En el panorama internacional, la premsa eròtica al segle XX, molt semblant a la que s'havia publicat a Espanya fins als anys 30, segueix la seva evolució natural, mentre que al nostre país desapareix completament. A partir dels anys 50 i 60, a més, es produeix una revolució sexual que canvia els costums i la moralitat d'occident. Una època marcada per la progressiva emancipació femenina, amb grans avenços en els drets de les dones com la legalització de l'avortament i de l'accés als mètodes anticonceptius. Cada país té la seva tradició periodística que dona cabuda a multitud de capçaleres en què es barreja l'humor i el sexe, revistes de baix preu i escassa qualitat que combinen dibuixos o fotografies de dones en posats suggeridors amb acudits i literatura barata. Dins de tot aquest panorama, a mitjans dels anys 50 comença a produir-se un canvi, amb publicacions més cuidades, ben impreses i pràcticament amb els mateixos continguts (textos variats, fotografies de models femenines i vinyetes d'humor gràfic), però cuidant les formes. En aquesta línia les més paradigmàtiques són segurament les britàniques Men Only (1935) o Mayfair (1966), la francesa Lui (1963) i les nord-americanes Modern Man (1952) i, especialment, Playboy (1953). En aquestes capçaleres es donen a conèixer alguns dels grans dibuixants del segle XX, i les seves vinyetes seran republicades per la premsa de tot el món. A Espanya tot aquest material no es pot publicar fins a la mort del dictador, el 1975.
Durant el franquisme apareixen publicacions d'humor, sempre, però, vigilades de prop per la censura. Però l'humor és subversiu i permet escapar-se de la lectura literal, de manera que en moltes ocasions els dibuixants van aconseguir anar colant petits acudits en què el lector podia trobar un subtil doble sentit. Sense cap possibilitat de publicar ni remotament res relacionat amb el sexe, la sensualitat del traç d'alguns autors permet dotar d'una elevada càrrega eròtica alguns dels seus personatges, com les noies de Peñarroya, Cifré, Iñigo, Mingote, Eduardo, Serafín o Enrich . A l'editorial Bruguera s'imita el model de la revista argentina Rico Tipo, on s'havien fet populars les noies dibuixades per Guillermo Divito. Revistes com El DDT (1951), o Can Can (1958) –que, encara que intenten arribar a un públic majoritàriament adult en els seus inicis, es reorienten cap a continguts per a «totes les edats»– i, més endavant, Tele Cómico (1963), Reseso (1965), El Pito (1966) –que intenta combinar el seu humor de doble sentit amb l'esport–, o Mata Ratos (1964), que, amb diversos canvis, aconseguirà subsistir fins a la dècada següent. A la revista es troben alguns dels millors talents del moment (com Conti, Gin, Nadal, Bernet, Coll, García Lorente o Raf), juntament amb alguns debutants que dominaran el panorama de l'humor gràfic de les dècades següents, com Cesc, Perich, Oli, Romeu, Tom, Fer, Óscar Nebreda, Ja, Picanyol, o Toni Batllori, entre molts altres.
Encara que a finals dels 60 havia entrat en vigor una nova llei de premsa, la censura seguia molt activa durant els últims anys de franquisme. La mort de Franco el novembre de 1975 i l'inici del procés de canvi polític conegut com «la apertura» –que culminaria en el procés de la Transició de la dictadura a una nova democràcia– afavoreix l'eclosió de l'erotisme reprimit durant tants anys, sigui en publicacions, espectacles o pel·lícules. El fenomen serà conegut com «el destape», en què es combina l'ús del sexe com a mitjà per assolir unes cotes més altes de llibertat després de la repressió franquista, amb un pur interès comercial en l'explotació dels més baixos instints masculins amb material lúbric de mala qualitat.
Les primeres publicacions en què el sexe i l'erotisme prenen posicions van ser Boccaccio (1970) i El Papus (1973), fins a l'aparició de revistes explícitament eròtiques com Lib (1976) i Papillon (1976), en què l'humor manté una forta presència, amb moltes vinyetes de dibuixants nacionals i estrangers. En el mateix moment apareixen altres revistes de baix cost especialitzades en acudit gràfic eròtic, com Sexy Risa (1976), de Bruguera, o altres de molta menys qualitat, com El Trompa, El Ligón (1976), Humor Sexy (1977), o Humor Macho (1978), entre d'altres.
