Conti

Conti va ser un humorista de grafisme molt sintètic i expressiu , gairebé " cubista ", i un dels pilars de l'Escola Bruguera, sorgida a la postguerra. Va treballar com a agent d'assegurances fins a la Guerra Civil. Un cop finalitzada, i depurat com a soldat republicà, la seva afició al dibuix li va permetre publicar els seus primers acudits al diari La Prensa, amb el qual va mantenir una llarga col·laboració. A part de la seva permanència a Bruguera com a historietista, Conti va publicar els seus acudits a diaris com l’ABC, El Levante, Pueblo o Solidaridad Nacional, o a les revistes Hola, Ondas, Blanco y Negro, Lecturas i capçaleres mèdiques i esportives. Els seus acudits gràfics es van multiplicar també en les revistes de l'Editorial Bruguera, de vegades en seccions que portaven el seu nom: Ahí está Conti (Can Can, 1958), Cosas de Conti (El Campeón de las Historietas, 1961), Contigrafías (Gran Pulgarcito, 1969) o La incisiva página de Conti (Súper Mortadelo, 1972).  Els seus acudits eren directes sense ser agressius, comprenien tots els registres i resultaven molt efectistes gràcies al seu estil gràfic.

Conti va estar entre els humoristes més destacats de la primera Escola Bruguera amb sèries tan populars en el seu moment com Carioco (Pulgarcito, 1949), Mi tío Magdaleno (El DDT, 1951) o Apolino Tarúguez, hombre de negocios (creada el 1944 per a Cucú, es va publicar des de 1951 a El DDT i altres revistes ). Va ser un dels cinc autors de Bruguera (juntament amb Cifré, Escobar, Giner i Peñarroya ) que, cansats del tracte d'aquesta editorial i desitjosos de produir la seva pròpia revista, van crear el 1957 Tío Vivo, produïda per DER, la seva empresa, i editada per Crisol, on va exercir de director artístic.

De tornada a Bruguera, Conti va seguir amb els seus acudits i amb noves entregues de Carioco, a més de concebre noves sèries com Aquí tienen a Marcelo con su hermano gemelo (1959), Don Alirón y la ciencia ficción (1969) o El doctor No y su ayudante Sí (1970) i va escriure, sota el pseudònim de Pepe, alguns guions de Superlópez il·lustrats per Jan. A Bruguera i DER també va evidenciar la seva facilitat per a l'humor literari en diverses seccions aparegudes a El DDT, Tío Vivo y Can Can. També va ser director artístic de la revista satírica Mara Ratos. De Conti s'explica que tenia una reconeguda i proverbial inventiva per generar idees i sovint recorrien a ell els seus col·legues d'ofici per inspirar-se i reflectir-les en les seves historietes o portades.

Publicacions: ABC, Blanco y Negro, Can Can, Cucú, El Campeón, El Campeón de las Historietas, El Coyote, El DDT, El Levante, DDT, Din Dan (2ª època), Gran Pulgarcito, Hola, Jabato Color, La Prensa, Lecturas, Magos de la Risa, Magos del Lápiz, Magos de la Risa, Leyendas Infantiles, Mata Ratos, Mortadelo Gigante, Nicolás, Ondas, Pepe Cola, Pueblo, Pulgarcito (2ª època), Selecciones de Humor del DDT, Solidaridad Nacional, Súper Mortadelo, Súper Pulgarcito (1ª y 2ª èpoques), TBO, Tele Radio, Tío Vivo (1ª y 2ª època), Tururut, Ven y Ven.

Sèries: Apolino Tarúguez hombre de negocios (1944). (Cucú), El Loco Carioco (1949). (Pulgarcito), Mi tío Magdaleno (1951). (El DDT), Don Eulalio (1951). (El DDT), La vida adormilada de Morfeo Pérez (1952). (El DDT), Don Fortunato y su perro (1957). (Tío Vivo), Crítica de la Vida (1958). (Tío Vivo), Aquí tienen a Marcelo con su hermano gemelo (1959). (Ven y Ven), Don Fisgón (1961). (El Campeón de las Historietas), Don Alirón y la ciencia ficción (1969). (El DDT), Don Plácido (1970), conjuntamente con Jan. (Din Dan), El Doctor No y su ayudante Sí (1970).(Din Dan), Doroteo (1974), conjuntamente con Jan. (Tío Vivo 2ª época), Felipe Gafe (1974), como guionista, dibujo de Jan. (Tío Vivo 2ª época), SuperLópez (1974), como guionista al inicio, dibujo de Jan. (¿?), 1X2 y El Extraterrestre (1975), como guionista junto a Arrufat y Pérez Navarro, dibujo de State Keto. (Sacarino).