Apa

Pintor, dibuixant d'humor i crític d'art. Va reservar el seu nom civil per a la pintura i els tractats estètics més importants: amb la signatura Joan Sacs, de clares reminiscències wagnerianes, va exercir la crítica d'art i l'articulisme sobre diversos temes estètics i culturals, i va emprar el pseudònim Apa en el dibuix humorístic i la sàtira gràfica, assolint una gran popularitat.

Com a pintor va rebre la seva primera formació a l'acadèmia Hoyos, defensora del realisme, i es va mantenir sempre dins d'aquesta línia estètica, accentuant-la sovint fins a un cert decadentisme, però conservant un amor pel misteri de l’hiperrealisme simbòlic. Va pertànyer al grup de Les Arts i Els Artistes, i va aconseguir una medalla a l'Exposició Internacional de Belles Arts (1914). Abans s’havia encarregat de la decoració de la Sala de la Caricatura de l'Exposició Internacional d'Art celebrada el 1907, on va obtenir una medalla de primera classe per un dibuix titulat El penjat.

Les seves critiques d'art, signades Joan Sacs i publicades al diari La Publicitat, eren tan esperades com temudes pels artistes que exposaven regularment a les sales barcelonines. Josep Pla, que li va dedicar un dels seus homenots, va dir que "la finalitat essencial dels seus escrits fou la defensa del realisme pictòric –de la pintura com a realitat objectiva viva–. Tots els que llegírem els seus escrits en el temps en que es produïren som, més o menys, deixebles d'ell. Els seus papers han actuat d'una manera poc o molt decisiva, però certa, sobre el nostre esperit. Podrem discutir la fonamentació dels seus judicis davant una obra determinada. Ara: el sentit dels seus judicis –mentre els òrgans de captació humana no es modifiquin bàsicament– és excel·lent. Si s'accepta el seu punt de partida –encara que no es comparteixi la seva infal·libilitat intangible–, cal reconèixer que es fa difícil de trobar en la seva crítica els errors habituals en aquesta mena de feines. I, entre aquests errors, hi poso –naturalment!– els de Baudelaire".

Davant de la societat del seu temps, l'aspecte més important de la tasca de Feliu Elias fou la d’humorista i comentarista gràfic de l'actualitat sota el pseudònim Apa que, segons sembla, provenia d'una interjecció que de jove repetia molt i que era, en el fons, una incitació a l'acció. Pertanyia a una família de deu germans, d’arrels sabadellenques, encara que sempre es trobà vinculat a Barcelona per estudis i amistats. El pare, fabricant tèxtil, va morir quan Feliu Elias tenia vint-i-un anys, i ell va haver de portar el pes de la liquidació dels negocis a Sabadell i de l'obertura de dues tendes de calçat a la ciutat comtal. No li interessaven prou les activitats comercials i, culturalment ben preparat, va freqüentar el Cercle de Sant Lluc i va establir amistat amb Gaietà Cornet. Feia caricatures com a distracció, i el seu amic, que l'any 1902 va crear el setmanari ¡Cu-Cut!, el va portar a aquesta publicació. El seu dibuix, en principi, era molt simple, i els seus comentaris resultaven poc enginyosos, però va evolucionar ràpidament i entre 1904 i 1905 es va convertir, juntament amb Junceda, que havia arribat al setmanari com a col·laborador espontani, en un dels dibuixants bàsics de la publicació. El seu dibuix, influït pel setmanari satíric alemany Simplicissimus i les revistes humorístiques franceses, era de traç cantellut i estava al servei de la idea, expressada en uns textos amb doble sentit lingüístic que bevien de les arrels de l'humor català. Això, el 1906, va despertar l'admiració d'Eugeni d'Ors, que sota la signatura Xenius havia començat a publicar una secció gairebé diària a La Veu de Catalunya, titulada Glosari, que influiria en els lectors catalanistes, europeistes i progressistes del moment. L’escriptor va qualificar Apa de "dibuixant noucentista", i diria que practicava un humor "enverinat", qualificatiu que de cap manera era pejoratiu sinó que venia a significar, en la terminologia orsiana, que amb la seva arbitrarietat anava contra l'objectivitat enemiga del progrés.

El 1908 Apa va convidar Xenius a participar en un nou setmanari que havia creat, Papitu. L’escriptor va elogiar la nova publicació des de la seva secció diària i hi va enviar dos textos. Però com que Papitu va ironitzar en la portada del seu segon número sobre unes prediccions electorals fallides de La Veu de Catalunya en relació a uns comicis a diputats a Corts que la Lliga i Solidaritat Catalana van perdre en benefici dels lerrouxistes, d’Ors va trencar les seves bones relacions amb Apa, que va patir també la fuga d’altres col·laboradors, com ara Ismael Smith, i que se l’acomiadés de ¡Cu-Cut!. Aquest fet va accentuar l’evolució d’Apa cap al catalanisme d’esquerres, i va augmentar la seva presència al diari portaveu d’aquesta opció política, El Poble Català, on ja col·laborava.

La Campana de Gràcia i L'Esquella de la Torratxa, que necessitaven una posada al dia, el van acollir, i Apa va contribuíira la millora d’aquestes publicacions. El 1914 el dibuixant va participar intensament a Iberia, setmanari propagandístic creat per Claudi Ametlla en favor de França i dels aliats durant la primera Guerra Mundial. Apa, igual que Lluís Bagaria a Madrid a la revista España, va representar els soldats alemanys amb la punta dels cascs sortint directament dels seus caps. Aquests dibuixos es van reunir en un llibre titulat Kameraden (amb un prefaci del dibuixant Sem i un comentari final de John Grand-Carteret), i els originals es van mostrar al públic en una exposició a París, on el govern francès va concedir a Apa la Gran Creu de la Legió d'Honor.

Apa va publicar durant anys un acudit diari al diari La Publicitat. També va publicar a setmanaris tan prestigiosos com Picarol (una gran revista, malgrat la seva curta durada)­ i Mirador, va fundar Nova Revista i va dirigir Vell i Nou. Durant la Guerra Civil va col·laborar a Meridià i a la breu etapa d'un renovat Papitu editat pel Sindicat de Dibuixants Professionals. Exiliat a França, va tornar, malalt, a Barcelona, per a morir entre els seus.

Publicacions: ¡Cu-Cut!, Papitu, Iberia, La Publicitat, El Poble Català, Picarol, Mirador, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Nova Revista, Vell i Nou, Meridià.