La revolució satírica del maig del 68

El Maig de 1968, una sèrie de vagues, manifestacions i protestes van sacsejar França. Es tracta d’un dels esdeveniments més icònics d’un moviment contracultural molt més ampli en àmbit internacional —que va des del moviment hippy a la Primavera de Praga— i va suposar un punt d’inflexió social, moral i cultural en la història occidental. Gran part dels historiadors estan d’acord que fou molt més que una simple protesta, però no arribà a ser una revolució. Els seus efectes trigarien anys a veure’s, però és cert que allà van germinar diversos dels avenços socials més importants dels darrers quaranta anys. Sota les pedres del paviment no hi havia cap platja, les guerres no van deixar pas a l’amor, ni la imaginació va aconseguir el poder, però en diversos aspectes de la cultura és on primer es van començar a notar els efectes d’aquella febrada de maig: músics i cantautors, escriptors i cineastes van començar a explorar els marges d’una llibertat inèdita fins aleshores. També a la premsa es notà el canvi. I als dibuixos d’humor, ja que l’humor no deixa de ser un reflex de la societat que el produeix i el consumeix.

El Maig del 68 va permetre l’eclosió d’un humor més virulent i mordaç, d’una sàtira política que fiscalitzava de molt més a prop el poder, d’autors i publicacions que marcarien la història del gènere. L’elevat contingut polític del moviment revolucionari del 68 es traslladaria a un cert tipus de dibuix de premsa, que prendria partit de forma més desacomplexada. Principalment des de França, però també a Mèxic, Brasil, Txecoslovàquia i els Estats Units, el nou humor, més contestatari, iconoclasta i compromès, s’acabaria estenent arreu del món. L’humor actual té encara un deute enorme amb el que va néixer aquella primavera del 68.

Acabada la Segona Guerra Mundial, es dibuixa un nou escenari mundial en què s’enfronten dos models econòmics i socials antagònics: el comunisme i el capitalisme. De la mà dels Estats Units, Europa es recupera de les fondes ferides de la guerra sota l’ombra de l’amenaça soviètica. En aquest context es desenvolupa a la premsa un humor més còmic que no pas satíric; els humoristes prefereixen fer riure que no pas fer una crítica massa mordaç i, si de cas, l’humor més virulent es reserva per als enemics: contra els comunistes en el cas de la premsa occidental, o contra el capitalisme en la premsa de l’òrbita soviètica. La majoria de publicacions d’humor d’Occident, però, prefereixen l’humor lleuger i desenfadat de comicitat intranscendent, i potser amb un lleuger toc d’erotisme o sensualitat —molt lleuger, encara, per l’estricta moral que encara impera en aquella època. La crítica política no qüestiona mai el sistema i es limita a l’anècdota i la superficialitat, de manera que en la dècada dels 50 proliferen revistes lleugeres d’humor blanc i banal. Tot i això, aquells anys comencen a despuntar alguns artistes excepcionals del camp de l’humor, en revistes com la britànica Punch o l’americana The New Yorker, on hi descobrim autors com Ronald Searle, André François, Tomi Ungerer o Jean-Michel Folon.

Però en aquella societat occidental fortament masclista, classista, racista, colonialista i sotmesa al control dels estats, hi creix també la llavor de la dissidència. Al camp de la cultura és on comença aquesta subversió contra l’statu quo. La música, la literatura, el teatre o el cinema comencen a mostrar la cara menys amable d’aquell capitalisme despietat. I també l’humor gràfic, de la mà de joves dibuixants. A poc a poc apareixen revistes on l’humor es fa més corrosiu i sarcàstic, revistes que donen veu a autors joves i contestataris que fan vinyetes sobre l’imperialisme americà —en guerra oberta al Vietnam—, el colonialisme europeu —davant l’autodeterminació d’Argèlia—, la contaminació, l’escalada nuclear o les reivindicacions racials o sexuals.

Als Estats Units, als anys 60 creix un moviment anomenat underground de còmics d’estètica lletgista i temàtiques no aptes per a tots els públics, amb autors com Robert Crumb o Ron Cobb. Aquella dècada apareix Bizarre (1960) a França, Private Eye (1961) a Gran Bretanya, Pardon (1961) a Alemanya, o Il Delatore (1964) a Itàlia, que també acolliran un humor més mordaç, i molt especialment a partir de l’aparició de revistes com Siné Massacre —fundada i dirigida pel jove dibuixant Siné, d’humor sardònic i coent— i Hara Kiri, que deixa clar en el seu subtítol que el seu humor és «bête et méchant», és a dir, cafre i salvatge.

