Barradas, Bon, Castanys, Galindo, Garrido, Herreros, Josep Robert, K-Hito, López Rubio, Mihura, Orbegozo, Passarell, Robledano, Sileno, Tono i Tovar.