Manel

La quantitat d’historietes dibuixades confirma que Manel és un dibuixant prolífic i tot terreny, capaç de tocar múltiples registres, des del western (en treballs d’agència) fins a la historieta blanca d’influència franco-belga (a Cavall Fort), passant pel còmic social, humorístic, eròtic i, fins i tot pornogràfic (a El Jueves, El Papus i El Cuervo, entre d’altres revistes).

De petit li agradava imitar tant els dibuixos de Vázquez i el primer Ibáñez com les vinyetes de Hazañas Bélicas de Boixcar. Amb aquestes influències, és lògic que Manel abordés indistintament la historieta realista i la còmica i que, quan va arribar a la maduresa, ho fes amb una obra a mig camí entre ambdues corrents.   

Un dibuixant amb gust pel detall, el seu estil més reconeixible és aquell en què, partint d’una base realista, escora cap a l’humor a través de la distorsió. Té preferència pel traç gruixut i els personatges corpulents, als qui retrata de manera caricaturesca i, sovint, grotesca. Pel que fa a la temàtica, l’obra més personal de Manel és una en què es centra en el relat eròtico-humorístic de les relacions de parella i els seus desencants, tal i com passa a la seva sèrie més recordada: Manolo e Irene.

Manel va començar la seva carrera professional el 1961 a l’agència Selecciones Ilustradas dibuixant pàgines, encarregant-se dels fons i entintant moltes historietes, especialment de l’oest com ara Buffalo Bill, que va publicar per al mercat suec sense signar. El 1966 va publicar a Mata Ratos i un any més tard es va incorporar a la revista catalana Cavall Fort amb la sèrie El Nasi. L’any següent, per a la mateixa publicació, va començar una de les seves obres de més llarga durada: Els cepats, que es va estrenar en el número 89 i es va acomiadar en el 247 (amb data de 1973). “Recordo que el nom d’Els Cepats va ser cosa de l’entranyable Albert Jané (el director de la revista). Va passar de ser dos tipus corpulents (és a dir, “cepats”) a tenir només un protagonista, el fill”, explica l’autor (Cavall Fort, 945-946, desembre de 2001). Uns anys més tard va tornar a la mateixa revista per signar una aventura gràfica amb guions de María Novell: De Balaguer a Kum-Ram (1969). Al llarg d’aquestes pàgines seguim les aventures dels joves Baruc i Rogeró en una peripècia plena de successos extraordinaris per la Mediterrània de l’època de Pere II. Es tracta d’una aventura dibuixada al més pur estil de la historieta clàssica franco-belga, amb influències tant de Johan i Pirluit com d’Astèrix, cosa que demostra l’habilitat de Manel per adaptar-se a diferents registres.

A finals de la dècada dels seixanta va col·laborar amb les revistes Club del Humor, Drácula i Terror Gráfico, i el 1970 va dibuixar alguns episodis de la sèrie Delta 99, signada inicialment per Usero. A partir de 1972 es va començar a donar a conèixer amb col·laboracions de més contingut sexual a revistes com Barrabás i El Papus, tot i que l’eclosió del Manel més explícitament eròtic o pornogràfic li va arribar en convertir-se en una de les signatures més visibles de revistes com Eh! (que ell mateix ca impulsar i dirigir), Humor Sexy, Hara Kiri o El Cuervo, per a la qual va arribar a dibuixar diverses portades. Eren els anys del “destape” a Espanya, i la seva obra és un reflex fidel de l’època.

El 1978 va crear la seva sèrie de més duradora i més recordada, Manolo e Irene, que va néixer a les pàgines de la revista El Papus per després viure una segona etapa a El Jueves a partir de 1990, i d’allà passar a les pàgines del setmanari Puta Mili (a partir de 1992). Després d’unes disputes professionals i judicials amb l’empresa Amaika, editora d’El Cuervo, l’autor va crear una nova revista d’humor anomenada Manolo e Irene. La sèrie retrata la seva època, els anys de l’alliberament sexual, i és un reflex de les relacions de parella i la manera en què casats, solters o divorciats viuen la seva sexualitat.

La sèrie es va mantenir a El Jueves fins que, segons l’opinió de l’editor, José Luis Martín, els personatges van deixar d’enganxar els lectors. “Tenia raó”, reconeix Manel en una entrevista

amb Tebeosfera, “feia temps que m’ho deia. Jo estava fet un “cutre”. Tío que la juventud no entiende el Manolo…”.

A la dècada dels 90 va tornar al terreny de la historieta infantil animant dues noves sèries d’humor blanc per a Mini Mundo, un suplement d’historietes del diari El Mundo: Musculón (1994) i Ovnio (1996).

Publicacions: A Tope, Barrabás, Cavall Fort, Comix Internacional + Ilustración, Creepy, Eh!, El Cuervo, El Jueves, El Papus, El Víbora, Mata Ratos, Penthouse Comics, Tele-Cómico.

Principals Sèries: Búfalo Bill (Selecciones Ilustradas, 1970), Delta 99 (Delta 99, 1970), El Nasi (Cavall Fort, 1966), De Balaguer a Kum-Ran (Cavall Fort, 1969), Els Cepats (Cavall Fort, 1967), Manolo e Irene (El Papus, 1978), Maneladas (Comix Internacional, 1982), Musculón (Mini Mundo,1994), Ovnio (Mini Mundo,1996).