Llaverias

Pintor, aquarel·lista i dibuixant, va estudiar Belles Arts a l'Escola Oficial de Llotja, i sempre va sentir una especial predilecció per la temàtica marinera: va realitzar un notable cartell sobre el Reial Club de Regates i va representar iots, naus a vela i barques de competició amb una gran propietat. Va ser un notable il·lustrador (sobretot animalístic) i va treballar per a diverses editorials barcelonines. Cap a 1905 va començar a interessar-se per l'aquarel·la, amb preferència pels temes de la que llavors va començar a ser coneguda com la Costa Brava, la qual ell va ajudar a consagrar com si fos una Grècia catalana, com també va ser designada. La seva mestria en aquest àmbit el va portar a fer una exposició individual d'aquarel·les a la Victoria Gallery de Londres.

Quan ja era un artista consagrat i va celebrar, el 1930, una exposició a la sala La Pinacoteca de Barcelona, Lluís Folch i Torres, que, amb el pseudònim T.U.B., feia crítica d'art al setmanari En Patufet, li va dedicar un elogiós comentari a la secció Ninots i coloraines (EP, nº 1352, de 1930) en què deia: “l'art de l'aquarel·la s'havia convertit entre nosaltres en una mena d'art menor; semblava que l'aquarel·la fos el procediment pictòric dels afeccionats que no sabien pintar a l'oli: quatre toquets, quatre pinzelladetes i de seguida feia efecte. En Llaverias va acabar amb això, va començar a pintar a l'aquarel·la amb noblesa; dotat d'una fina visió (que li donava més la seva emoció que l'orgue visual, car malgrat haver-se-li espatllat durant una temporada, no va deixar de pintar excel·lentment) i d'una traça envejable, va tenir l'encert de pintar l'ambient del paisatge i de fondre sobre el paper les aigüeroles dels seus tints, obtenint amb això realitzacions que són veritables meravelles".

L'aquarel·la va ser la gran aportació pictòrica de Llaverias, però la projecció pública li va venir de la seva vessant com a dibuixant del gènere animalístic. Feliu Elias, sota el pseudònim Joan Sacs (que compaginava amb el més popular d'Apa), pocs dies després de la mort de l'artista, en un article senzillament titulat “Joan Llaverias” i publicat al setmanari Meridià (nº 49, de 1938) un mes abans de la caiguda de Barcelona a la Guerra Civil, comentava que "els dibuixos animalístics de Joan Llaverias no sols complaïen als infants, sinó a tota la gent gran sensible a aquesta especialitat. El bon contemplador de dibuixos aprecia en les composicions animalístiques de Llaverias, de vegades molt conscienciosament aquarel·lades, valors deliciosos d'observació realista, valors que revelen unes dots de psicologista animalista, si es pot dir així, comparables a les de Jules Renard a les Histoires Naturelles”.

El propi Llaverias, en un escrit autobiogràfic titulat “Ego sum”, publicat en un llibre que li va dedicar l'Editorial David, va explicar l’origen de l’afició pels animals: "fins on la memòria m'arriba, copiava bèsties de bon principi (...). Els meus jocs d'infant, eren amb bestioles (pobretes!); l'hort de casa em semblava un món: a les sargantanes les feia nedar; als llangots els alimentava amb mosques, però en canvi els feia tirar d'un carretonet. Els dies de pluja, caçava cargols, que arrenglerava testa contra testa, i el que pujava damunt era el vencedor. Amb formigues recollides d'un mateix niu i posades en una ampolla plena de terra que colgava fins al coll en l'hort, formava un niu artificial: sovint s'hi acostumaven, i als pocs dies les veia obrir galeries com si estiguessin al camp lliure".

Aquesta excel·lència en la temàtica animalística no ha de fer oblidar la seva tasca com a dibuixant polític al setmanari ¡Cu-Cut! entre 1902 i 1912, i en altres publicacions com La Piula (1916). Joan Llaverias va formar part de ¡Cu-Cut! des de la seva fundació, i va alternar amb Gaietà Cornet la realització de portades i contraportades a dos colors, a més de realitzar dibuixos per a les pàgines interiors. La seva signatura més habitual era J.Ll, amb les dues inicials entrellaçades, però també feia servir una de més secreta consistent en un rombe vertical que tenia una “z” en el seu interior. Amb elles avalava un seguit de dibuixos, acompanyats d'intencionats textos, en els què ironitzava sobre l'actualitat política espanyola. A l’artista es deuen un seguit de caricatures, publicades entre 1902 i 1905, en què es representa al rei Alfons XIII com a un estudiant amant dels automòbils i de les curses taurines que vol decidir en la complexa política espanyola. I també a la seva autoria corresponen uns acudits sobre els jóvenes bárbaros lerrouxistes, així com la última portada del setmanari, aquella en què el mestre Lluís Millet, representat com Orfeu, volia amansir a la fauna madrilenya. 

Pel que fa a la il·lustració, en els seus començaments, quan encara residia a Vilanova i La Geltrú, Joan Llaverias va dibuixar les capçaleres del setmanari L'Àngel del Campanar (1883) i les de les tres èpoques del seu successor L'Angelet del Campanar (1885, 1886 i 1887). Molts anys després va realitzar diverses portades a Queralt (1914), publicació dels sindicats agrícoles i altres entitats del Berguedà.

Però on més va destacar com a modern fabulista, il·lustrador de versos i proses d'escriptors va ser a En Patufet (1905-1938). Al setmanari, a la secció Episodis i aventures, va acompanyar durant anys els textos de Jim Fit (Josep Maria Folch i Torres) i Jordi Català (Xavier Bonfill). També va il·lustrar les faules en vers de Clovis Eimeric (Lluís Almerich). Dins de la col·lecció Patufet, va fer parella amb Manuel Folch i Torres en el volum De quan les bèsties parlaven. Altres dues publicacions infantils en què va treballar força van ser Virolet (1922-1931) i Esquitx (1931-1936).

La novel·la juvenil també va ser un dels seus camps d’acció, realitzant nombrosos dibuixos per a obres emblemàtiques de Josep Maria Folch i Torres com ara Per les terres roges, Fugint de les terres roges, Vida i aventures de Jordi Bel, En Jordi Bel al país de l'or, El rei de les Muntanyes Blaves, La conquesta de les Muntanyes Blaves i la llarga sèrie Les famoses aventures de Napbuf. Per a l'editorial Sopena va il·lustrar uns quaderns en què una diversitat d'animals –girafes, elefants, lleons, serps, tortugues...– actuaven com una societat humana.

També va participar en l'exlibrisme i confegí cartells i anuncis. En aquest darrer aspecte, quan En Patufet, a partir del seu número 1.000 (1924), va passar a ésser imprès a tot color i en rotativa, va dur a terme diverses contraportades humorístiques sobre el cava Codorniu, igual que ho feren Cornet, Junceda, Serra Massana i Opisso.

Publicacions: ¡Cu-Cut!, L'Àngel del Campanar, L'Angelet del Campanar, Queralt, La Piula, En Patufet, Virolet, Esquitx.