TBO (1917-1938)

Tot i que no va ser, ni molt menys, la primera en el seu gènere, TBO ha estat la revista d’historietes espanyola de més popularitat i llarga durada, fins el punt que del seu nom se’n deriva la paraula “tebeo”, que designa totes les publicacions de la seva classe. La seva trajectòria com a publicació periòdica s’estén des de 1917 fins el 1998, i encara avui apareixen amb certa freqüència edicions que recopilen les seves pàgines de més èxit. Els seus editors originals, sota diferents formulacions jurídiques, van estar a càrrec de la publicació fins el 1983.

La seva primera època, que va concloure el 1938 com a conseqüència de les dificultats derivades de la Guerra Civil, va començar el diumenge 11 de març de 1917, quan va sortir al carrer el primer número editat per l’impressor barceloní Artur Suárez Roca. Un dels seus col·laboradors, el periodista i dramaturg murcià Joaquín Arques Escriña, va ser qui va suggerir el nom de TBO, acrònim de “te veo”, que potser fa al·lusió al joc de fet i amagar o, simplement, a l’acció de llegir les seves pàgines. L’ús d’acrònims i jocs de paraules era molt freqüent a les capçaleres d’aquella època, com KDT, KKO, PBT i d’altres, però sembla que Arques potser es va inspirar en una revista lírica estrenada al Teatro Noviciado de Madrid el 29 d’abril de 1909 i titulada, precisament, T.B.O., amb un argument que tenia lloc a la redacció d’un diari a punt de publicar el seu primer número. Arturo Lapuerta era el compositor de la música d’aquesta obra, amb text d’Eduardo Montseinos i Ángel Torres del Álamo.

Inicialment, TBO contenia molt més text que dibuix i la presència d’historietes primitives era amb prou feines testimonial. Donaz es va encarregar d’il·lustrar íntegrament el primer número, amb textos sense signar probablement escrits per Arques. Estava imprès en tinta blava, igual que els vuit números següents. Al número 3 s’hi va incorporar Urda, un dibuixant que col·laboraria assíduament amb TBO fins dos anys abans de la seva mort el 1974. Urda va ser el director artístic de la publicació entre 1918 i 1922, quan va ser rellevat per Opisso, que va crear el personatge del nen TBO vestit de mariner.

Malgrat això, les vendes dels primers anys no van ser les que s’esperaven, i Suárez va decidir vendre’s la capçalera, que va adquirir Joaquim Buïgas Garriga, un jove afeccionat al periodisme i a la literatura que acabava de tornar a Barcelona després de passar uns anys a Argentina. Buïgas, que al cap d’un temps es convertiria en gendre de Suárez, va renovar la publicació a partir del seu número 10: va augmentar-ne les dimensions fins al seu format definitiu, va incorporar la bicromia (negre i vermell) a la meitat de les seves pàgines i va donar més protagonisme a les historietes gràfiques, una de les quals va passar a ocupar la portada. També va incorporar el disseny característic de la capçalera, creat per Opisso, que es va convertir en emblema no només de la revista, sinó també de la pròpia empresa editora.

Al número 233, publicat el 1921, van aparèixer les primeres bafarades de text a la publicació, i les historietes van anar progressivament ocupant més espai en detriment dels textos. La nòmina de col·laboradors es va ampliar amb dibuixants espanyols com Tínez, Méndez Álvarez, Nit, Cabrero Arnal, Salvador Mestres, Rapsomanikis (en realitat era grec, però vivia a Barcelona), Serra Massana, Moreno, Díaz, A. Utrillo, Escobar, Soriano o Benejam, però també amb historietes d’autors estrangers com George McManus, Louis Forton, Aristide Perré, Maurice Cuvillier, Otto Soglow i, fins i tot Wilhelm Busch, tot i que s’esborrava la seva signatura. Als guions, Félix Tomasetti va col·laborar juntament als ja anomenats Arques i Buigas. Les primeres historietes en color van aparèixer al número 943, que es va posar a la venda el 5 de juliol de 1935.