Després de mesos de conflictes entre els estudiants de la Universitat de París Nanterre i les autoritats acadèmiques, el 2 de maig l’administració francesa va tancar la universitat, i els estudiants d’altres universitats s’hi van solidaritzar. La policia va encerclar la Universitat de la Sorbona, on estudiants i professors s’havien reunit per protestar, i això va fer que els estudiants d’altres universitats s’hi afegissin en una marxa de protesta. La policia carregà, i els estudiants van aixecar barricades. S’hi afegiren estudiants de secundària i cada cop més treballadors, i els disturbis es van allargar durant dies. La desproporció de l’actuació policial va incrementar la simpatia per als revoltats, i el 13 de maig les principals federacions sindicals van convocar una vaga general. Tot i que els sindicats van intentar canalitzar les protestes, les demandes els desbordaren. El president De Gaulle va arribar a fugir del país durant unes hores, fins que s’assegurà el control de l’exèrcit. El 30 de maig el president feu un discurs en què anunciava eleccions anticipades, i, tot i que van continuar havent-hi alguns disturbis, la tensió va començar a rebaixar-se.

El món de la cultura ràpidament va solidaritzar-se amb els estudiants, i des de molt aviat sorgiren diverses iniciatives per donar suport a les protestes. La col·lecció de cartells i fulletons que deixa el Maig Francès és impressionant. Però també diverses iniciatives periodístiques van sortir per estendre les proclames revolucionàries, com els setmanaris Le Pavé, Action, fundat pel periodista Jean Schalit, o L’Enragé, fundat i dirigit pel dibuixant Siné i editat per Jean-Jacques Pauvert. És a L’Enragé que cristal·litza tot l’humor contestatari que s’ha anat covant en la darrera dècada, i esclata un humor subversiu, fortament polititzat i molt crític amb el poder. En els seus dotze números, publicats entre maig i novembre del 68, s’hi donen a conèixer els dibuixants fonamentals del dibuix satíric francès de finals del segle xx: Cabu, Wolinski, Willem, Gébé, Cardon, Pétillon, Soulas... Siné també obre les seves pàgines a dibuixants de tot el món, especialment llatinoamericans, ja que el moviment del 68 té fortes rèpliques a Mèxic i al Brasil.

La premsa espanyola viu, des de 1939, controlada per una tirànica censura. L’any 66 s’havia aprovat l’anomenada Llei Fraga, que traslladava la responsabilitat dels continguts als directors i editors. D’aquesta manera la censura es perpetuava, però es feia més subtil i perillosa, ja que, per por de ser castigats, la majoria d’editors i directors exercien de censors de forma més eficaç que les oficines de censura del Ministerio de Información. Per descomptat, la poca informació que arriba de les protestes de París perd tota connotació política, i se n’exalta tan sols el desordre i la violència. En les vinyetes de la premsa hi trobarem poques referències, molt subtils, als fets de París. Algunes, des del punt de vista conservador, critiquen les protestes, els joves o el moviment hippy —com Tinet a Destino o Eduardo a La Codorniz—, però altres autors més joves comencen a inocular en els seus dibuixos un aire lleugerament crític, i comencen a aparèixer subtils crítiques socials o econòmiques. La virulència de l’humor gràfic del Maig Francès, però, es va filtrant en els dibuixos espanyols, i creixerà la utilització de l’humor més negre o les referències més punyents, amb dibuixants com Chumy Chúmez, Cesc o Máximo al capdavant.

A la resta del món, les repercussions del Maig Francès no són uniformes, però fan prendre consciència als més joves i a la massa obrera del poder de la mobilització social. Hi ha alguns llocs on hi ha rèpliques de les revoltes franceses com a resposta a les polítiques de cadascun dels països. A Bèlgica, per exemple, els estudiants es van tancar a la universitat durant 48 dies, a Madrid es van organitzar concerts de Raimon a la Complutense... Cadascú fa mal com pot. Però les rèpliques més importants foren al Brasil, Mèxic i Txecoslovàquia. Els ninotaires van reflectir també aquests fets en les seves vinyetes, cada cop més crítiques i contundents.

