D'Ivori

El seu pare era vitraller artístic i dibuixant. El 1905 va fer un ex libris parlant (la marca que representa gràficament el nom o cognom del propietari d’un llibre) que sovint s’atribueix erròniament al fill, que llavors tenia només quinze anys. Joan Vila Pujol es va formar des de molt jove a l’Acadèmia Borrell i al Cercle de Sant Lluc sota el mestre exlibrista Josep Triadó. Les seves primeres activitats artístiques van ser dos dibuixos humorístics que va publicar al setmanari Papitu (fundat per Feliu Elias Apa el 25 de novembre de 1908) que van aparèixer als números 44 (29/09/1909) i 67 (09/03/1910). Els va signar amb el pseudònim Iras, que no tornaria a utilitzar.

Gràcies a la seva relació amb el bibliòfil Ramon Miquel i Planas va fer i signar amb el seu nom les cobertes i il·lustracions populars de Les Rondalles Populars Catalanes (1909) i algunes portades de la revista La Rondalla del dijous. Simpatitzant dels moviments catalanistes i de Solidaritat Catalana, se’n va anar a Argentina per estalviar-se el servei militar obligatori. A Buenos Aires va col·laborar amb el prestigiós setmanari Caras y Caretas. Després de tornar a Europa, el 1912 va ser corresponsal-dibuixant de la revista de Buenos Aires a París La Semana Universal. Se’n va anar a Londres, on va perfeccionar el seu estil gràcies a la inspiració dels dibuixants anglesos. De nou a França, l’esclat de la Primera Guerra Mundial el va empènyer de nou cap a Barcelona.

Un estiu, en uns banys de mar, un amic es va referir a la seva pell molt pàl·lida dient-li que s’emblava “d’ivori”. D’allà li ve el pseudònim amb el qual es va fer famós. Els seus dibuixos pulcres i un punt hieràtics van aparèixer en publicacions com D'Ací i D'Allà, En Patufet, Bella Terra, Catalunya Teatral, El Sr. Daixonses i la Sra. Dallonses, El Borinot, Virolet, La Mainada, Plançons i Jordi, entre d’altres. Va mostrar una especial predil·lecció pel món de la premsa infantil, que llavors era un àmbit creixent com a instrument per a l’educació en llengua catalana. També va col·laborar amb les editorials Muntañola i Salvatella amb il·lustracions per a llibres didàctics, i es va especialitzar en la realització d’orles i ornaments. A més, va treballar per a l’editorial Salvat, per a la qual va il·lustrar l’Enciclopèdia d’Iniciació Cultural Universitas, de vint volums. També va il·lustrar les capitulars del diccionari català Pal·las.

Una de les seves obres més importants, que es conserva al museu d’història de la ciutat de Barcelona, és l’anomenat Arbre dels gremis, on hi són representats tots els antics gremis catalans de l’Edat Mitjana.

D’Ivori va assolir un prestigi notable com a dibuixant documentalista, i va participar a la Història Popular de Catalunya d’Alfons Roure i en obres de bibliòfil com La Librería, Un librop viejo, La Llegenda del llibreté assassí i Contes de bibliòfil, entre d’altres.

A la seva darrera època va fundar l’editorial Mons Floris, amb la qual va editar per compte propi obres de cavallers com Historia de Pierres de Provença y de la gentil Magalona y Clamades y Carmonda, entre d’altres.

Una faceta poc coneguda de Joan Vila, que va desenvolupar en tornar de la seva època a Buenos Aires, Londres i París, fou la de figurinista. Quan vivia a Madrid, amb el seu bon amic Francesc Fontanals va crear l’escenografia de diverses obres de teatre per a Catalina Bárcena i Gregorio Martínez Sierra. A Barcelona va realitzar figurins per a diversos ballets de Joan Magriñà. També va construïr un teatre de putxinel·lis per a un dels vaixells de la Compañía Transatlántica Española, va col·laborar en la posada en escena de cavalcades, va composar un pessebre nadalenc que es va instal·lar al vestíbul del cinema barcelonès Publi-Cinema i es va dedicar a col·leccionar diverses peces orientals.

La Guerra Civil Espanyola i les seves conseqüències polítiques i culturals van apartar Joan Vila D’Ivori del seu món espiritual i el van convertir en pràcticament un desconegut per a les joves generacions. La seva mort, en un període molt difícil de la postguerra, va contribuïr a que la seva vàlua com a dibuixant caigués en l’oblit. Els seus fills també es van dedicar a les arts: Jordi Vila Rufas va ser un retaulista notable, a més de professor a l’Escola Massana, i Francesc Vila Rufas va obtenir un èxit notable com a dibuixant d’humor sota el pseudònim Cesc.

Publicacions: Papitu, Caras y Caretas, La Semana Universal, D'Ací i D'Allà, En Patufet, Bella Terra, Catalunya Teatral, El Sr. Daixonses i la Sra. Dallonses, El Borinot, Virolet, La Mainada, Plançons, Jordi.