Opisso

Dibuixant amb projecció pública i de gran popularitat. Va ser el cronista gràfic barceloní d'un temps que va des del Modernisme, amb la taverna dels Quatre Gats i els artistes que la freqüentaven, fins al canvi de costums de la postguerra espanyola, amb noies que duien topolinos i pentinats arriba España. Amb la ironia sempre a punt per a captar amb humor totes les manifestacions populars, i amb capacitat per a criticar festivament des de les reunions de la classe alta fins a les activitats de les classes obreres i menestrals, així com els amors pecaminosos i l'ús clandestí de les drogues, va tractar amb encert els mil i un aspectes de la societat que li va tocar viure. A més a més, va tenir capacitat de col·laborar tant en les revistes per a adults (des de les polítiques fins a les eròtiques) com en les publicacions dedicades a la infància.

Fill del metge i periodista Alfred Opisso i Viñas (Tarragona, 1847- Barcelona, 1924), codirector del diari La Vanguardia i crític d'art del mateix, i nét de Josep Opisso i Roig, director del Diario de Tarragona, fundador de El Tarraconense, i director del port de Tarragona. La seva àvia paterna, Antònia Viñas, era néta del cèlebre guerriller de Montblanc Cintet del Fonoll. Pel que fa a la branca de la mare, Antònia Sala, un rebesavi, Pere Pau Muntañà, havia estat el primer director de l'Escola de Belles Arts i Oficis de Barcelona; un avi fou el fabulista Felip Jacint Sala; i un oncle havia estat el famós pintor costumista Emili Sala i Francès. Per tant, Ricard Opisso i els seus nombrosos germans pertanyien a una família ben situada a Barcelona, amb servei domèstic i dies de rebre visites, i van accedir a l'educació corresponent a les classes altes d’aquell temps. A ell, però, no el seduïa l'estudi, i preferia dibuixar de manera espontània tot el que veia, des dels cavalls que tiraven els carros pels carrers fins a les noies que actuaven als cafès cantants del Paral·lel, on els diumenges per la tarda el portava un oncle seu, funcionari del port.

Des de molt jovenet, Ricard Opisso va sentir l'afany de conèixer els ambients més populars i el seu pare, preocupat perquè no sentia cap interès per l'estudi, li va buscar un lloc d'ajudant de delineant i de noi per a tot a les ordres de l'arquitecte Antoni Gaudí, que llavors realitzava la façana del Naixement del temple expiatori de la Sagrada Família. Relativament disciplinat al costat d'aquell geni de l'arquitectura, que tenia un caràcter brusc i expeditiu, va realitzar un motlle de guix, passat després a pedra, d’un dels àngels anunciadors del naixement de Jesús de la façana del temple. Gaudí va signar la sol·licitud d’ingrés d’Opisso al Cercle de Sant Lluc, on va rebre classes de dibuix, però quan l'arquitecte l'instà a que l'acompanyés a Palma de Mallorca per a inspeccionar la marxa de les obres de reforma que dirigia a la catedral, va renunciar a l'oferiment i va preferir dedicar els dies de vacances que tenia per a realitzar el seu primer viatge a París, que sempre fou la seva meta artística.

Al costat de Gaudí, Ricard Opisso va conèixer al bisbe Torras i Bages i a altres personalitats catalanes, essent testimoni presencial de moltes anècdotes que molts anys després va recollir en una sèrie d'articles que va publicar al Diario de Barcelona (1950-1953). També d'aquell temps són les seves primeres participacions en exposicions col·lectives, i algunes col·laboracions a Quatre Gats, Luz, Hispania i Joventut, revistes totes elles de primera línia que portaven aires nous a l'art català, dins dels profunds canvis que experimentava Barcelona en el traspàs del segle XIX al XX.

