Anem

Lluís era el tercer germà de la família Elias i Bracons. Germà de Feliu, dibuixant i crític d'art, i de Francesc, ceramista, Lluís s'interessà també pel dibuix d'humor i per la ceràmica, però va acabar destacant en el camp de la dramatúrgia amb diversos èxits als escenaris catalans, que encara avui dia es representen entre les companyies de teatre no professionals.

Com a ninotaire, malgrat la traça i la gràcia dels seus dibuixos i el seu humor desenfadat, sempre va quedasr eclipsat per la figura del seu germà, Apa. Els dibuixos d'Apa tenien un traç contundent i un humor sever, mordaç i moralitzant; en contrast, els dibuixos del seu germà Lluís tenien un traç més lleuger, precipitat, i els acudits buscaven més la rialla que no pas la càrrega satírica o moral, mantenint sempre un to divertit i desenfadat. La influència d'Apa queda, però, palesa en tota la seva obra humorística, i fins i tot en la tria del pseudònim Anem, que lliga amb Apa en la típica locució catalana "Apa, anem!".

Va publicar a L'Esquella de la Torratxa, Papitu, Cuca Fera, Nanu, La Piula, Visca!, El Carrer, Iberia, La Campana de Gràcia, i al diari L’Opinió, i durant la República va formar part, amb Shum, Benigani, Marcel·lí Porta, Helios Gómez i Bartolí, del grup dels 6, una mena de grup de ninotaires reivindicatius que va esdevenir l'embrió del Sindicat de Dibuixants Professionals.

Va residir a París durant la dictadura de Primo de Rivera i va escriure un nomenclàtor il.lustrat de manufactures i marques de ceràmica. En els anys de la República va iniciar la seva carrera de dramaturg, amb comèdies que van arribar a assolir força èxit popular, com Madame (1932), o Lilí vol viure (1935). La seva relació amb els escenaris es mantindria després de la Guerra Civil, amb nous èxits com Bala perduda (1951), o Joc de dames (1952).

Publicacions: La Campana de Gràcia, El Carrer, L'Esquella de la Torratxa, Nanu, Papitu, La Piula, L'Opinió.