Tío Vivo (1ª època)

L’any 1957 cinc dels més importants autors de les revistes d’Editorial Bruguera es van independitzar formant l’empresa DER (Dibujantes y Editores Reunidos). Cifré (El repórter Tribulete), Conti (Carioco), Escobar (Carpanta, Zipi y Zape), Eugenio Giner (El inspector Dan) i Peñarroya (Don Pío), farts del tracte rebut per Bruguera i d’haver de signar contractes abusius, es van ajuntar amb Josep Maria Freixa, cap de l’agència i editorial Crisol, per crear la revista Tío Vivo. Capçalera d’humor per a adults (dins de l’ordre permès aleshores per la censura franquista), Tío Vivo oferia diverses seccions de textos, acudits gràfics i literaris, tires humorístiques i historietes amb nous personatges, realitzades bàsicament pels cinc autors citats. Tots ells van crear sèries pensades expressament per a Tío Vivo, a excepció de Conti, que va canviar el títol d’Apolino Tarúguez y su secretario al de Tarúguez y Cía., conservant els mateixos personatges i situacions (o sigui, l’explotació laboral que pateix Celedonio a mans del seu cap). A Lolita y Enrique se van a casar Giner parlava dels problemes d’una parella de nuvis abans del casament. Peñarroya, per la seva banda, tornava a exercir una subtil crítica sobre la família de classe mitjana a La familia Pi. Cifré va crear un nou personatge incaut i enamoradís a Golondrino Pérez, i Escobar va apostar per una punyent visió de les antigament conegudes com porteres de les finques a Blasa, portera de su casa. Els cinc creadors de Tío Vivo van aconseguir dotar la revista d’una qualitat excepcional, tant en textos com en historietes i acudits.

Durant aquesta primera etapa de Tío Vivo, la contraportada oferia acudits solts de personatges concrets, com Olimpio (Peñarroya), el “caco” Bonifacio (d’Enrich, que aviat es convertiria en una sèrie d’historietes), Raskalana (Pañella), el professor Tenebro (Escobar), Fortunato i el seu gos (Conti) o Rosalía (Cifré).

Tío Vivo, que va comptar amb un disseny força acurat, va ser des d’un principi objectiu d’assetjament per part de Bruguera, que no va digerir la partida d’alguns del seus millors creadors. Un any desprès de la seva aparició, i amb problemes financers marcats per unes vendes reduïdes, els cinc creadors de Tío Vivo van tornar a Editorial Bruguera, que els va oferir unes bones condicions. Tío Vivo va continuar sent publicada per Crisol amb la direcció artística d’Enrich i amb nous col·laboradors (Muntañola, Beltrán, Joso, Nabau), fins que el 1960 l’Editorial Bruguera va comprar la capçalera a Crisol, publicant els darrers 35 números de la revista.

L’autor valencià Paco Roca va explicar l’aventura d’aquests cinc autors i de Tío Vivo a la novel·la gràfica El invierno del dibujante (Astiberri, 2010).

Principals col·laboradors: Cifré, Conti, Enrich, Escobar, Gin, Eugenio Giner, Joso, Josep Maria Lladó, Muntañola, Pañella, Peñarroya, Raf.

Principals personatges: Lolita y Enrique se van a casar (Giner); La familia Pi (Peñarroya); Tarúguez y Cía. (Conti); Golondrino Pérez (Cifré); Blasa, portera de su casa (Escobar); El caco Bonifacio (Enrich).