Helios Gómez

Helios Gómez va néixer a Sevilla, al barri de Triana. Ell es va ufanar tota la vida de ser de raça gitana i, encara que el seu físic i la seva morenor semblen confirmar-ho, el cert és que mai no es va poder provar. D'ideals anarquistes, tota la seva vida va viure com un revolucionari, tal com reflecteixen les paraules que li ha dedicat J.M. Castro Lombilla: “nació en Sevilla, murió en Barcelona y vivió en una trinchera constante”.

De jove va aprendre l'ofici de decorador de ceràmica, va estudiar a l'Escuela de Artes y Oficios de Sevilla i va treballar a la coneguda fábrica de La Cartuja. L’any 1925 va publicar els seus primers dibuixos al diari anarquista Pàginas Libres i va exposar al Café Kursaal obres de caràcter cubista, que van passar gairebé desapercebudes però que van tenir èxit quan les va exposar novament a l'Ateneo de Madrid i a la Sala Dalmau de Barcelona. Són uns dibuixos amb un estil diferent, dur i cantellut, en blanc i negre, un color (el negre) que va fer servir en abundància durant la seva carrera.

L’any 1926 es va establir a Barcelona, es va apuntar a la CNT, va ser militant contra la dictadura de Primo de Rivera i més tard també ho va ser contra el franquisme. A conseqüència d'aquestes activitats el van arrestar diverses vegades i, quan va sortir de la presó, va buscar refugi en altres països com França, Bèlgica, Holanda, Alemanya o Rússia. Quan, l’any 1927, va marxar a París, va dibuixar per a revistes espanyoles de l'exili com Rebelión i Tiempos Nuevos i per al setmanari francès Vendredi però, poc després, quan va ser expulsat de França per haver participat en una manifestació a favor dels anarquistes d’origen italià Sacco i Vanzetti, executats injustament als Estats Units, va marxar a Brussel·les, on va il·lustrar un llibre de Max Deauville que es titulava Rien qu'un homme. Va passar per Amsterdam i Viena i es va estar dos mesos a l'URSS. Va estudiar interiorisme a Berlin, i ho va aprofitar per publicar al Berliner Tageblatt. L’any 1930 l’AIT (Associació Internacional del Treball) li va editar a Berlin el seu àlbum Días de ira, prologat pel Premi Nobel francès Romain Rolland.

Al final de la dictadura de Primo de Rivera va tornar a Barcelona i va publicar els seus dibuixos inconfusibles a diversos mitjans com L'Opinió, La Rambla, La Batalla, L'Hora, Bolívar, Estudios o Nueva España i a diaris anarquistes com Mundo Obrero, Fornal i Combat, pels quals va fer moltes portades i il·lustracions. El 1930 va fer públic un manifest que va titular Por qué me marcho del anarquismo i va ingressar al BOC (Bloc Obrer i Camperol). L'any següent va tornar a ser detingut i es va estar una temporada a les presons de Madrid i de Jaén. Quan en va sortir, va viatjar a Brussel·les i d'allà a Moscou, on va publicar un poemari titulat Erika (1934), dedicat a una noia alemanya que va conèixer a Moscou que es deia Ira. L'any abans ja havia fet una exposició al Museu Pushkin de Moscou i havia editat l'àlbum Revolución Española, en el qual retratava el dramatisme dels aturats, dels que tenen gana i la indiferència dels rics en uns dibuixos impactants. L'escriptor francès Jean Cassou escriu que “Helios és revolucionari perquè és artista i és artista perquè és revolucionari”.

Va tornar a Barcelona just a temps per participar en els Fets d'Octubre del 34 i per ser novament empresonat, aquesta vegada en un vaixell al port, juntament amb tots els dirigents catalans. De tot plegat en va fer un altre àlbum que va titular Viva Octubre. Com que, a més, també era una persona inquieta i amb iniciativa, quan va tornar a la vida activa va fundar, amb companys de professió com Apa, Bofarull, Porta i d’altres, el Sindicat de Dibuixants Professionals, que tindria molta activitat i que seria important durant la imminent Guerra Civil.

