Xut!

A principis dels anys vint l'editor Santiago Costa havia aconseguit un objectiu que perseguia des de feia una dècada: acaparar el mercat de les publicacions humorístico-eròtiques. Costa editava Papitu, El Nandu de Llofriu i El Caloyo, tres publicacions que s'acostaven als temes considerats pecaminosos per la rància moralitat de l'època mitjançant l'humor i la caricatura. Disposat a ampliar el seu mercat ja que comptava amb una àmplia nòmina de col·laboradors especialitzats en la literatura i el dibuix humorístic entre els quals hi havia els millors periodistes satírics i dibuixants de l'època, l'editor es va decidir, el 1922, a treure una revista per satiritzar sobre l'esport, especialment els dos esports que arrossegaven massivament al públic de l'època: el futbol i la boxa.

Així neix Xut!, revista dirigida en un principi per Alfons Roure, amb l’objectiu de fer la crònica esportiva de la setmana sota el prisma de l'humor. Les pràctiques esportives havien experimentat un gran auge en aquells anys, concitant una gran expectació popular. Daten d'aquells anys les construccions de les primeres grans infraestructures esportives: estadis, velòdroms i recintes on celebrar les grans vetllades de boxa. A Catalunya la popularitat del Barça, i especialment la seva rivalitat amb el RCD Espanyol, es van convertir en temes que preocupaven profundament a la societat i trobaven cada vegada més ressò a les pàgines de la premsa. Des d'uns anys abans algunes revistes satíriques ja dedicaven cròniques i articles a les pràctiques esportives i a caricaturitzar als jugadors. Però Xut! va ser la primera que es va llançar, amb èxit, a fer una revista completa amb l'esport com a protagonista.

L'èxit va ser immediat i al poc temps Xut! es va consolidar com a referent de la sàtira esportiva. Té molt a veure amb la implicació en la revista de Valentí Castanys, que fins aquell moment dibuixava i escrivia per a les altres revistes de Costa, especialment a Papitu. Castanys, que en realitat no estava gaire interessat en els esports, es va inventar un llenguatge i un país imaginari, la "grimégia" i el "país del sidral", un lloc on les coses dedicades a l'esport tenien la màxima importància i on, mitjançant l'humor, podia narrar a base d'equívocs i jocs de paraules la crònica dels partits.

Tot i haver estat fundada i dirigda per Santiago Costa, Xut! li deu la seva orientació, el seu èxit i la seva popularitat a Valentí Castanys, que va ser el seu principal redactor i en va acabar essent propietari. Castanys va intentar crear moltes revistes, va estar darrere de projectes com El Lliri Blanc, El Senyor Canons, o Cinópilis, que mai van aconseguir el mateix èxit imparable que va aconseguir amb Xut!. En realitat, durant els anys vint van profliferar les publicacions que intentaven unir humor i esport, a l'ombra de l'èxit de públic de Xut!, però cap va aconseguir arrabassar-li el primer lloc entre les preferències del públic.

Un altre factor a tenir en compte en la vida d'aquesta revista és la instauració, al cap d'un any del seu naixement, de la dictadura de Primo de Rivera que va prohibir la premsa satírica política i va establir una forta censura, especialment a Catalunya. A partir del moment en què la premsa normal va començar a estar estretament vigilada per la censura i l'humor polític vigilat d'aprop, l'humor esportiu prenia una altra dimensió en la qual parlant d'una cosa el lector era capaç d'interpretar que en realitat se n’estava criticant una altra. També en aquell moment el Barça va esdevenir el representant de la catalanitat (cal recordar els incidents per la xiulada a la Marxa Reial en un partit a les Corts). Així Xut! es va convertir en una vàlvula d'escapament davant les prohibicions i contrasentits de la dictadura, i això la va convertir en una publicació de gran difusió.

A més de Castanys, que hi escrivia i dibuixava, en l'equip habitual de Xut! hi trobem a Benigani, Opisso, Gripau, Moreno o Mestres. La revista tenia al principi vuit pàgines, però al cap d'un temps va passar a tenir-ne setze. En els seus bons anys la portada estava a càrrec de Castanys i la contracoberta estava dibuixada per Opisso. Castanys va aconseguir crear un univers simbòlic únic, del qual encara avui en perviuen rastres integrats en la història del nostre futbol. Per exemple, la figura de “l’avi del Barça” va néixer a les pàgines de Xut! així com la denominació de “periquitos” als socis de l'Espanyol.

Un cop instaurada la República l'editor Costa va canviar l'orientació de les seves publicacions i va acabar per cedir la capçalera a Castanys. De manera que el principal animador i impulsor de la revista va passar també a ser-ne el propietari. La revista va canviar de direcció de redacció i administració i va traslladar-se del Carrer del Comte de l’Assalt, on estaven els tallers de Costa, al carrer de Ludovico Pío, on vivia Castanys. El canvi es va produir a partir del número 624, el 1934. També va canviar les seves mides, va passar a ser més gran encara que amb menys pàgines. L'esclat de la Guerra Civil va acabar amb la vida d'aquesta publicació. Xut! deixava d'aparèixer el juliol de 1936.

Després de la guerra Castanys, que s'havia refugiat en el bàndol nacional i havia col·laborat en publicacions feixistes editades a Sant Sebastià durant la guerra, no va aconseguir el permís de les autoritats per tornar a editar Xut!. Després de diversos anys de tràmits i desenganys amb la trista Barcelona franquista, gairebé deu anys després de la desaparició de Xut!, Castanys va aconseguir editar una altra revista, El Once, que recollia el testimoni del que va ser Xut!, però en castellà a causa de l'aversió del franquisme a la llengua catalana.

Principals col·laboradors: Benigani, Castanys, Gripau, Salvador Mestres, Arturo Moreno, Opisso, Passarell.