Ventura & Nieto

Enrique Ventura era el dibuixant; Miguel Ángel Nieto el guionista. Tenien, a més, una relació familiar ja que eren cosins. Van ser una de les parelles creatives més importants de la historieta surrealista i d’humor del país. Ventura y Nieto es van dedicar sempre a portar la contrària i provocar. Van començar junts cap a 1971 i fins la mort primerenca i inesperada de Nieto el 1995 van seguir sent carn i ungla, personal i professionalment parlant. Van col·laborar junts en revistes com Molinete o Trinca, on ja van demostrar senr ments privilegaides per l’humor audaç, surrealista i satíric, però amb tocs de ternura i poesia. I és que, més enllà d’un sentit de l’humor molt personal, Ventura y Nieto van ser també mestres en la tècnica de la bona historieta. A Trinca van publicar sèries com ¡Es que van como locos! (1972) i Maremágnum (1973) fins que van recalar al setmanari El Papus l’any 1974. A la “revista satírica y neurasténica” per excel·lència, Ventura y Nieto eren un rara avis, en el sentit de que el seu fort era l’humor desmadrat i sorneguer però tendre a la vegada, amb un dibuix amb una base tècnica realment impressionant. De El Papus van passar a El Jueves el 1977, i allà segueixen (Miguel Ángel en esperit, però allà està); van començar amb una sèria paròdica televisiva per arribar fins al cim de la glòria del surrealisme marxià amb Grouñidos en el desierto, on van convertir l’esperit grouchesc en alma mater de la sèrie. Durant un temps van canviar a Groucho per Harpo (amb una pàgina titulada Harponazos), però aviat van tornar al seu referent més proper en cos i ànima. A la dècada dels vuitanta van firmar llibres de còmics com La fantasía viaja en Metro (1980) o La Central Térmica Los barrios (1981); sèries lúdiques que despertaven l’instint de la fantasia poètica com Sonrisas (per la revista Rambla); o obres oníriques i molt personals com 10 Go to Magic (per Rumbo Sur).

Com que les vinyetes no es podien acostar a la seva creativitat, van aportar el seu talent a algun joc d’ordinador (Freddy Hardest), al cinema (El Caballero del Dragón, on Ventura es va ocupar del disseny de producció i Nieto va signar el guió amb Andreu Martín i Fernando Colomo), a l’animació (a la sèrie Mofli, el último Koala i el llargmetratge Despertaferro) o a la literatura on, per separat, van escriure obres d’humor dirigides a un públic juvenil. Nieto, per la seva part, va escriure guions de còmic per altres dibuixants com Jan (Fechas mágicas, 1990), José Ortiz (Los hijos del Sol, 1991) o José María Beroy (Busca el bosque, 1995), i Ventura, por la seva, va iniciar l’any 1997 un nou camí a la seva carrera encarregant-se del dibuix de l’acudit diari de La Vanguardia fins 2012 (escrit primer per El Burladero i després per Toni Coromina), i de dibuixar Nuevas Hazañas Bélicas (2012) i Nuevas Aventuras de Diego Valor (2013). Grouñidos en el desierto segueix viva a les pàgines de El Jueves. El 1997 Ventura va rebre el Gran Premi del Jurat all Saló del Còmic de Barcelona.

Publicacions: Molinete, Trinca, El Papus, Barrabás, El Cuervo, Troya/Trocha, El Jueves, Rambla, Nacional Show, Tuboescape, Rumbo Sur, Titanic, Pilote, Fluide Glacial, Virus, Alterlinus, Totem (Italia), Sniff, Verano Loco, Espolique, Pachá, Cimoc Especial 3ª Guerra Mundial, Telele, Mini Mundo, Caníbal, Kung-Fu, HDiosO, TBO (Ediciones B).