Amb Potes Rosses
Iniciada la Transició, és a dir, quaranta anys després de l'aparició del darrer número d’El Be Negre original, un grup de periodistes catalans intentava recuperar aquella mítica capçalera alhora que es recuperava la democràcia a Espanya, el mateix any en què s'obria la primera legislatura de les noves Corts. Promoguda pels germans Solé-Sugranyes i recollint influències ideològiques de l'antifranquisme progressista, la redacció es va constituir en el segon pis del restaurant El Pla de la Garsa, al carrer Assaonadors. La llei de premsa exigia que un periodista amb carnet estigués al capdavant de qualsevol publicació que veiés la llum, i el càrrec va recaure en Rosa Massagué, que va exercir de directora “de palla” ja que vivia a Londres.
La intenció era recuperar l'esperit crític i el to mordaç de l'antic El Be Negre, i també el seu títol, format i presentació, però després del seu primer número (és a dir, el 246, perquè es va prosseguir amb la numeració de la revista desapareguda a causa de l'esclat de la Guerra Civil), al març de 1979, problemes amb la propietat de la capçalera va obligar a canviar el nom de la revista, que va passar a anomenar- se Amb potes rosses (completant la frase feta "i un be negre amb pots rosses”), mantenint el format i l’estructura i també moltes de les antigues seccions de la revista històrica.
En la redacció van coincidir-hi periodistes i escriptors com Ramon Barnils, Empar Pineda, Pep Albanell i Jaume Fuster, i es va recuperar una figura de l'antic setmanari, el vell periodista i dibuixant Tísner. El principal dibuixant va ser Miquel Ferreres, utilitzant el pseudònim Fritz, i també van dibuixar-hi en Joma (signant Farigola, Pirulín i Cresques), Puyal (que firmava Pallars), Batllori (signant Batlluar) i trobem al peu d'altres dibuixos firmes com Pam, Enric o Corb. Forges també hi va publicar un dibuix sobre una trobada de ninotaires que es va fer a Granada.
Sembla que el seu tiratge era entre els 10.000 i els 15.000 exemplars, que s'imprimien a Gràfiques Tordera, però la inexperiència en el sector de la premsa va jugar una mala passada als promotors ja que la revista es va tancar en el seu número 11, sense que la distribuïdora hagués abonat encara els beneficis de la venda del primer número. Va ser, però, una bona iniciativa que, d'haver-se consolidat, hauria canviat el panorama de la premsa satírica catalana després del franquisme.
Principals col·laboradors: Batllori, Ferreres, Forges, Joma, Puyal, Tísner.
