Narmas

Dibuixant, admirador i deixeble de l'estil de Joan G. Junceda, detallista, minuciós i extremadament realista, Narcís Masferrer va ser un home de profundes conviccions catalanistes. Als cinc anys ja va fer d’actor en el debut teatral en l'Agrupació Romea, amb la qual acabaria fent un munt de representacions. L'any 1931 va acabar la carrera de mestre de primera ensenyança i va exercir a Manresa, Girona, Cassà de la Selva i Llagostera abans de ser traslladat a Brihuega (Guadalajara). La seva admiració per Junceda el va portar a enviar dibuixos a En Patufet amb la il·lusió de veure'ls publicats. No ho va aconseguir, però sí que van sortir en altres revistes de la casa com Virolet, Esquitx o l'Almanac d’En Patufet, i fins i tot s'assegura que Valentí Castanys li va comprar uns dibuixos per 25 pessetes per tal de ser publicats a la revista Noticias. També va publicar a Papitu, Xut! i L'Esquella de la Torratxa.

A l'inici de la Guerra Civil va ser mobilitzat i, al front, va impulsar la publicació d'una revista que es deia Julio!, de la qual només en van sortir 3 números i on va escriure algun article en català, cosa que no va ser massa ben rebuda pels superiors. Quan va acabar la contesa va ser conduït al camp de concentració de Gárgoles, a Guadalajara, i, en tornar a Catalunya, va adoptar el pseudònim Narmas mentre feia de mestre al seu poble, Sant Feliu de Guíxols. Es va casar i, durant el viatge de noces a Madrid, va conèixer l'editor de la revista Cucú, on hi va publicar uns dibuixos amb la signatura d’El Greco i, una mica més tard, va treballar per la Hispano Americana de Ediciones, amb seu a Barcelona, fent uns quaderns d'aventures que publicava aquesta editorial amb el títol de Historia y Leyenda.

L'any 1950 l'extremeny Luis Mazo Mendo (1902-1987) era el governador de Girona i tenia un secretari, Cosme Casas, que va tenir la idea d'editar una revista dedicada als mestres que es va dir Gerunda. En aquesta publicació Masferrer hi va veure una gran oportunitat de fer realitat el somni de la seva vida que no era només editar un nou En Patufet sinó també fer-ho en català, i va proposar a Casas fer un suplement de Gerunda que es digués Gerundín i que havia de ser en català. Proposar això el 1950, en un dels moments de més plenitud del franquisme i del més repressiu anticatalanisme, semblava cosa impossible, però no sabem com s'ho va fer Masferrer per mig convèncer Casas per incloure el català en el suplement. El dia 11 de febrer de 1950 sortia Gerundín, amb tota la revista escrita en castellà menys les dues pàgines centrals de les 16 que tenia, que eren en català. En números successius hi van aparèixer altres col·laboracions en català i fins i tot va arribar a sortir una portada en català (dibuixada per Masferrer, naturalment). Però diuen que l'alegria dura poc a casa del pobre i el governador, que fins aleshores no s'havia assabentat de res, va descobrir de cop i volta que el Gerundín sortia amb alguna pàgina en català i va suspendre la revista fulminantment quan només n'havien sortit 9 números. Per comprendre millor el tarannà d' aquest peculiar governador explicarem un episodi molt sucós relacionat amb les seves visites al far de Sant Sebastià, entre Llafranc i Tamariu. Com que abans de la guerra, i fins i tot alguns anys després, hi pujava molt poca gent, tenien un àlbum de signatures on els escassos visitants hi escrivien les seves impressions. Mazo Mendo hi va escriure: “La primera vez visité este faro siendo fiscal de la República. Hoy vengo como gobernador civil. ¿Vendré la próxima vez como ministro? Quién sabe, otros más brutos que yo lo han sido”. Avui dia els àlbums ja no estan a disposició del públic i l’àlbum que contenia aquesta perla està guardat amb la frase tapada amb un paper. També cal esmentar, més que res com a curiositat, que a Gerundín en Masferrer hi havia publicat una secció que es deia Vidas vistas, una imitació de les Pàgines viscudes que Folch i Torres publicava a En Patufet, signant amb el nom de José Badia Montiflores.

Coneixent les seves idees no és d'estranyar que l’any 1961, en sortir Cavall Fort, hi aparegués dibuixant una sèrie titulada Quim Sidral. També es va dedicar a la il·lustració de llibres com el titulat Rovelló de Josep Vallverdú, que va ser Premi Folch i Torres de l'any 1968. A la mateix època el seu nom va aparèixer en moltes altres publicacions com el popular setmanari Dígame. Aquesta activitat múltiple li va comportar molts reconeixements. L’any 2003 Sant Feliu el va anomenar Fill Predilecte mentre que el 2011, un any després de la seva mort, el teatre municipal rebia el seu nom i s’hi presentava un documental sobre la seva vida. La seva faceta d'actor teatral també havia estat important i va arribar a actuar en teatres com ara el Novedades, i fins i tot va fundar i dirigir un grup teatral que es va dir L'Arlequí de Paper.

Cal no confondre el dibuixant amb un altre personatge homònim molt conegut, Narcís Masferrer i Sala (1867-1941), un dels pioners d’una gran quantitat d'esports i de publicacions que s'hi referien. Entre altres coses va ser co-fundador i vicepresident del F.C. Barcelona, president de la Federació Catalana de Ciclisme i del Comité Olímpic Català. També va impulsar l’Exposició del 1929, la construcció de l'Estadi i, com a periodista, va fundar el diari El Mundo Deportivo.

Publicacions: Cavall Fort, Cucú, Dígame, El Tarlà, Els Infants, En Patufet (Almanac), Esquitx, Flechas y Pelayos, Gerundín, Julio!, L'Esquella de la Torratxa, Noticias, Maravillas, Papitu, Virolet, Xut!.

Principals sèries: Quim Sidral (Cavall Fort).