Isidre Nonell

Ja reconeguda pels seus contemporanis, la importància d’Isidre Nonell dins la pintura modernista ha anat creixent amb els anys, i ara és un dels artistes catalans d’aquella època de més prestigi internacional. S’han fet diverses monografies sobre la seva activitat pictòrica, però són escassos els textos que tracten les seves col·laboracions gràfiques a les publicacions del seu temps, les quals van ser nombroses, sobretot a Papitu entre els anys 1908 i 1911, quan ja era un pintor de renom.

El diari La Vanguardia (el 1894) encapçala la llista de capçaleres periòdiques que van recollir dibuixos de Nonell a les seves pàgines, i el segueixen L'Esquella de la Torratxa (1896), La Campana de Gràcia (1896), Barcelona Cómica (1897), La Vie Moderne (París, 1898), Luz (1898), Quatre Gats (1899), Pèl & Ploma (1902), Catalunya Artística (1902), La Tribuna (1903), La Il·lustració Catalana (1903), La Publicidad (1903 y 1910), Joventut (1904), Forma (1904), Papitu (1908-1911) i El Poble Català (1910).

Integrat a Papitu des dels inicis de la revista, Nonell fins i tot va arribar a pintar uns luxosos mobles a les parets de la redacció del setmanari, situat en una botiga del carrer Pelai de Barcelona, per fer broma sobre l’escassetat de recursos de la iniciativa editorial. El seu primer dibuix a la publicació va aparèixer al número 6 (30-12-1900), i el van seguir 51 més, que van acabar al número 113 (25-01-1911), gairebé un mes abans de la seva mort. Malgrat això, van aparèixer més dibuixos seus a títol pòstum el 1911 i 1912, o sigui que la suma total d’aquests dibuixos, que en la seva major part representen persones de condició humil entre les quals hi abunden gitanos, pidolaires i barraquistes, arriba fins a la xifra de 63.

La mort de Nonell va ser profundament lamentada pels seus companys de Papitu, que, al número 118 (01-03-1911) del setmanari humorístic de 16 pàgines, obrien l’editorial dient: “La vida, o el que vostès vulguin, té bromes molt pesades. Heus aquí que en la diada de Carnestoltes, quan tothom frueix d’una mica de bogeria, el Papitu surt seriós; quan tots riuen, nosaltres hem de plorar per un company i sortir de dol, quan havíem d’aparèixer com un Arlequí. Avui, doncs, no som nosaltres els que fem broma, sinó la vida, o el que vostès vulguin, la que ens porta aquesta mala broma d’haver de sortir en Carnestoltes endolat el Papitu per la mort del gloriós Isidre Nonell”. Van omplir una pàgina sencera explicant la mort de l’artista, i una altra més glossant la seva joventut, li van publicar una autocaricatura, i vuit dibuixos, a més d’un text literari seu, i van redactar un epitafi que deia: “Fill del carrer de Sant Pere més baix, ple de carns, de bona mida, rialler, tenint-ne sempre una per dir, va ésser pintor dels bons que hi hagi”.

Publicacions: La Vanguardia, L'Esquella de la Torratxa, Barcelona Cómica, La Vie Moderne, Luz, Quatre Gats, Pèl & Ploma, Catalunya Artística, La Tribuna, La Il·lustració Catalana, La Publicidad, Joventut, Forma, Papitu, El Poble Català.