Dominguín

De Dominguín s’ha dit que és «el primer tebeo espanyol», per tractar-se d’una de les primeres publicacions –si no la primera– editades a Espanya que van dedicar pràcticament la totalitat de les seves pàgines a les historietes gràfiques. Tot i que aquest lloc d’honor resulta un xic discutible –a Monos, apareguda a Madrid el 1904, les historietes solien ocupar dotze o tretze de les setze pàgines de cada número, mentre que Dominguín només tenia quatre pàgines, tot i que totes eren d’historietes– la seva importància en la història d’aquest tipus de revistes és indubtable, doncs, en molts aspectes, es va avançar al seu temps.

Dominguín es presentava en format tabloide (45 x 32 cm), com els suplements de còmics dels diaris nord-americans a les primeres dècades del segle XX. Constava d’un únic full que es venia doblegat, formant un plec de quatre pàgines en color que van passar a imprimir-se només en negre a partir del número 15, quan el preu de cada exemplar es va reduir a la meitat i va passar de deu a cinc cèntims de pesseta.

L’editor, José Espoy de Samà, va comptar per a la seva publicació, d’aspecte molt cuidat i atractiu, amb alguns dels millors dibuixants de l’època. El més assidu va ser el també pintor Joan Llaverias, que habitualment signava amb el seu cognom o, en algunes ocasions, va deixar els seus dibuixos sense signar. Altres grans noms com Opisso, Junceda o Lola Anglada van oferir també als lectors de Dominguín historietes magnífiques i imaginatives. Donaz, Apa, Pal, Urda o L. Brunet també van contribuir a omplir les seves pàgines. Sovint, les historietes de molts d’ells revelaven influències de clàssics nord-americans com Winsor McCay, Rudolph Dirks, Frederick Opper, Bud Fisher o Lyonel Feininger.

Però ni més ni menys que 32 de les 85 historietes publicades als vint números de Dominguín estan signats amb un pentagrama amb una clau de sol i una nota musical (un re) seguida d’una essa. La identitat d’aquest autor –i la manera correcta de llegir-ne la signatura, van ser objecte de molts conjectures entre els especialistes durant dècades, però investigacions recents suggereixen que podria tratar-se de Ramón Espoy de Samà (1890-1975), germà de l'editor, de manera que la nota musical i l’esssa final farien referència a les seves inicials: RES. Una altra signatura que planteja dubtes és la de Lisette, de la qual s’ha dit que podria ser un pseudònim de Llaverias, però que també podria correspondre a Regina Opisso Sala (1879-1965), germana de Ricard Opisso, que la faria servir ocasionalment anys més tard.

Malgrat la reducció del seu preu a la meitat en la seva etapa final, Dominguín no va aconseguir superar el número 29. La seva desaparició s’ha atribuït al seu gran tamany, que la feina difícil de manipular per als infants, al seu preu (el doble del que costava aleshores En Patufet, o del que costaria TBO quan va sortir) i al seu escàs número de pàgines. Potser, simplement, malgrat els seus magnífics continguts, estava avançada al seu temps.

Principals col·laboradores: Lola Anglada, Apa (Feliu Elias Bracons), L. Brunet (Llorenç Brunet Forroll), Donaz, Junceda, Lisette, Llaverias, Opisso, Pal (Emili Pascual Monturiol), RES (Ramón Espoy de Samá), Urda.

Principals sèries: Aventuras extraordinarias del Capitán Botalón (Junceda), Don Nicanor (RES), Don Zenón (Opisso), Felipín (RES y Pal), Las hazañas del Piltrafa (Apa), Los de Hogaza (RES).