Barradas

El seu nom autèntic era Rafael Pérez Giménez. Va néixer a Montevideo, fill de l'extremeny Antonio Pérez Barradas i de l'andalusa Santos Giménez Rojas. Va tenir una gemana més gran, Carmen (1888), que va ser pianista, i un germà més petit, Antonio (1892), que va ser poeta i escriptor. Sempre se l'ha conegut pel segon cognom del seu pare: Barradas.

Des de molt petit va sentir el desig d'expressar-se a través del dibuix i de la pintura, influït sens dubte pel seu pare, que també era pintor, però a ell el van atraure més els ambients innovadors que no pas el classicisme. Al seu país hi va publicar dibuixos a El Tiempo, La Semana i Bohemia i, fins i tot, el 1913 va fundar una publicació que es deia El Monigote, que combinava sàtira i art. Però el 1914, gairebé sense buscar-la, se li va presentar l’oportunitat de viatjar a Europa. El jove Barradas havia anat a Buenos Aires i allà havia conegut un xicot que estudiava cant i que acabava de guanyar una beca per anar a estudiar a Itàlia. Aquest amic (Alfredo Médici) li va proposar compartir amb ell els diners de la beca i fer el viatge plegats. Com que l'ambient artístic de la capital argentina no li acabava d'agradar, es va decidir a provar l'aventura. Un cop a Europa, després de passar per Milà, París i Suïssa, va arribar a Barcelona i la primera feina que va trobar va ser per col·laborar a la veterana publicació satírica i humorística L'Esquella de la Torratxa amb una sèrie de dibuixos. Malgrat la joventut de l'artista, les seves col·laboracions ja revelaven una manera de fer diferent, prescindint de qualsevol línia que no fos absolutament necessària i preferint més el fet de copsar les emocions d'un moment fugaç que no pas de fer un retrat minuciós de la situació.

L'any 1915 va viatjar a Saragossa. Allà hi va conèixer Simona Lainez (a qui ell sempre va anomenar Pilar) i s'hi va casar. A Saragossa també hi va fer la primera exposició, mostra que va aixecar una gran polèmica i va provocar que es formessin els seus primers grups de partidaris i de detractors. Allà va col·laborar a la revista Paraninfo i va il·lustrar el llibre de Joaquín Briz titulat Cuentos del Pilar. Quan va tornar a Barcelona va conèixer al pintor Joaquim Torres-Garcia (1874-1949), nascut i mort a Montevideo però fill de pares mataronins, amb qui va exposar conjuntament a les Galeries Dalmau i va col·laborar a Un enemic del poble, la “fulla de subversió espiritual” que publicava el poeta Joan Salvat-Papasseit.

Aquest va ser el moment del Vibracionisme, estil que participava alhora del cubisme i del modernisme i que es caracteritzava per donar més importància a les sensacions que a buscar un autèntic reflex de la realitat. Eren teles plenes de moviment, com si les imatges fossin vistes emmirallades en l'aigua d'un llac que tingués la superfície lleugerament arrissada pel vent. Aquest estil va acabar desembocant en el Clownisme, fet de barreja de colors i de simultaneïtats de diversos instants successius. Durant aquest període, Barradas va viure temporalment a Madrid on va conèixer Gregorio Martínez Sierra i va dissenyar vestuari per a les seves obres. També va fer d'escenògraf per al Teatro del Arte i per a obres infantils i va col·laborar a la revista Nuevo Mundo, on hi publicava Las Aventuras de Panchulo. També va il·lustrar llibres de la Biblioteca Estrella, amb obres de Dickens i de Lope de Vega, i fins i tot va dissenyar joguines. Participava a una tertúlia al Café Oriente de la qual formaven part Federico Garcia Lorca, Salvador Dalí i Luís Buñuel, entre d’altres. El 1919 va prendre part en el Saló d'Humoristes organitzat per José Francés, on hi va fer una exposició individual.

Va ser durant aquest període (1918-1921) que Àngel Samblancat li va fer un retrat literari on el descrivia així: “era un uruguayo bravío y arisco. Mitad indio, mitad gitano, con un cuerpo cetrino y huesudo, unas pupilas visioneras, unos dientes acerados y azulados de caníbal y unas languideces, ya acariciadoras, ya zarpeadoras de puma, como de tigre que se despereza en la pampa y acecha en el cañaveral”. Però, malgrat aquest retrat tan rococó i engrescador, la realitat és que Barradas patia tuberculosi i va haver d'anar a refer-se a Luca de Jiloca, un poblet de la província de Terol, perquè començava a notar símptomes evidents de la malaltia que el portaria a la tomba.

