La Piula

La desaparició de Cu-cut! el 1912 per motius polítics, quan la publicació encara mantenia unes bones xifres de vendes, va provocar que al llarg de les dues següents dècades apareguessin sovint a Catalunya bastantes revistes que pretenien convertir-se en les seves hereves, imitant-ne la ideologia, el to i, sobretot, el mateix format. També gran part dels dibuixants de Cu-cut! s'implicaven en aquestes aventures editorials, de manera que en moltes ocasions el resultat era d'una gran qualitat i d'una gran semblança a l'original.

Un dels múltiples intents de recuperació de l'estil del vell Cu-cut!, potser un dels més interessants, va ser La Piula. Aquesta revista va aparèixer el 1916, quan moltes de les batalles per les quals va lluitar Cu-cut! ja estaven guanyades encara que s'havien obert nous fronts i hi havia noves idees per les quals combatre. Recolzava el catalanisme polític, especialment el representat pel partit de la Lliga que en aquell moment mantenia la màxima hegemonia a Catalunya gràcies a l'èxit de la seva iniciativa per unificar les quatre Diputacions en un únic organisme, la Mancomunitat, germen de la futura Generalitat.

La Piula va ser impulsada pel llibreter Salvador Bonavia i el seu redactor en cap va ser Ferran Agulló. Entre els seus col·laboradors literaris hi havia Francesc Curet o Prudenci Bertrana i, pel que fa a la part gràfica, en destaquen les magnífiques portades majoritàriament dibuixades per Junceda, que utilitzava una nota musical per signar els seus dibuixos a causa de la pressió de la censura. Entre els dibuixants, a més de Junceda, hi tenim a Apa, Llaverias, Bon, Passarell, Pal, Castanys, Anem, Prat, Toullot i altres força interessants, el que conferia a la revista un aspecte molt agradable.

La Piula va ser una publicació bel·ligerant i els seus dards es van dirigir contra el centralisme, la politiqueria madrilenya, els governadors civils i els anticatalanistes. Malgrat el seu nom (que coincideix amb un petard dels més inofensius, amb els que solen jugar els nens més petits), La Piula no va ser del tot inofensiva i va atacar amb força càrregues de profunditat als seus enemics polítics. En total es van publicar 28 números i, malgrat la seva evident qualitat i interès, va desaparèixer sense haver trobat el seu lloc en el mercat de la premsa catalana.

Principals col·laboradors: Anem, Apa, Bon, Castanys, Junceda, Llaverias, Pal, Passarell, Prat, Sousa, Toullot.