Bagaria

Bagaria és un dels principals caricaturistes de la història d'Espanya. El seu traç fi i les seves distorisions sintètiques i elàstiques van crear escola, revolucionant l'art del retrat personal i del dibuix de caricatures durant la primera dècada del segle XX.

Bagaria va néixer a Barcelona, ​​encara que no va tenir una joventut fàcil: el seu pare va morir sent ell molt jove, va fracassar en diverses ocupacions ocasionals per mantenir la seva mare i va malviure uns anys a Mèxic. De tornada a Barcelona, ​​es va integrar en els ambients artístics i bohemis del canvi de segle, coincidint amb artistes com Casas, Rusiñol, Picasso, Nonell i Xiró, amb qui va fer la seva primera exposició col·lectiva. Primer va intentar obrir-se camí com a pintor, però va ser en el camp de la caricatura en què va demostrar-se el seu talent per sintetitzar en uns pocs traços els rostres dels seus amics i coneguts.

Amb un estil solt i sintètic, de traç ornamental, va revolucionar el panorama de la caricatura amb les seves primeres exposicions de retrats caricaturescos dels protagonistes de la societat barcelonina de l’època. Encara que ja havia publicat en algunes revistes com Cu-cut!, El Rector de Vallfogona, El Diluvio Ilustrado o L'Avi, aquestes reeixides exposicions de caricatures que va realitzar periòdicament a partir de 1906 li van obrir les portes de diverses publicacions, que li van permetre fer-se un nom com a dibuixant, fins l'any 1911 en què es va traslladar a Madrid, on va assolir també una gran popularitat. Bagaria va actuar com a revulsiu de l'humor gràfic que es feia en aquell moment a la capital.

Amb un estil expressiu i modern i un humor fresc i carregat de simbolismes, en pocs anys es va convertir en el caricaturista més important del país. Va dibuixar primer al diari La Tribuna, va passar a El Parlamentario i finalment a El Sol. Va aconseguir la seva consagració definitiva a les pàgines de la revista España, dirigida per Ortega i Gasset, durant els anys de la Primera Guerra Mundial, quan es va convertir en abanderat contra l'imperialisme alemany i va patir diverses denúncies, judicis i censures per les seves vinyetes. Va ser en aquell moment que va consolidar el seu pes entre la intel·lectualitat espanyola, fins al punt que Josep Pla va escriure que Bagaría havia esdevingut “el caricaturista de la massa encefàlica de la península”. La seva postura profundament republicana i les seves vinyetes sobre la monarquia també li van comportar nombrosos problemes i multes.

Durant els anys de la dictadura de Primo de Rivera, ja a les pàgines del diari El Sol, va mantenir un fort pols amb la censura que va acabar amb un exili daurat: un llarg viatge per Argentina i Sudamèrica, on també es van publicar les seves vinyetes i va esdevenir una celebritat. Els seus dibuixos d'aquesta època, en no poder fer bromes directes sobre l'actualitat política, estan plens de matisos, jocs simbòlics, dobles sentits i al·lusions amagades que els lectors desxifraven amb fruïció, encara que a les autoritats no els feia cap gràcia. Una vinyeta en la qual va dibuixar un cargol sobre una branca de caoba, que feia referència a una amant del dictador Primo de Rivera, va provocar el segrest d’aquella edició del diari El Sol.

Actiu en societat i política, va militar al Partit Socialista i més endavant al Partit Radical Socialista i va signar el manifest fundacional de l'Esquerra Republicana de Manuel Azaña. Circulen nombroses anècdotes sobre el caràcter bohemi del personatge i les seves efusions nocturnes i festives. Segons expliquen, el tancaven en una habitació de la redacció fins que lliurava les vinyetes per sota de la porta. Aquesta vida dissoluta li va passar factura, afectant profundament la seva salut.

Durant la Guerra Civil es va va traslladar a Barcelona, ​​on va dibuixar per La Vanguardia, sent les seves vinyetes una de les referències obligades de la premsa republicana. A causa de les vinyetes de Bagaria sobre Hitler, la circulació de La Vanguardia va ser suspesa a l'Alemanya nazi. El gran dels seus dos fills, Jaume, va morir al front d'Aragó l'estiu de 1937, fet que va fer que el nostre artista caigués defeinitivament en una forta depressió emocional i física. Després d'una breu estada a París, va marxar a l'Havana, on va morir el 1940.

Publicacions: Cu-Cut!, Criticón, El Diluvio Ilustrado, El Parlamentario, El Rector de Vallfogona, El Sol, España, Iberia, L'Avi, La Campana de Gràcia, La Tribuna, La Vanguardia, L'Esquella de la Torratxa, Or i Grana