Passarell

Jaume Passarell va néixer a Badalona, concretament a la casa núm. 148 (ara 150) del carrer de Sant Pere. El seu pare, Salvador Passarell, era fuster i molt interessat en la política. De fet, va arribar a ser regidor de l'Ajuntament de Badalona. La seva mare, Maria Ribó, badalonina com el pare, era teixidora. Jaume va iniciar els estudis a l'Ateneu Obrer on va començar a demostrar la seva afició pel dibuix malgrat que no tenia cap antecedent familiar en aquest sentit. Portat pel seu caràcter inquiet, l’any 1905, quan tenia 16 anys, es va escapar de casa i se'n va anar a París a veure món. Quan se li van acabar els diners va tornar i, després del perdó familiar, va començar a treballar com a ajudant de mestre d'escola i va exposar per primera vegada en una exposició col·lectiva a Badalona el 1909. El 1911 ho va tornar a fer, però aquesta vegada de manera individual.

Els diumenges anava a Tiana amb el seu avi per ajudar un oncle que hi tenia un cafè. Allà es va aficionar a fumar, vici que el va acompanyar tota la vida. En són prova les nombroses autocaricatures on apareix fumant, a vegades fins i tot amb dos cigarrets alhora. Quan va arribar el moment de fer el servei militar el seu pare, antimilitarista acèrrim, li va pagar el rescat que existia en aquell temps i es va lliurar de fer-lo.

Va aconseguir publicar un dibuix al sicalíptic Papitu el 15 de novembre de 1911. Això li va permetre donar-se a conèixer i, amb l’ajut del seu amic, l'escriptor Ramon Raventós, va entrar a col·laborar a les publicacions de l'editor López L'Esquella de la Torratxa (amb un primer dibuix el 23 de maig de 1913) i La Campana de Gràcia (1915). Malgrat que a ell no li agradaven els esports i no en sabia gens, poc després va començar a dibuixar per a les revistes esportives El Mundo Deportivo, La Jornada Deportiva i La Gaceta Deportiva, sobretot fent caricatures.

La col·laboració a les revistes de l’editor López li va donar l'oportunitat de conèixer una colla de gent que cada dia estava present a la tertúlia que es formava a la rebotiga de la llibreria Espanyola, presidida per Santiago Rusiñol, i a la qual hi assistia una gran part de la intel·lectualitat barcelonina com Antoni Rovira i Virgili, Màrius Aguilar, Prudenci Bertrana, Gabriel Alomar, Quim Borralleras, el dibuixant Josep Costa (Picarol), l'escenògraf Maurici Vilumara o els actors Enric Borràs i Josep Santpere. Tots ells formaven part d'una bohèmia molt diversa i disbauxada en tots els aspectes. El dibuixant seguia vivint a Badalona i cada dia es desplaçava amb el tramvia a Barcelona, on va acabar coincidint i fent amistat amb el filòleg Pompeu Fabra.

El 1914, quan va començar la Guerra Europea, es va manifestar aliadòfil.  Va signar el “Manifest dels Catalans” a favor dels aliats i va viure intensament el món de la bohèmia amb companys com Manuel Fontdevila, Josep Amich (Amichatis), Lluís Capdevila i Pasqual Monturiol, entre d’altres. El 1916 va participar al I Saló d'Humoristes que es va celebrar a la Sala Mozart del carrer de la Canuda, a Barcelona. En aquella època col·laborava a la revista humorística La Piula i a la revista Iberia, de caràcter militarista. El 1921 també va dibuixar per a les infantils La Mainada i pel Virolet (suplement d'En Patufet).

L'octubre de 1922 es va casar a Badalona amb Eulàlia Farró, que va ser la mare del seu únic fill, que es va dir Salvador com el seu avi. L’any 1925 va prendre part en una revista humorística esportiva que va sortir a Badalona amb el títol de Pum-Baf!, dirigida per Carles Bigas. Malauradament, la publicació va tenir una vida molt curta. L'èxit que ja estava gaudint el famós Xut! de Valentí Castanys, que s'havia fet amo del mercat en aquest camp fins aleshores inexplorat, va fer molt difícil l’existència d’altres revistes. A més, la dictadura de Primo de Rivera, amb les prohibicions de tota mena i la rigorosa censura, havia fet que la gent, a falta d’humor polític, s’aboqués a la sàtira esportiva.

Va dibuixar al diari La Publicidad, on va ser ninotaire i redactor entre 1918 i 1938 i va viure la catalanització del rotatiu (La Publicitat) el 1922. També va col·laborar a Mirador i Meridià i, quan el 1927 Rovira i Virgili va llançar el seu diari La Nau, Passarell també hi va ser present. Allà va conèixer Just Cabot, que va esdevenir un dels seus millors amics.

Les idees polítiques de Jaume Passarell eren molt clares i, dintre d’un republicanisme que ja li havia estat inculcat pel seu pare, simpatitzava amb els postulats d'Acció Catalana, que reunia bona part de la intel·lectualitat de l’època. Anteriorment ja havia col·laborat a la publicació badalonina Ruta, que era d'aquest partit. Quan va arribar la República va participar a El Be Negre (1931-1936), una publicació que era la màxima representació de l'humorisme polític i de la sàtira, i a l'efímer Criticon de 1937. Al final de la guerra, per precaució, va emprendre el camí de l'exili, va passar a França i va ingressar al camp d'Argelers, des d'on es va traslladar fins a Tolosa de Llenguadoc, on va coincidir amb altres catalans com Alfons Maseras i Josep Miracle. El 1942 va decidir tornar a Catalunya.

Els primers dies que va passar a Badalona tenia por que el detinguessin i es va amagar a casa d'un familiar. Deia que durant aquesta època feia una vida d'espectre o de fantasma. Aquest fet li va amargar el caràcter: no li permetien publicar ni trobava feina enlloc i la majoria dels seus amics havien mort o desaparegut. Com que no tenia diners va escriure diversos llibres sobre la Barcelona antiga a través del llibreter Millà. Ho va fer sota el pseudònim de Salvador Bori, que era el nom del seu pare i del seu fill amb les síl·labes del seu segon cognom al revés. L’any 1945 va publicar un llibre sobre els dibuixants Padró, Planas i Pellicer i més endavant dos més de memòries i de retrats de gent que havia conegut, que també incloïen caricatures. També va il·lustrar llibres d'altres autors. Entre 1950 i 1954 va fer algunes exposicions d’aquarel·les amb la finalitat de guanyar unes pessetes, però la seva vida va fer un tomb quan la seva esposa va morir i ell, amb el seu fill, es va traslladar a viure a Barcelona.

En l'etapa final de la seva vida es feia amb poca gent i les seves amistats gairebé es reduïen al periodista Eugeni Xammar, a la dibuixant Lola Anglada, a qui visitava freqüentment a la seva casa de Tiana, i als participants de la tertúlia de les Galeries Syra. Quan va morir, l’any 1975, aquestes galeries, de les quals havia estat administrador, li van organitzar una exposició en homenatge.

Publicacions: Badalona Artística, Criticon, Comarca Exprés, El Be Negre, El Mundo Deportivo, Iberia, La Campana de Gràcia, La Gaceta Deportiva, La Jornada Deportiva, La Mainada, La Nau, La Piula, La Publicidad, La Publicitat, L'Esquella de la Torratxa, Meridià, Mirador, Papitu, Pum Baf!, Ruta, Vidamor, Virolet.