Després de l'efervescent eclosió del període del «destape», la moral repressora es relaxa i la nuesa femenina es normalitza a l'àmbit públic: premsa, cinema i, fins i tot, televisió. Arribem a la fi del segle XX amb una situació normalitzada, encara que de tot el boom de publicacions còmic-eròtiques pràcticament no queden supervivents. I, tot i que es publicarà una edició espanyola de Playboy, la revista emblemàtica de dones nues espanyola serà Interviú, en la qual també trobem un planter immens de dibuixants, des de Perich a Forges o Mingote.
En el còmic també es produeix una situació similar, en què a partir de l'aparició de revistes per a adults s'ofereixen amb normalitat escenes de sexe. Des dels còmics underground a revistes com Makoki, El Víbora o Cairo, nombrosos autors de gran talent dibuixen sense embuts. La revista satírica El Jueves publicarà amb total normalitat escenes pujades de to a les seves pàgines –amb sèries emblemàtiques, com Manolo y Irene, de Manel Ferrer, Mamen, de Mariel i Manel Barceló, Clara de Noche, de Bernet, Trillo i Maicas, o el molt més recent Coitus imperfectus de Ricardo Peregrina.
Al segle XXI, l'erotisme normalitza la seva presència a moltíssims àmbits de la nostra societat, així com en els mitjans i la publicitat. Amb el profund terratrèmol que suposa internet, el sexe troba moltes més possibilitats de difusió i es fa molt més difícil la censura. Però aquesta normalització obre una bretxa en la secular associació entre l'erotisme i l'humor: ja no cal l'excusa de l'acudit per a visualitzar escenes eròtiques; ja no cal el dibuix per suggerir el que fotografies i vídeos mostren explícitament. Mentre el consum de sexe es dispara, el d'humor eròtic disminueix en absència de canals adequats, com les clàssiques revistes que l'havien acollit antany. Esperem que el futur permeti que l'humor verd reverdeixi amb noves tonalitats que permetin gaudir amb un somriure dels dos millors plaers que té la condició humana: el sexe i el riure.
L’humor gràfic, com tants d’altres, ha estat un àmbit majoritàriament masculí. Si parlem de l'humor verd, si bé la presència femenina és força elevada entre els personatges dibuixats, és ben escassa, en canvi, entre els seus autors fins els moments finals de la dictadura franquista. Núria Pompeia va ser una de les primeres autores que es va atrevir a parlar de temes sexuals en els dibuixos des d'un punt de vista femení. Afortunadament, en arribar el segle XXI, la seva feina pionera s'ha multiplicat en moltes obres realitzades per una magnífica generació d'autores d'humor gràfic. El tema del sexe, ja sigui de manera habitual o esporàdica, apareix amb normalitat i des de diversos punts de vista a l’obra d'autores com Lola Vendetta, Lyona, Rocío Vidal, Flavita Banana, Ana B. Rivero, Maribel Carod, Irene Márquez…
L’humor gràfic, com tants d’altres, ha estat un àmbit majoritàriament masculí. Si parlem de l'humor verd, si bé la presència femenina és força elevada entre els personatges dibuixats, és ben escassa, en canvi, entre els seus autors fins els moments finals de la dictadura franquista. Núria Pompeia va ser una de les primeres autores que es va atrevir a parlar de temes sexuals en els dibuixos des d'un punt de vista femení. Afortunadament, en arribar el segle XXI, la seva feina pionera s'ha multiplicat en moltes obres realitzades per una magnífica generació d'autores d'humor gràfic. El tema del sexe, ja sigui de manera habitual o esporàdica, apareix amb normalitat i des de diversos punts de vista a l’obra d'autores com Lola Vendetta, Lyona, Rocío Vidal, Flavita Banana, Ana B. Rivero, Maribel Carod, Irene Márquez…