Va ser però al setmanari ¡Cu-Cut!, on va començar a col·laborar assíduament a partir del número 79 del 2 de juliol de 1903 i en el que va seguir fins a la supressió editorial de la publicació el 1912, on va destacar i va començar a ser admirat pel gran públic burgés i catalanista d’aquella revista. El seu primer dibuix contraposava una batalla de flors protagonitzada per la joventut de les classes altes amb una altra guerra de fruites i verdures duta a terme pels venedors dels mercats, i després va tractar molts altres temes, sense defugir els de caire social, com les vagues tèxtils o els embarcaments dels reservistes que no tenien diners per a lliurar-se del servei militar i eren portats a morir a les guerres d'Àfrica, actuant com un cert revulsiu per a les consciències dels lectors més acomodats, tot i que sense extralimitar-se.

Clausurat ¡Cu-Cut!, es va mantenir gairebé al marge del grup editorial Baguñà, que va orientar les seves activitats cap a En Patufet i els llibres per al públic juvenil. A En Patufet hi va dibuixar molt poc, encara que hi va realitzar un seguit de portades per als contes en petit format que regalava la publicació. I fins i tot, com a mostra del seu distanciament amb els fundadors del setmanari humorístic catalanista, els anys 1913 i 1914 va participar amb Apa (expulsat de ¡Cu-Cut! el 1908 i que s'havia enfrontat a la Lliga a través de Papitu) en un ¡Cu-Cut! ressuscitat que, publicat per oportunismes electorals, l'editor originari i els seus creadors van rebutjar frontalment.

Ricard Opisso va trobar aixopluc periodístic a La Campana de Gràcia i, especialment, a L'Esquella de la Torratxa, setmanari que havia bescantat des de ¡Cu-Cut!. Però havien passat els anys i, canviades algunes de les persones afectades, les excepcionals qualitats artístiques d'Opisso i la seva tendència a no presentar conflictes ideològics eren de bon aprofitar. Els dibuixos humorístics d'Opisso portaven lectors i, encara que l'editor, Antoni López Benturas, era especialment gasiu i això representava refredament en el tracte amb el dibuixant i temporals suspensions en les col·laboracions, les relacions van continuar molts anys i van ser especialment intenses entre 1919 i 1934. Opisso va començar a col·laborar a L'Esquella de la Torratxa a partir de desembre de 1912, on va trobar la llibertat expressiva per a plasmar figures femenines amb escots generosos, cames a l'aire i, sempre que venia a tomb, poca roba. En aquesta publicació va realitzar un seguit de dobles pàgines centrals plenes de personatges captats al carrer i a les festes populars, cadascun d'ells actuant de manera singular i graciosa, que es coneixen popularment com a multituds.

Les multituds tenen els seus precedents a ¡Cu-Cut! i en els primers dibuixos farcits de gent a L'Esquella de la Torratxa, però no és fins al número 2.116 de l'1 d'agost de 1919 que Opisso publica la seva primera multitud pròpiament dita. I la mateixa no va tenir una continuïtat immediata, sinó que va deixar passar el temps i no va ser fins l’any 1922 que es va decidir a sovintejar aquesta mena de dibuixos que li donaven una feinada mai compensada per la remuneració econòmica que rebia. La dictadura de Primo de Rivera, que va censurar la publicació de diversitat de temes, va incrementar aquesta mena de treballs d’Opisso que es caracteritzen pel dibuix aninotat però rigorós i per la concessió a la broma fàcil encara que des de l’observació psicològica punyent. Els escenaris podien ser la Rambla, les obres del metro, la plaça de Catalunya, els banys a la Barceloneta, els berenars al trencaones, els trens plens a l'estiu, els tramvies farcits de passatgers a tota època de l'any, els balls de carrer i d'envelat, les tardes de futbol, el banquet d’homenatge que li van oferir al restaurant de la Ciutadella i molts altres amb els que Barcelona troba en Opisso el seu gran dibuixant.

Un altre aspecte imprescindible de la tasca professional d'Opisso és la seva dedicació als dibuixos galants. Mai no va pertànyer al Papitu de la primera època, aquell que, fundat el 25 de novembre de 1908, va disposar dels millors dibuixants del moment. Tampoc va figurar en una segona època, moralment més lliure, iniciada el 1911. En realitat no va començar a sovintejar les seves pàgines fins al 1924, quan el setmanari, per problemes amb la censura, havia canviat el seu nom pel de Pakitu. Però a partir d’aleshores, i sota el pseudònim Bigre, va jugar insistentment amb les fantasies eròtiques dels lectors. En realitat, la majoria dels seus dibuixos no eren escandalosos però s'hi convertien gràcies als textos que els acompanyaven. Més pujades de to eren algunes realitzacions gràfiques que duia a terme privadament per a complaure a les persones que s'acostaven a ell, i que l’ajudaven a completar els seus ingressos.