Als Estats Units, el 68 és any electoral, i es veu com augmenten les tensions racials, que culminen amb l’assassinat de Martin Luther King. Segueixen les protestes per la guerra del Vietnam, un conflicte iniciat el 1954 entre el Vietnam del Sud i els comunistes del Vietnam del Nord, en el qual els americans entren a combatre directament a partir de 1964. També creixen les protestes d’altres col·lectius marginats o oprimits: feministes, homosexuals, el moviment anomenat de la Nova Esquerra i també el moviment hippy, que l’any 67 havia viscut el que s’anomenà «l’estiu de l’amor» i que el 69 es trobaria al Festival de Woodstock.

Al Brasil, país que vivia sota una dictadura militar des de 1964, la primavera del 68 hi ha un seguit de protestes i marxes contra el règim, que són durament reprimides, fins arribar a l’ocupació de la Universitat de Brasília, la creació del Consell Nacional de Censura i una esmena constitucional que endureix encara més el control i la repressió, de manera que a partir del 1969 s’inicien els anomenats «anys de plom» de la dictadura brasilera, fins al 1974.

A Mèxic, el president Díaz Ordaz va promoure detencions il·legals, tortures, execucions extrajudicials i la criminalització dels moviments d’estudiants contestataris. El mateix any s’havien de celebrar els Jocs Olímpics a Mèxic i el seu govern no volia permetre desordres, de manera que l’octubre del 68 es produïa l’anomenada matança de la Plaça de les Tres Cultures de Tlatelolco, a Ciutat de Mèxic, amb la detenció, assassinat i desaparició de centenars d’estudiants.

A Txecoslovàquia es va produir el que s’anomena la Primavera de Praga, un breu període de liberalització política durant la Guerra Freda. El secretari general del Partit Comunista d’Eslovàquia, Alexander Dubčeck, va promoure un seguit de reformes en l’estricte règim comunista, fins que l’agost de 1968 el Politburó soviètic de Brežnev convocà el Pacte de Varsòvia per engegar una operació militar conjunta i envair Txecoslovàquia.

El llegat del Maig del 68 resulta molt més fecund en l’aspecte cultural que no pas en el polític. Tot i que es van aconseguir algunes millores socials, la majoria de països van bascular cap a règims encara més conservadors i autoritaris, si bé en un procés lent es van poder anar consolidant alguns drets civils, especialment de minories oprimides. En canvi, en el món de l’humor, les conseqüències de la revolució del 68 són molt més tangibles. L’èxit de la revista L’Enragé incità els editors de la publicació Hara Kiri —que era mensual— a fer una revista setmanal anomenada L’Hebdo Hara Kiri, on s’incorporarien la major part de dibuixants de L’Enragé. La prohibició de L’Hebdo Hara Kiri arran d’una portada que ironitzava sobre la mort de De Gaulle, el 1970, féu que aquella revista canviés el seu nom per Charlie Hebdo. Aquestes revistes, amb dibuixants com Cabu, Reiser, Gébé, Wolinski o el mateix Siné, estirarien contínuament els límits de la llibertat d’expressió. A França seguirien el camí altres revistes com L’Idiot International (1969) —condemnada repetidament per injúries, difamació, ultratge...— o Satirix (1971), que fou també suspesa i prohibida la seva circulació. Aquest humor més compromès, més irrespectuós i salvatge també anà penetrant en moltes altres publicacions de la mà dels dibuixants més joves i revolucionaris.

A Espanya, a mida que el règim franquista s’esquerda, també un seguit de publicacions noves apareixen fent bandera d’aquest humor molt més mordaç. Les publicacions de El Rrollo Enmascarado (1973) recullen l’herència més hippy i underground, mentre que iniciatives com Butifarra! (1975) busquen utilitzar l’humor i el còmic com a eines de transformació social. Per la seva banda, Hermano Lobo (1972) o El Papus (1973) són les capçaleres on es fa més evident aquest humor més cafre i provocador, però també Por Favor (1974) destaca per la contundència satírica dels seus plantejaments i el fort compromís polític dels seus continguts. De fet, en l’obra d’autors com Perich, Ops, Cesc, Chumy Chúmez o Núria Pompeia trobem reminiscències de tot el moviment contestatari del 68. La revolució no va seguir als carrers, però va instal·lar-se en les vinyetes humorístiques. L’humor dels anys 70 és, arreu, un dels humors més revolucionaris de la història... I encara avui, en períodes de crisi, els ecos del 68 ressonen en els nostres dibuixos més àcids i crítics.