El Be Negre

Subtítol: Setmanari satíric

Origen: 23/06/1931

Desaparició: 15/07/1936

Numeració: 1.245

Mides: 500x350mm

Format: Revista

Idioma: Català

País: Espanya

Periodicitat: Setmanal

Enllaços: Barcelofília, Ciberniz, Col.lecció digitalitzada (ARCA), Wikipedia,

Entrevistes:

Entrevista a Joaquim Muntañola. A. Luengo. Presència, número 1689. 2004

Articles:

Castanys. Un mestre de l’humor. Lluís Solà, Manuel Amat, A. Caballé. Igualada, número 2032. 1973

Descobrim el Tísner ninotaire. Jaume Capdevila Kap. Esquerra Nacional, número 132. 2009

Entrevista con Valentí Castanys. Redacción. Destino, número 1393, Barcelona. 1964

Joaquim Muntañola. Mercè Miralles. Presència, número 1889 Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgdap). 2008

L’art de riure de Muntañola. Redacció. Diari de Terrassa. 2007

La Costa Brava de Muntañola. Alfons Petit. Diari de Girona, número 22133 Servei de Gestió Documental, Arxius i Publicacions de l’Ajuntament de Girona (www.girona.cat/sgdap). 2012

Muntañola. L’èxit de l’humor amable i popular. Lluís Solà i Dachs. Dibuixants d’ara. Hoja del Lunes, Barcelona. 1982

Noventa años de buen humor. La muestra “L’art de riure, l’art de viure” repasa la obra del dibujante Joaquim Muntañola. Jaume Capdevila. La Vanguardia, Barcelona. 2006

Si los curas y frailes supieran. Antología de la caricatura anticlerical per Jaume Capdevila. Tardor de 2010. . . 2010

Tísner. Dibuix, humor, periodisme, literatura… i política. Lluís Solà i Dachs. Dibuixants d’ara. Hoja del Lunes, Barcelona. 1983

Bibliografia:

Cadena, Josep Maria. Revistes i publicacions d’humor en català 1841-1939. Il.lustradors a Catalunya. Nadala Fundació Jaume I. Barcelona. Any XXIX, 1995

Martínez Sanchis, Francesc. El be negre (1931-1936). . Hacer editorial. Barcelona. 2019

Capdevila, Jaume. L'humor gràfic de Tísner. . Pagès Editors. Lleida. 2009

Capdevila, Jaume. Muntañola, l'art de viure, l'art de riure. . Museu de Granollers. Granollers. 2007

López Ruiz, José María. Un siglo de risas. 100 años de prensa de humor en España. . Libris. Madrid. 2006

Solà i Dachs, Lluís. El Be Negre i els seus homes. . Edhasa. Barcelona. 1977

Solà i Dachs, Lluís. L'humor català. 3 vols.. Bruguera. Barcelona. 1972

Solà i Dachs, Lluís. El Be Negre. . Bruguera. Barcelona. 1969

Torrent, Joan; Tasis, Rafael. Història de la premsa catalana. 2 vol.. Bruguera. Barcelona. 1966

El Be Negre

Amb la proclamació de la Segona Repúbica, el 1931, va arribar un inusitat període de llibertat per a la premsa, fet que va provocar l'aparició de nombroses iniciatives editorials. Una de les més reeixides dins del panorama periodístic català va ser El Be Negre, un setmanari satíric que imitava en estil i orientació a la revista francesa Le Canard Enchainé. El seu plantejament renovador, la seva fresca irreverència, la seva ironia desvergonyida i la joventut i talent dels seus col·laboradors van aconseguir que en pocs mesos es convertís en una publicació de referència, i la seva col·lecció, que abasta justament els cinc anys de la Segona República espanyola, resulta avui un magnífic exemple del que pot donar de si la premsa satírica exercida sense complexos ni condicions.

La revista es realitzava a la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, era editada per López Llausàs des de la Llibreria Catalònia i estava vinculada al diari La Publicitat i al partit Acció Catalana. Va fustigar a les dretes, a la CEDA i al poder centralista de Madrid, però també al govern català d'ERC i al terrorisme d'algunes organitzacions anarquistes com la FAI. A causa d'això, el seu director, el jove periodista Josep Maria Planes, va acabar sent assassinat pels anarquistes de la FAI a l'inici de la Guerra Civil. Va fustigar també l'exiliat ex-rei espanyol, Alfons XIII, així com a l'Esglèsia i als poders reaccionaris com l'exèrcit i a Lerroux, que va arribar a presidir la República.

A causa de les seves nombroses campanyes atacant i satiritzant a tort i a dret va patir múltiples denúncies, amenaces i fins i tot atacs i agressions als seus redactors per part dels seus enemics (és famosa l'anècdota d'un polític que, recurrentment satiritzat en les seves pàgines, va voler agredir el director de la revista, Josep Maria Planes, però es va equivocar i va propinar una pallissa a un altre senyor que també es deia Josep Maria Planes però que no tenia res a veure amb la revista). En una altra ocasió la redacció va rebre un avís de que un grup d'anarquistes es disposava a entrar a la biblioteca per apallissar-los i es van parapetar rere les taules de l'Ateneu, passant la nit en blanc. Arran de tanta agitació, Valentí Castanys, que va ser el seu primer director artístic, va abandonar la redacció. El seu càrrec va passar a mans de Francesc Fontanals, que signava Soka.

Entre els redactors hi havia Angel Ferran, Rossend Llates, Joan Cortès, Just Cabot, Manuel Amat, Carles Sindreu, Josep Maria de Segarra o Eugeni Xammar. L'equip de dibuixants el van formar Valentí Castanys, Soka, Tísner, Gaston Ry, Passarell, Guasp, Kim (pseudònim d’un jove Joaquim Muntañola) i Salvador Mestres, tot i que també va publicar dibuixos d'Apa, Mosca, Arturo Moreno, Anem, Sanz Lafita i Babel (que va realitzar la portada del seu únic almanac de l'any 1932).

A més de retratar amb mordacitat l'actualitat política també va realitzar cròniques d'estrenes teatrals, llibres, pel·lícules, exposicions de pintura i art, o d’economia, a més de dedicar una secció específica en què criticava l'Església o reproduïa i criticava les errades publicades en altres publicacions.

Per a l'expert Josep Maria Cadena, El Be Negre "és un exemple d'humor cult i de sàtira política ben catalans" i les seves seccions "són exponents d'un enginy ben esmolat". En realitat, la sàtira de El Be Negre constitueix una fita en el panorama periodístic català a causa del seu irreverent enginy, la seva mordacitat desbocada i la seva ironia intel·lectualitzada. El seu èxit va desbancar revistes satíriques de llarga tradició com L'Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia, i el seu record va perviure durant els anys del franquisme, fins al punt que, l’any 1979, un grup de joves intel·lectuals catalans va voler recuperar la capçalera i van intentar reviure l'èxit d'aquella publicació emblemàtica, encara que per problemes amb el registre del títol se'ls va obligar a titular-la Amb potes rosses.

Principals col·laboradors: Anem, Apa, Babel, Bon, Castanys, Guasp, Salvador Mestres, Mosca (Joan Cortés), Arturo Moreno, Muntañola, Passarell, Sanz Lafita, Soka, Tisner.

Compartir