Aquesta aposta per les historietes gràfiques va tenir un èxit extraordinari: el 1932, la tirada de TBO va arribar als 110.000 exemplars i, dos anys més tard, als 150.000. A més dels números ordinaris, cada any es publicava un almanac nadalenc amb portada a color, gairebé sempre il·lustrada per Opisso. El darrer d’aquests almanacs, el corresponent al 1938, va tornar a distribuir-se l’any següent amb la nova data sobreimpresa. L’empresa va llençar paral·lelament altres publicacions, la majoria amb el logotip TBO a la seva portada com a reclam, i, ocasionalment, en aliança amb l’Editorial Bauzà.

És una prova del seu èxit la cançó Yo quiero un tebeo, amb música de Francisco Codoñer (que signava com a Maestro Lito) i lletra de la seva dona, Mercedes Belenguer (que emprava el pseudònim de M. Godoy), que es va estrenar al teatre Circo Barcelonés el 15 de novembre de 1930 interpretada per Pepita Ramos “la Goyita”. També se’n va enregistrar un disc. Aquesta cançó va tenir una repercussió notable, cosa que va propiciar que altres artistes de varietats l’incloguessin en els seus repertoris i la fessin córrer per tot Espanya. Un d’aquests artistes fou Alady, que va oferir-ne una versió eròtica als teatres barcelonins durant la Segona República. A més de la gravació de “la Goyita” n’existeixen d’altres, entre elles una de 1932 cantada per Trini Avellí i Antonio Palacios amb alguns canvis a la lletra.

En la seva primera època, l’humor de TBO no era tan blanc i innocent com el que va caracteritzar la publicació anys més tard. Els guions de Joaquim Buigas i els dibuixos d’autors com Opisso o, molt especialment, Méndez Álvarez, contribuïen a fer que el to de la revista fos més irònic i agut que en èpoques posteriors. Alguns dels pocs personatges i seccions fixes de TBO com ara Los grandes inventos de TBO, De todo un poco, Visiones de Hollywood o Melitón Pérez van sorgir en aquesta primera època.

Després de l’esclat de la Guerra Civil l’empresa va ser col·lectivitzada per membres de l’Escuela Nueva Unificada, integrada per pedagogs d’UGT i CNT, que van mantenir Buïgas a la direcció amb la condició que la darrera pàgina de cada número es dediqués a una secció elaborada per ells, Floreal. Aquesta secció, que es presentava en posició invertida respecte a la resta de la revista per fer l’efecte que es tractava d’una publicació independent si es mirava la revista pel darrere, va aparèixer entre els números 1.006 (del 23 de setembre de 1936) i 1.043 (del 30 de juny de 1937) amb el subtítol de “Revista infantil semanal bajo el signo de la Escuela Nueva Unificada”. Tot i així, amb l’excepció d’una columna amb textos de contingut pedagògic, la resta de la pàgina es dedicava a acudits i historietes sense cap intencionalitat política o educativa especial, majoritàriament il·lustrats per Benejam.

TBO va mantenir el seu preu inicial de cinc cèntims de pesseta fins el número 199, publicat el 7 de desembre de 1919, quan va passar a costar deu cèntims. Al número 939 (7 de juny de 1935), el preu va pujar a quinze cèntims, però va tornar a baixar a deu al 943 (5 de juliol de 1935), i així va seguir fins el número 1.000 (12 d’agost de 1936), quan de nou va pujar a quinze. Les dificultats derivades de la Guerra Civil van motivar successius augments de preu en el període final d’aquesta etapa: vint cèntims en el número 1.072 (2 de febrer de 1938), vint-i-cinc el 1.075 (23 de febrer de 1938), trenta el 1.083 (20 d’abril de 1938), quaranta el 1.090 (27 de juliol de 1938), cinquanta el 1.094 (6 de juliol de 1938) i setanta el 1.097 (27 de juliol de 1938), el darrer que es va publicar abans de l’entrada a Barcelona de les tropes franquistes el 26 de gener de 1939.

Principals col·laboradores: Joaquín Arques, Benejam, Joaquim Buigas, Wilhelm Busch, Cabrero Arnal, Maurice Cuvillier, Díaz, Donaz, Escobar, Louis Forton, Méndez Álvarez, George McManus, Salvador Mestres, Moreno, Nit, Opisso, Aristide Perré, Rapsomanikis, Serra Massana, Otto Soglow, Soriano, Tinez, Félix Tomasetti, Urda, A. Utrillo.

Principals sèries: Los grandes inventos de TBO, De todo un poco (Urda), Melitón Pérez (Benejam), Visiones de Hollywood.