El Borinot

Segurament és la revista satírica catalana de més categoria dels anys vint. Va aparèixer pocs mesos després de la proclamació de la Dictadura de Primo de Rivera, l'any 1923, i la seva intenció era plantar cara, amb les armes de l'humor i la sàtira, a aquesta dictadura. Ja el títol i el dibuix de la primera pàgina del primer número són una velada al·lusió al dictador i a la censura de premsa i la privació de llibertats a què es van veure sotmesos els catalans en aquell moment. Un "borinot" és un ocellot, una espècie de mussol, però en català també es pot utilitzar el mot per designar algú que toca especialment “els nassos”.

Fou fundada i dirigida per l'escriptor Lluís Bertran i Pijoan i el dibuixant Josep Aragay, associats amb l'impressor Francesc Xavier Altés. El seu format inicial era el mateix que el de la majoria de revistes satíriques catalanes d'aquell temps, 16 pàgines estampades en bicolor i a dues columnes, i el seu preu era de 20 cèntims. Sota la seva tranquil aparença festiva i desenfadada hi bategava la severa crítica, fet que li va ocasionar diversos problemes amb la censura i les autoritats. Alguns números deixen veure les tisorades de la censura amb espais en blanc o textos suprimits, i fins i tot en la portada, com la del número 3, on únicament es pot llegir el rètol "Aquest número ha passat per la censura militar".

En la seva presentació la revista afirma que pretén "fer barrila. Veus aquí el nostre crit; veus aquí la nostra senyera", i per això el seu subtítol en els cinc primers números fou "setmanari de barrila". En el seu número 6 el subtítol es va transformar en "setmanari d'humor", i a partir del número 74 va patir una transformació total, ja que va passar de 16 a 4 pàgines de mida molt més gran. Es va rebatejar com a "setmanari il·lustrat" i va començar a publicar treballs literaris, va recuperar interessants textos catalans del segle XIX i va reproduir setmanalment a les seves pàgines uns interessants facsímils de publicacions catalanes vuitcentistes, de manera que la seva col·lecció avui resulta imprescindible per als investigadors de la història de la premsa catalana.

Josep Aragay, responsable artístic de la publicació i autor de la majoria dels dibuixos publicats a la revista, es va encarregar de reunir un bon equip de col·laboradors gràfics entre els quals destaquen Joan Vila (D'Ivori), o Miquel Cardona (Quelus). També es van publicar dibuixos d'Apa, Josep Obiols, Boyls o Gripau. La mort de l'impressor Altés, a les acaballes de 1926, va precipitar el tancament de la revista que, en els seus últims números, ja no era de fet humorística sinó més aviat literària.

Principals col·laboradors: Apa, Aragay, Boyls, D'Ivori, Gripau, Obiols, Quelus.