Gil Blas

Setmanari nascut dins els grups progressistes del federalisme republicà amb una clara inclinació anticlerical. Es va fer molt popular. El seu director i propietari va ser l’extremeny Luís Rivero. Entre els seus redactors hi va haver “anònims” amb personatges de la talla del poeta Manuel de Palacio, Eusebio Blasco, Federico Balart o Eduardo Saco. Entre els il·lustradors hi destacaven Ortego i els germans Perea, Daniel i Alfredo. Les il·lustracions humorístiques ocupaven mitja pàgina i, en alguns casos, una sencera. Per primera vegada al periodisme gràfic, les il·lustracions no estaven necessàriament relacionades amb el contingut dels textos: eren acudits independents, tot i que mantenien, certament, la mateixa línia editorial.

Algunes de les seves seccions van obtenir un gran èxit popular, principalment les de caire anticlerical com Concurso de confesores o Cartas del fraile a la monja. Eusebio Blasco va popularitzar la seva secció Cabos sueltos. Manuel de Palacio va triomfar amb els seus versos corrosius sobre la Revolució de setembre que va expulsar Isabel II, com, per exemple: “El templo santo del sufragio invades, / y de él mañana brotarán tus leyes: / si quieres rey, no pidas libertades; / si quieres libertad, no pidas reyes”.

A partir de desembre de 1868 la revista va passar a dedicar més espai a la crítica social i religiosa que a la política. En aquesta època van aparèixer nous il·lustradors com E. Giménez i Urrabieta, però cap va arribar a fer ombra a Francisco Ortego. A partir de La Gloriosa de Setembre de 1868, l’alçament revolucionari que va suposar el destronament de la reina Isabel II, va motivar la proliferació de noves publicacions que competien amb més mitjans, la qual cosa va propiciar el declivi de la revista amb alguns altibaixos deguts als obstacles de la nova censura i, finalment, a la seva mort el desembre de 1872, després d’algunes suspensions. Del 26 de gener a l’1 de juny de 1882 la capçalera va reaparèixer sota la direcció d’Antonio Sánchez Pérez, però després d’una darrera suspensió per ordre governativa la revista va desaparèixer, aquesta vegada per sempre.

Principals col·laboradors: Alfredo Perea, Daniel Perea, Demócrito, E. Giménez, Eduardo Saco, Eusebio Blasco, Federico Balart, Francisco Ortego, Leopoldo Alas “Clarín”, Llovera, Manuel del Palacio, Urrabieta.