El Be Negre

Amb la proclamació de la Segona Repúbica, el 1931, va arribar un inusitat període de llibertat per a la premsa, fet que va provocar l'aparició de nombroses iniciatives editorials. Una de les més reeixides dins del panorama periodístic català va ser El Be Negre, un setmanari satíric que imitava en estil i orientació a la revista francesa Le Canard Enchainé. El seu plantejament renovador, la seva fresca irreverència, la seva ironia desvergonyida i la joventut i talent dels seus col·laboradors van aconseguir que en pocs mesos es convertís en una publicació de referència, i la seva col·lecció, que abasta justament els cinc anys de la Segona República espanyola, resulta avui un magnífic exemple del que pot donar de si la premsa satírica exercida sense complexos ni condicions.

La revista es realitzava a la biblioteca de l'Ateneu Barcelonès, era editada per López Llausàs des de la Llibreria Catalònia i estava vinculada al diari La Publicitat i al partit Acció Catalana. Va fustigar a les dretes, a la CEDA i al poder centralista de Madrid, però també al govern català d'ERC i al terrorisme d'algunes organitzacions anarquistes com la FAI. A causa d'això, el seu director, el jove periodista Josep Maria Planes, va acabar sent assassinat pels anarquistes de la FAI a l'inici de la Guerra Civil. Va fustigar també l'exiliat ex-rei espanyol, Alfons XIII, així com a l'Esglèsia i als poders reaccionaris com l'exèrcit i a Lerroux, que va arribar a presidir la República.

A causa de les seves nombroses campanyes atacant i satiritzant a tort i a dret va patir múltiples denúncies, amenaces i fins i tot atacs i agressions als seus redactors per part dels seus enemics (és famosa l'anècdota d'un polític que, recurrentment satiritzat en les seves pàgines, va voler agredir el director de la revista, Josep Maria Planes, però es va equivocar i va propinar una pallissa a un altre senyor que també es deia Josep Maria Planes però que no tenia res a veure amb la revista). En una altra ocasió la redacció va rebre un avís de que un grup d'anarquistes es disposava a entrar a la biblioteca per apallissar-los i es van parapetar rere les taules de l'Ateneu, passant la nit en blanc. Arran de tanta agitació, Valentí Castanys, que va ser el seu primer director artístic, va abandonar la redacció. El seu càrrec va passar a mans de Francesc Fontanals, que signava Soka.

Entre els redactors hi havia Angel Ferran, Rossend Llates, Joan Cortès, Just Cabot, Manuel Amat, Carles Sindreu, Josep Maria de Segarra o Eugeni Xammar. L'equip de dibuixants el van formar Valentí Castanys, Soka, Tísner, Gaston Ry, Passarell, Guasp, Kim (pseudònim d’un jove Joaquim Muntañola) i Salvador Mestres, tot i que també va publicar dibuixos d'Apa, Mosca, Arturo Moreno, Anem, Sanz Lafita i Babel (que va realitzar la portada del seu únic almanac de l'any 1932).

A més de retratar amb mordacitat l'actualitat política també va realitzar cròniques d'estrenes teatrals, llibres, pel·lícules, exposicions de pintura i art, o d’economia, a més de dedicar una secció específica en què criticava l'Església o reproduïa i criticava les errades publicades en altres publicacions.

Per a l'expert Josep Maria Cadena, El Be Negre "és un exemple d'humor cult i de sàtira política ben catalans" i les seves seccions "són exponents d'un enginy ben esmolat". En realitat, la sàtira de El Be Negre constitueix una fita en el panorama periodístic català a causa del seu irreverent enginy, la seva mordacitat desbocada i la seva ironia intel·lectualitzada. El seu èxit va desbancar revistes satíriques de llarga tradició com L'Esquella de la Torratxa o La Campana de Gràcia, i el seu record va perviure durant els anys del franquisme, fins al punt que, l’any 1979, un grup de joves intel·lectuals catalans va voler recuperar la capçalera i van intentar reviure l'èxit d'aquella publicació emblemàtica, encara que per problemes amb el registre del títol se'ls va obligar a titular-la Amb potes rosses.

Principals col·laboradors: Anem, Apa, Babel, Bon, Castanys, Guasp, Salvador Mestres, Mosca (Joan Cortés), Arturo Moreno, Muntañola, Passarell, Sanz Lafita, Soka, Tisner.