Els inicis de la contesa el van portar a lluitar a les barricades i a organitzar un batalló de gitanos. El van anomenar comissari polític i va formar la columna Ramon Casanellas. Es va embarcar per a alliberar Eivissa i Mallorca i va lluitar en els fronts d'Aragó, Madrid i Andalusia. Va ser en aquesta etapa on es van registrar un parell de fets negatius a la seva vida: en una discussió per temes estratègics va matar un capità del seu exèrcit i va haver de fugir perquè els seus propis soldats el volien linxar i, l'any següent, en una baralla, va matar un altre capità, fet que va motivar que Josep Bartolí, bon amic seu, escrivís: “En el front de Madrid, l'Helios es va comportar com un dictador. Ordenava operacions sota la seva responsabilitat sense que ningú ho autoritzés i va enviar gent a la presó pel sol fet de no obeir-lo. Desconeixia l'autoritat d'un comissari”.

L'any 1936 es va apuntar al recentment constituït Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), adscrit a la Internacional Comunista i, per tant, sota el poder soviètic i la influència directa del dirigent rus Joseph Stalin. Però, poc després, els estalinistes el van acusar de ser un seguidor del trotskisme, un pensament revolucionari propi i autònom contrari a la deriva de la revolució russa com una degeneració burocràtica i totalitària, i el van expulsar del PSUC. L'any 1939 es va encarregar del diari El Frente. Poc després, derrotades les forces republicanes, va marxar a l'exili i, un cop traspassada la frontera, va ser internat a camps de concentració a França i Algèria. Quan va ser alliberat el 1941 va conèixer Mercedes Planas, la mare del seu únic fill, Gabriel, i que va morir de tuberculosi relativament jove.

Va tornar a Barcelona i, per no perdre el costum, després de fundar la Casa d’Andalusia va ser novament empresonat i va passar cinc mesos a la Model. Quan en va sortir, va fer una exposició a la Galeria Arnaiz i es va dedicar a pintar murals. Però no va tenir gaire temps de gaudir de la llibertat perquè el van tornar a tancar a la presó, aquesta vegada acusat d'associació il·legal. L’any 1950, a la Model, pressionat pel capellà, va pintar les parets de la capella que hi ha al costat de les cel·les dels condemnats a mort, capella que, des d'aleshores, és coneguda com La capella gitana ja que tots els personatges que s'hi representen són d'aquesta raça. En una exposició que es va muntar mentre ell era a la presó, El Noticiero Universal del 24 de novembre de 1948, va escriure: “Lo pictórico queda absorbido por la ideología. Toda su obra respira como una expresión de amargura y de lamento (…) Es pintura de fondo y profundidad que deja lastre y preocupa porque la pintó un cerebro y también un corazón”.

L’any 1954 va sortir de manera definitiva de la presó, però el destí li va atorgar poc temps de tranquil·litat perquè el 1956, degut a les seqüeles dels empresonaments i a una malaltia hepàtica, va morir a l'Hospital Clínic de Barcelona. Segons Lombilla, Helios va ser el millor dibuixant revolucionari d'Espanya. A la presó, però, també havia escrit una quantitat considerable d'obra literària que el seu fill Gabriel, que només va poder conviure amb el seu pare poc més d'un any, va intentar donar a conèixer.

Publicacions: Avanzadilla, Berliner Tageblatt, Bolívar, Combat, El Comisario Rojo, El Mono Azul, El Frente, Estudios, Extraordinario de La Verdad, Fornal, Gaceta del Automovilismo, Heraldo Obrero, Justicia Social, La Batalla, La Rambla de Catalunya, La Tierra, L'Hora, L'Opinió, Mundo Obrero, Nueva España, Octubre, Oromana, Páginas Libres, Papitu, Rebelión, Tiempos Nuevos, Treball, Vendredi.