Quan li va semblar que es trobava una mica més refet, es va establir a L'Hospitalet de Llobregat, en un pis molt humil, on va viure amb la seva dona i la seva germana Carmen, que també era artista i tocava el piano per amenitzar les reunions que tenien amb un nombrós grup d'intel·lectuals de diversos camps de l'art. Aquestes reunions es van fer famoses i el pis va ser anomenat “El Ateneíllo” ja que hi van passar gent tan coneguda com Josep M. de Sucre, Federico Garcia Lorca, Salvador Dalí, Joaquim Torres García, Conrad Verdaguer, el poeta Gutiérrez Gil, l'escultor madrileny Àngel Ferrant (que, com els mateixos Barradas i Torres-Garcia, parlava molt aceptablement el català), Guillem Díaz-Plaja, Manuel Cuyàs i un llarg etcètera.

Per explicar la profunda vocació que sentia per l'art i la seva plena dedicació a allò que era la seva vida, Barradas deia que ell feia el seu art agenollat i que mai no regatejava la seva col·laboració, li demanessin on li demanessin. Va col·laborar, juntament amb Joan Miró, a Arc Voltaic i va il·lustrar diversos llibres per a l'Editorial Muntañola. Quan va dibuixar per al llibre Historietes per a nois ho va justificar així: “Al margen de mi pintura soy escritor de historietas para niños. Llevo como un lastre sentimental que me hace aspirar a ser su Rey Mago”. El 1925, amb motiu de l'Exposició d'Arts Decoratives i Industrials de París, va ser condecorat amb el Gran Prix.

La tuberculosi anava avançant i va passar la darrera etapa de la seva vida a L'Hospitalet, que aleshores era un poble tranquil. Durant aquest període va dibuixar a la terrassenca Alegría (1925-1928), que es subtitulava “Nuevo semanario infantil”, i a la revista Hèlix que Joan Ramon Masoliver havia iniciat el 1928 a Vilafranca del Penedès. També va participar activament a La Mainada (1921-1923) i a la Revista de Oro, que portava l'engrescador subtítol “El mundo en auto”. Era característic dels seus dibuixos col·locar els textos sempre a sota del dibuix, prescindint de les bafarades que en aquella època començaven a aparèixer en algunes historietes.

El 5 de novembre de 1928 va tornar a Uruguai, convençut que encara podria refer-se respirant els aires de la seva terra. Hi va arribar el dia 25 del mateix mes, molt malalt i portant una gran quantitat de teles. Va rebre un homenatge popular al Teatro Solís però malauradament gairebé no va tenir temps d'exposar ni de fer gran cosa perquè la mort el va sorprendre el 12 de febrer de 1929. Tenia tot just 39 anys. Quan la notícia va arribar a Barcelona, els seus companys a “El Ateneillo” es van traslladar al moll i, des de la punta més meridional de l'escullera, van llençar al mar uns poms de flors en memòria seva.

Avui, Rafael Barradas és un nom molt conegut a la història de la pintura, però molt poca gent el recorda com a il·lustrador i dibuixant d'humor.

Publicacions: Alegría, Alfar, Arc Voltàic, Blanco y Negro, Bohemia, Buen Humor, El Monigote, El Tiempo, Grècia, Hèlix, Horizonte, La Columna de Foc, La Gaceta Literaria, La Mainada, La Novela Roja, La Semana, La Semana Gràfica, L'Amic de les Arts, L'Esquella de la Torratxa, Mediodia, Nuevo Mundo, Papel de Aleluyas, Paraninfo, Perseo, Pinocho, Reflector, Revista de Oro, Revista de Occidente, Ronsel, Tableros, Ultra, Un Enemic del Poble, Vida, Vida Americana.

Sèries: Aventuras de Panchulo (Nuevo Mundo, 1920), Aventuras de Julito y Perico (Alegría, guió de Manegat, 1926), Los cuatro hermanos (Alegría, guió de Manegat).