En les seves àmplies jornades de treball sabia saltar d’un tema a un altre. Així, dibuixava amb gran ingenuïtat per a nens i, a continuació, passava a un acudit galant. I fins i tot es copiava a si mateix a l’envellir artificialment el paper de barba sobre el que dibuixava per a fer veure que l'obra acabada de fer era molt anterior en anys.

Ricard Opisso va realitzar una gran diversitat d'exposicions al llarg de la seva vida. Als vint anys va participar a l’Exposició d'Art Íntim del Cercle de Sant Lluc a la sala Parés (1900), repetint en dues edicions posteriors, el 1902 i 1903; va exposar amb Juñer Vidal, Domenge, Torné Esquius i Vallhonrat a la Parés (1904); va participar a l'Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona (1907); va exposar amb els companys de ¡Cu-Cut! a la Parés (1908); va participar a la IV Exposició Internacional d'Art, guanyant una medalla de tercera classe (1911); va participar al Saló d'Humoristes, a la sala Mozart, on va guanyar el quart premi (1918); va participar a l'Exposició de Primavera, al Palau de la Fira (1922); va exposar amb altres dibuixants a La Pinacoteca (1923); va participar en el III Saló d'Humoristes al Ritz (1924); va exposar a la sala Parés (1928, 1929 i 1931); va participar al Saló de Primavera (1934); va exposar a la Llibreria Mediterrània (1940) i, des d’aquesta data, va iniciar una sèrie de mostres anuals, durant més de vint anys, amb preferència a la sala Rovira.

Pel que fa a publicacions en les que va col·laborar, a més de les ja esmentades, es poden afegir les següents: Almanac de Catalunya (1926), El Caloyo (1921), El Campeón (1923), Chicos (1938), El Crit (1932), El Diluvio (portades d'almanacs, 1928 i 1929), El Foc (1930), Garba (1905), La Guindilla (1925), Hojas Selectas (1910), KDT (1912), El Lliri Blanc (1930), La Mainada (1921), Mundial Humor (1912), El Neula (1904), L'Opinió (1931), Or y Grana (1906), La Piula (1916), Pocholo (1931), Le Rire (1903), El Senyor Canons ( 1925), Virolet (1922) i Xut! (1922).

També va il·lustrar nombrosos llibres. Entre els més notables poden ésser recordats els següents: Rosabella, de Pere Aldaber; Les multituds, de Raimon Casellas; Primer llibre de dones, d'Eduard Girbal Jaume; Francesc Cambó, d'Eduard Marquina; L'escanyapobres, de Narcís Oller; Història d'un pallasso, de Rafael Pèrez Barradas; i La rosa morena, Memorias de una virgen), d'Alfonso Vidal i Planas.

Cridat per diverses editorials pedagògiques, Opisso va realitzar beceroles, cromos, retallables i material didàctic. També va anunciar vins i licors, sastreries, específics farmacèutics (entre ells el Cabrol, per a eliminar les cabres o lladelles), cartells i fulls de propaganda, així com diverses auques (entre aquestes hi han la de l'Arca de Noé que es conserva al museu de Sitges, la de la Fira del Llibre d'Ocasió i una sobre el boxejador Uzcudum).

Publicacions: Quatre Gats, Luz, Hispania i Joventut, ¡Cu-Cut!, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia, Almanac de Catalunya, El Caloyo, El Campeón, Chicos, El Crit, El Diluvio, El Foc, Garba, La Guindilla, Hojas Selectas, KDT, El Lliri Blanc, La Mainada, Mundial Humor, El Neula, L'Opinió, Or y Grana, La Piula, Pocholo, Le Rire, El Senyor Canons, Virolet i Xut!.