Eren cosins germans. Junts van realitzar algunes de les millors historietes surrealistes i d'humor del còmic espanyol. Són el dibuixant Enrique Ventura (Madrid, 1946) i el guionista Miguel Ángel Nieto (1947-1995). O sigui, Ventura i Nieto, la seva signatura de sempre.
Tots dos van abandonar les carreres que estaven cursant (Ventura d’Arquitectura i Nieto de Medicina) durant el tercer curs, per embarcar-se en la professió de tècnics de publicitat. Però com que a tots dos els agradava la historieta, s’hi van dedicar en cos i ànima. Després de les habituals proves van començar a publicar l’any 1971 a la revista Molinete, publicada per Editorial Dulma i, atenció, per l'ordre religiosa Institución Teresiana, que entre 1956 i 1973 va arribar a la notable xifra de 180 números. Era una revista infantil que incloïa còmics i que pretenia ser confessional i formativa. Ventura i Nieto van publicar-hi les sèries per a nens i nenes Sam y la Morsa i Horizontes pelados, on ja treia el cap la seva qualitat gràfic-narrativa i un cert gust pel surrealisme. L’any 1972 van donar un salt important. D'entrada, van passar a col·laborar per a la revista Trinca, publicada per Doncel des de 1970. Es tractava d'una revista d'historietes moderna, juvenil, amb sèries produïdes per autors espanyols (Antonio Hernández Palacios, Víctor de la Fuente, Bernet Toledano, Jan, Calatayud, per posar alguns exemples), que apostava per acostar al lector un producte de qualitat. Ventura i Nieto van despuntar ràpidament pel grafisme i l'excentricitat i surrealisme dels guions. Les seves historietes eren diferents, embogides, no exemptes d'una certa crítica social i plenes d'un humor absurd i intel·ligent. Fins al tancament de la revista l’any 1973 van concebre allà les sèries Es que van como locos i Maremágnum. Precisament el 1973 van realitzar per a la col·lecció Humor Siglo XX d’Euredit el llibre King Tongo, una paròdia de KingKong.
El 1974 van publicar una historieta a la famosa revista francesa Pilote ("Le dernier James Bond", núm. 748), i aquest any van donar un altre salt, aquest cop al còmic per a adults, crític, sardònic i neurastènic, o sigui a la revista satírica setmanal El Papus. Allà, fins al 1977 hi van concebre centenars d'historietes paròdiques, d'humor social crític, aportant algunes de les millors pàgines del setmanari. També va ser al 1977 quan van generar la sèrie de fantasia poètica Sonrisas per a la revista Troya, que el 1982 va passar a ser publicada al mensual de còmics Rambla. I també va ser el 1977 quan el seu talent va emigrar a una altra revista satírica, aquesta menys neurastènica, El Jueves. Van començar amb Historias indecentes de la tele, brillants paròdies de programes i sèries televisives, van continuar amb la sèrie Grouñidos en el desierto (1979), protagonitzada pel bo de Julius (encara que durant un temps van donar pas a Harponazos, amb Harpo com a protagonista) i van realitzar portades, historietes de tot tipus i condició i paròdies de pel·lícules, sempre amb aquell humor entre surrealista, tendre i sardònic que els caracteritza. De fet, Grouñidos en el desierto segueix viva a El Jueves, escrita per Ventura des de la mort de Nieto, i des de fa algun temps amb guions de Ion Arretxe (Bisnieto).
Junts van realitzar també còmics entre pedagògics i humorístics al llibre La fantasía viaja en metro (Ministerio de Transporte y Comunicaciones, 1980) i al fullet La central térmica Los Barrios (Sevillana de Electricidad, 1981). I el 1985 van generar una de les seves obres més oníriques i personals, 10 Go to Magic, per a la revista Rumbo Sur. La seva signatura pot trobar-se en revistes com El Cuervo, Barrabás, Hechos y dichos, Nacional Show, Tuboescape, Titánic, Alien Dossiers, Penthouse, Blanco y Negro, Cairo, Cimoc, HDiosO, Espolique, Gimlet, Micro-Mundo, Telele, Kung-Fu o TBO. Per descomptat, van treballar també per separat: Ventura en el món de l'animació, com a humorista gràfic a La Vanguardia i escrivint literatura juvenil, i Nieto com a escriptor i guionista d'altres sèries per a creadors com Jan, José Ortiz o José María Beroy.
Junts van conformar una obra extensa, magna, del millor de la historieta humorística espanyola. Aquesta exposició és, doncs, un homenatge a aquesta obra, a l'obra conjunta de Ventura i Nieto. Hem preferit exposar els originals per ordre cronològic, deixant per al final alguns treballs personals de Ventura i peces que no hem pogut datar.
Són 152 originals que ara poden gaudir, amb calma.
P. D.: El nostre agraïment a Enrique Ventura, per la seva amabilitat i paciència, per haver-nos cedits tots aquests originals per a aquesta exposició. Una abraçada, Enrique.
