TBO (1941-1952)

Un cop acabada la Guerra Civil, Joaquim Buïgas es va proposar reprendre la publicació de TBO, la revista d’historietes que tant d’èxit havia obtingut en la seva etapa anterior, que s’havia vist interrompuda el 1938. Així, es va associar amb l’Editorial Bauzà (posteriorment s’incorporaria a aquesta societat Emilio Viña, donant peu a la constitució de Buigas, Estivill y Viña, S.L. el 1943). Malgrat això, el nou règim polític encapçalat pel general Franco ja havia establert durant la guerra un monopoli editorial de publicacions infantils controlat pel partit únic, la Falange Española Tradicionalista (FET), i per les Juntas de Ofensiva Nacional Sindicalista (JONS), que van mantenir en les dècades següents una posició privilegiada pel seu caràcter oficialista. Igual que altres editors, Buïgas i els seus socis es van veure obligats a esquivar l’escassetat de paper (al qual tenien accés preferent les publicacions del règim) i la manca de permisos per publicar revistes de caràcter periòdic, i ho van fer recorrent a un subterfugi similar  a l’emprat per la competència: canviar lleugerament la capçalera de cada quadern, com si es tractés de publicacions unitàries.

Precisament perquè no duien número ni data, l’estudi i l’ordre d’aquesta etapa de TBO ha suposat grans dificultats a estudiosos i col·leccionistes. Les conclusions a les que han arribat uns i altres no són totalment coincidents, encara que cada aportació que es produeix sembla esclarir noves dades. Entre les més recents s’hi troba l’article de Manuel Barrero “El TBO de Buigas, el TBO de siempre”, publicat al número 8 de la revista digital Tebeosfera, on proposa una nova ordenació dels 131 quaderns apareguts en aquells anys a partir de l’anàlisi de continguts de bona part d’ells. El primer d’aquests quaderns sense numerar (això fa que sembli impropi anomenar-los “números”) es titula Selección de historietas y pasatiempos para 1942 i el més lògic seria pensar que devia posar-se a la venda a finals de 1941. Conegut per molts col·leccionistes com “l’almanac del mamut” per l’animal que protagonitzava la portada il·lustrada per Urda, totes les seves pàgines interiors estaven impreses a una tinta, i només la portada era a color, amb la marca Ediciones TBO clarament destacada. Malgrat això, si ens atenim a la tesi que Barrero exposa a l’article esmentat, sembla que aquest es va tractar d’un llençament aïllat que no va tenir continuïtat fins el juny de 1943, quan es va produïr l’aparició de Una hora de risa. Conseqüentment, seria qüestionable incloure Selección de historietas y pasatiempos para 1942 en aquesta relació de 131 quaderns, tant pel llarg temps transcorregut entre la seva publicació i la d’Una hora de risa com per la seva presumpta condició d’almanac.

Així, es podria considerar Una hora de risa l’autèntic punt d’inici d’aquesta etapa de la publicació. Als onze quaderns següents, la capçalera canviant (Vacaciones alegres, De todo un poco, Hojas escogidas, Páginas festivas, etc.) apareixia clarament separada de la marca Ediciones TBO. A partir d’aquí, la preposició “de” uneix la denominació variable al clàssic logotip de la revista (Hojas alegres de TBO, Páginas selectas de TBO, Historietas y chistes de TBO, etc.) i, des del 38è i fins al final, s’afegeix l’expressió “Ediciones TBO” (Álbum humorístico de Ediciones TBO, Escarceos cómicos de Ediciones TBO, Hojas recreativas de Ediciones TBO, etc.).

Els diferents quaderns van anar apareixent amb una periodicitat aproximadament bimestral durant el primer any, i van passar a ser mensuals a partir de mitjans de 1944, i quinzenals entre l’estiu de 1949 i el març de 1952, quan es va tancar aquesta etapa sense numerar per donar pas a una època numerada.

És ben cert que, com havia passat a la primera època, i malgrat tots els entrebancs, aquesta etapa sense numerar de TBO va obtenir un gran èxit, al qual sens dubte hi va contribuir l’aparició d’algunes sèries que, molt aviat, es van convertir en les més populars de la revista, com La familia Ulises (1944), inicialment una sàtira corrosiva d’una família mitjana durant la postguerra, o Las aventuras de Eustaquio Morcillón y Babali (1946), ambdues amb dibuix de Benejam i guions de Joaquim Buïgas, que es van unir a les que s’havien començat a l’etapa anterior (De todo un poco, Los grandes inventos de TBO o Melitón Pérez). Juntament amb els col·laboradors de la primera època, molts altres dibuixants van omplir les pàgines de TBO en aquesta etapa, la majoria de manera fugaç i sense deixar una empremta massa profunda tot i que també s’hi van incorporar Muntañola, Castanys, Sabatés, Blanco i, sobretot, Coll, que va publicar la seva primera historieta el 1949.

En conjunt es pot dir que, des del punt de vista dels seus continguts, l’etapa sense numerar de TBO no és gaire diferent de la primera etapa de la revista: algunes sèries amb personatges fixes i moltes historietas sense continuïtat d’extensió i format molt variat, presentades en una bigarrada compaginació que obeïa el principi d’oferir al lector el màxim contingut possible.

Principals col·laboradors: Ayné, A. Batllori Jofré, Benejam, Blanco, Joaquim Buigas, Castanys, Coll, Díaz, Donaz, Escobar, Iranzo, Salvador Mestres, Moreno, Muntañola, Nit, Sabatés, Serra Massana, Soriano, Tinez, Urda

Principals sèries: Angelina y Cristóbal (Muntañola), De todo un poco (Urda), Enriquito (Carl Anderson), La familia Ulises (Benejam), La pequeña Annie (Darrell McClure), Los grandes inventos de TBO, Melitón Pérez (Benejam), Morcillón y Babalí (Benejam), Visiones de Hollywood.