El Cuervo

Ediciones Amaika era una editorial inicialment propietat del Grup Godó (l’empresa familiar propietària de La Vanguardia) que es va dedicar a publicar revistes satíriques, eròtiques, d’acció o compilacions d’historietes. El 1977, quan va llençar El Cuervo com a revista satírica per a adults, ja mantenia als quioscs, amb un èxit de vendes notable des de 1973, la capçalera “neurastènica” El Papus. Els dos setmanaris humorístics, partint de plantejaments diferents, havien de competir als quioscs amb altres revistes similars, especialment amb El Jueves, una nova publicació de l’Editorial Formentera que es va llençar al mercat tan sols dues setmanes abans que El Cuervo.

El setmanari El Cuervo estava dedicat a repassar de manera humorística i corrosiva l’actualitat política de l’època. Al primer número de la nova publicació hi destacava la portada amb una caricatura del líder de la dreta espanyola Manuel Fraga. El polític, amb uns sabatots amb l’esvàstica nazi gravada a la sola, intentava trepitjar una jove i fràgil democràcia que acabava de sortir de l’ou. Entre els col·laboradors de la primera època (molts dels quals simultaniejaven les seves col·laboracions a El Cuervo amb les que feien per a El Papus) hi figuraven redactors com Antonio Franco, Ángel Sánchez, Xavier Batalla, Alberto Turro i fotògrafs com Colita. Entre els dibuixants hi destacaven Fer, Jordi Gin, Ja, Ventura y Nieto, Carlos Giménez, Usero, Killiam, Oli i Joma.

El 1980 es va rellançar la revista sota la direcció artística de Manel Ferrer. Es va abandonar l’activitat política i es va passar a donar vida a un únic tema, l’erotisme. El tema que va acompanyar la capçalera a partir del primer número d’aquesta segona època era molt explícit en aquest sentit: “¡Passso de politiqueo, tío!”. El dibuixant Ferrer, en plena maduresa creativa, va concebre una gran quantitat de material per als primers números de la revista. Les seves vinyetes d’humor gràfic o historietes, sempre perfectament construïdes, estaven signades o bé amb el seu nom o bé amb una creativa varietat de pseudònims (Nelete, eferre, Nelet, Man, etc.). El seu humor, “cutrillo” però divertit i alegre, aportava el to a una revista eròtica, entremaliada, satírica i de vegades pornogràfica. La presència massiva de Ferrer a la revista es va acabar quan va abandonar el càrrec per discrepàncies amb la direcció de l’empresa. L’etapa de Ferrer es va convertir en un període popular entre els lectors, encara que va deixar la crítica indiferent, perquè en aquella època era més partidària d’historietes més complexes i profundes (i potser també més avorrides). A partir del número 23 el seu nom va deixar d’aparèixer a la publicació i van entrar dibuixants nous. Un dels més coneguts fou Sappo, pseudònim de Manuel Vázquez. Aquest autor, alliberat en la seva feina després de dècades d’enfrontar-se a la censura o d’haver de tenir en compte un públic infantil, va fer unes historietes totalment esbojarrades, bèsties i picants.

Un gran nombre d’historietes de la segona època es van basar a fer paròdies eròtiques de personatges coneguts de la cultura popular, especialment del món dels còmics. En el tractament dels temes es nota que es tractava d’una revista feta per homes destinada només al mercat masculí.

El 1986, l’Editorial Iru, una empresa fundada el 1984, es va fer càrrec de la revista, continuant amb la numeració i el model d’Amaika. La revista va subsistir fins que es va produir una davallada en l’interès per part del mercat per aquesta mena de material.

Principals col·laboradors: Alberto, Ángel Sánchez, Antonio Franco, Boro (Salvador Martínez), Carlos Giménez, Colita, Epi (José Luis Marco Gracia), Fer, Francisco Pérez Navarro, Gerard Llobet, Gin, Ivà, Ja, Joan Boix, Joan Nebot, Joma, Jordi Buxadé, Kike (Enrique Puchades), Killian, L’Avi, Manel Ferrer, Oli, Oscar, Pirrón (Enrique Cuéllar), Salva, Sappo (Manuel Vázquez), Soler, Usero, Ventura y Nieto, Xavier Batalla, Xavier Vives.

Principals sèries: Historias verdes (Sappo), Lord Vicentain y demás (Manuel Ferrer, 1980)