Gedeón

Subtítol: Gedeón es el periódico de menos circulación de España

Origen: 14/11/1895

Desaparició: 13/10/1912

Format: Revista

Idioma: Castellà

País: Espanya

Periodicitat: Setmanal

Enllaços: Biblioteca Virtual de Prensa Histórica, Col·lecció digitalizada de Gedeón (Hemeroteca digital. Biblioteca Nacional),

Articles:

El humor y la sátira de 1900 a 1914. Nestor Luján. Destino, Barcelona. 1970

Bibliografia:

López Ruiz, José María. Un siglo de risas. 100 años de prensa de humor en España. . Libris. Madrid. 2006

José Antonio Llera Ruiz. Una historia abreviada de la prensa satírica en España: desde ‘El Duende Crítico de Madrid’ hasta ‘Gedeón’. Estudios sobre el mensaje periodístico. . . . 2003

Gedeón

Gedeón fou el setmanari de sàtira política més popular a finals del segle XIX. Va néixer a Madrid, fruit de la iniciativa de tres joves amics als quals el destí havia reunit a la mateixa pensió: els intel·lectuals i escriptors Luis Royo Villanova, Francisco Navarro Ledesma i José Roure (director del setmanari fins el seu darrer número). El seu segon propietari va ser el Duc de Tovar, que, al seu torn, l’hi va vendre per una pesseta d’aleshores a Torcuato Luca de Tena, director de Blanco y Negro i ABC. La revista va aparèixer el 14 de novembre de 1895 i es va publicar fins l’octubre de 1912.

A més de textos enginyosos i altament càustics de tendència conservadora, els lectors de Gedeón podien gaudir de les magnífiques vinyetes de Joaquín Moya, que ja havia col·laborat a La Avispa, La Caricatura i Madrid Cómico. Els ninots del saragossà Pedro Antonio Villahermosa, que signava com a Sileno i que provenia de la premsa diària madrilenya, van esdevenir molt importants per a la revista. De la seva imaginació en van sorgir els dos personatges que serien la consigna del diari: Gedeón, un homenet calb de nas aquilí i prominent que s’assemblava a un pebrot, i amb uns ullets menuts però molt vius, i el seu amic Calínez, amb qui sempre mantenia animades discussions polítiques. Per al personatge de Gedeón, Sileno es va inspirar en un enllustrabotes que el despatxava en un dels cafès que solia freqüentar a la Puerta del Sol.

Tenint en compte les aferrissades batalles propagandístiques que lliuraven les publicacions en aquella època sobre les respectives tirades, Gedeón va decidir subtitular la seva manxeta amb la frase “Gedeón es el periódico de menos circulación de España”. Tanmateix, això no era pas cert, car des del primer moment va tenir una gran acceptació, tant pels seus personatges, o “micos” com se’ls anomenava aleshores, com pels seus comentaris incisius. Les dues seccions més celebrades eren Armas al hombro i el Diccionario de la Real Academia Geodónica.

El seu èxit va créixer el 1898 amb motiu de la guerra contra els Estats Units per les darreres colònies espanyoles d’ultramar, és a dir el Desastre del 98. Gedeón es va mostrar implacable en les seves vinyetes contra Sagasta, llavors president del Consell de Ministres, i els membres del seu partit liberal.

El setmanari va ser denunciat i processat i fins i tot suspès temporalment en alguna ocasió. El novembre de 1898, recentment perdudes Cuba i Filipines, i coincidint amb l’estrena de la comèdia La comida de las fieras de Jacinto Benavente, Gedeón va publicar una caricatura de Sileno on substituïen les bèsties del títol per ministres del govern liberal. Com a conseqüència, la publicació va rebre una suspensió de dos mesos, però es va continuar publicant sota el nom de Calínez, amb una nova capçalera, fins el 18 de gener de 1899.

L’encariment de les despeses, degut principalment a la pujada del preu del paper i als problemes governatius, va desembocar, el 1904, en la venda de la revista al Duc de Tovar, governador civil de Madrid. Aleshores es va reduir el seu format i s’hi van incorporar alguns nous humoristes gràfics com ara Fresno, Tovar i Xaudaró, tots ells foguejats a les publicacions de la premsa espanyola.

Entre 1907 i 1909 el setmanari va tornar a reduir mides i es va implicar a fons en les batalles polítiques suscitades pels governs del conservador Antonio Maura. Durant aquests anys, per Nadal, es publicaven almanacs amb múltiples vinyetes que van obtenir un gran èxit entre el públic.

A finals de desembre de 1909 el Duc es va desfer de la propietat del setmanari i el va lliurar, pel preu simbòlic d’una pesseta, a Torcuato Luca de Tena (1861-1929), que el va incorporar a la seva empresa Prensa Española. Gedeón va veure modificat el seu format i va augmentar el seu número de pàgines fins arribar a setze, i va canviar també el seu dia de sortida, passant primer als dimecres i després als diumenges.

Finalment, a partir de juliol de 1912, la revista va deixar d’editar-se com a publicació independent per incorporar-se com a suplement a Ecos, un nou diari informatiu del vespre creat per l’editora Prensa Española que només va durar cinc mesos. Posteriorment es va convertir en el suplement dominical de l’ABC, el principal diari de Luca de Tena.

Tant Gedeón com Calínez eren publicacions molt ben editades en bitò, negre i vermell. Per altra banda, les vinyetes i les caricatures de la portada conformaven una crònica humorística dels anys en que es va publicar el setmanari, que sempre va gaudir d’un merescut favor popular i es va convertir en un referent per a la classe política de l’època.

Principals col·laboradors: Fresno, Ricardo Marín, Moya, Sancha, Sileno, Tito, Tovar, Vera, Xaudaró.

Compartir