La Campana Catalana

El títol de la publicació, La Campana Catalana, ja indica que aquesta revista era deutora d'una altra de les grans publicacions satíriques catalanes de tots els temps, La Campana de Gràcia. En realitat, no només li deu el títol, sinó que la major part dels seus dibuixants, així com el fundador, editor, director i principal redactor de La Campana Catalana, Josep Roca i Roca, que havia estat durant més de trenta anys director i home fonamental de la redacció de La Campana de Gràcia i també de L'Esquella de la Torratxa, publicacions emblemàtiques de la premsa satírica catalana, editades per la família López de la Llibreria Espanyola.

Josep Roca i Roca va passar 36 anys exercint de director d'aquestes revistes, treballant colze a colze amb l'editor Inocenci López Bernagossi. A la mort d'aquest, les revistes van passar a ser editades pel seu fill, Antonio López, amb el caràcter del qual Roca no congeniava. Així doncs, després d'alguns anys de friccions, es va consumar el divorci laboral i Roca va abandonar les revistes de López. A les discrepàncies laborals s’hi van unir també divergències polítiques en uns anys convulsos a Catalunya, que cristal·litzarien en la setmana tràgica de 1909. Roca deixava enrere la redacció d'aquelles revistes, però era un periodista de raça, una ploma indòmita que havia arribat a redactar cada setmana números sencers de les dues revistes amb diversos pseudònims, i es va llançar a l'aventura d'editar la seva pròpia revista: La Campana Catalana.

L'elenc de dibuixants que conformava la plantilla d'aquesta revista era espectacular. Amb Apel·les Mestres com a director artístic, la revista va aconseguir unir als ninotaires de les dues principals corrents polítiques antagòniques, que dibuixaven en publicacions rivals. Així, va comptar amb col·laboracions de Junceda, Apa, Opisso, Xumetra o Grau Miró (provinents de Cu-cut!) i Mariano Foix, Brunet, Miró, Oleguer Junyent, Berga i Boada, Pascual Capuz, Ras, Risques o Sardà i Ladico, de les revistes de López. També va publicar dibuixos d'artistes que estaven destinats a eclosionar en altres publicacions futures com Ismael Smith, Isidre Nonell, Pere Ynglada, Josep Maria Junoy o Albert Martorell.

A la part literària, a més de Roca i els seus ben coneguts pseudònims "P. del O." i "PK", hi varen col·laborar també Eduard Aulés, Santiago Boy, Josep Barbany, Eduard Girbal, Ferran Agulló, Josep Burgas i fins i tot hi va arribar a publicar-hi Santiago Rusiñol, un dels intel·lectuals catalans de més prestigi de l'època, i íntim amic de López.

Roca va deixar les revistes de López a la fi de 1907, i La Campana Catalana va aparèixer dos mesos més tard. El primer número data del 28 de febrer de 1908. S’hi llegia el subtítol "donarà un toch cada divendres, i extraordinariament sempre que hi Convingui". Els seus números es comptaven, precisament, per 'tocs', i el seu director portava el títol de Mestre Campaner. La publicació es definia com a defensora de les "idees de sempre, republicanes, autonomistes i progressives".

Tot i la qualitat de la revista, les seves interessants seccions, els seus importantíssims dibuixants i la seva orientació popular i progressista, La Campana Catalana no va arribar a les xifres de difusió esperades, no va aconseguir el favor del públic i va deixar d'aparèixer després d'haver publicat 10 números. Fou una breu trajectòria d'una publicació que havia arribat a aplegar als que van ser els millors dibuixants catalans del seu temps.

Principals col·laboradors: Apa (Feliu Elias), Josep Berga i Boada, Juli Borrell, Brunet, Capuz, Marià Foix, Joan Grau Miró, Junceda, Josep Maria Junoy, Oleguer Junyent, Max (Albert Martorell), Apel.les Mestres, Ramon Miró, Isidre Nonell, Sardà i Ladico, Opisso, Ras (Pau Planas), Ismael Smith, Yda (Pere Ynglada).