Clàssics de l’humor gràfic a Catalunya (1845-1939)

Catalunya és un país amb una llarga tradició periodística i una arrelada tradició de premsa satírica i humorística. La intensa activitat editorial que es desenvolupa a Barcelona des del segle XVIII, i també la proliferació de revistes satíriques que es miraven el poder des de la distància, van afavorir l’aparició de diverses generacions de dibuixants de gran talent. Al tombant del segle XX, Barcelona fou una de les capitals mundials del dibuix d’humor i les seves revistes i els seus ninotaires esdevenen referents imprescindibles. El crític d’art cubà Bernardo G. Barros ho certificava en el seu tractat La Caricatura Contemporánea (Ed. América, Madrid, 1916, vol II): “Por eso resulta muy justo afirmar que hoy residen en Cataluña los humoristas españoles perfectamente capacitados para obtener un puesto en la evolución universal de dicho arte. Verdaderos maestros que junto a una gráfica notable, dominadora de la psicología, colocan muy a menudo, el acierto de unas leyendas que no he visto ni he podido aplaudir en Madrid”.

La premsa satírica s’inicia a Espanya el 1735 amb El Duende Crítico de Madrid, però no pren embranzida fins ben entrat el segle XIX amb publicacions com El Zurriago (1821) o Fray Gerundio (1837). A Catalunya, les publicacions pioneres són El Lechuguino a la Dernière, aparegut el 1830, i que serà seguida per El Carlino (1836), Sancho Gobernador (1836) o Lo Pare Arcàngel (1841), que serà la primera publicació satírica escrita en català. La majoria de les publicacions es dediquen a realitzar una furibunda crítica política aixoplugades sota el paraigua de la sàtira, i tindran contínues topades amb la censura. El Cañón Rayado (1859), Gil Blas (1864), o La Flaca (1869) són les publicacions més significatives d’aquest període, tant per la seva duració com per la qualitat dels col·laboradors gràfics, amb noms com Josep Lluís Pellicer, Eusebi Planas o Tomàs Padró, que formen la generació pionera de l’humor gràfic del nostre país. Barcelona serà la seu d’algunes de les millors publicacions humorístiques del país, des de La Campana de Gràcia (1870) i L’Esquella de la Torratxa (1879) de l’editor López, que comptaren amb el llapis d’Apel·les Mestres, Manuel Moliné, Marià Foix o Llorenç Brunet.

Durant la primera dècada del segle XX es produeix a Catalunya una veritable revolució satírica amb l’aparició de capçaleres joves, innovadores i d’una sàtira mordaç i moderna com Cu-cut! (1902), En Patufet (1904), o Papitu (1908), que suposen una ferotge competència per les veteranes revistes L’Esquella de la Torratxa i La Campana de Gràcia. Aquesta competitivitat entre les revistes catalanistes, conservadores i republicanes també estimula l’aparició de nous valors del llapis. Així podem veure l’eclosió de la generació que marca la pauta estilística de la caricatura catalana, formada per artistes com Joan G. Junceda, Gaietà Cornet, Josep Costa (Picarol), Feliu Elias (Apa), Xavier Nogués, Ricard Opisso, Joan Llaverias, o Lluís Bagaria. La potència de la sàtira a Catalunya és tan gran en aquells anys que trobem importants noms de la història de l’art (Gargallo, Juan Gris, Picasso, Nonell, Ramon Casas, Ricard Canals, Santiago Rusiñol o Josep Aragay) fent dibuixos d’humor en aquelles revistes.

La segona dècada del segle XX consolida Catalunya al capdavant de la premsa satírica espanyola, tant per la quantitat com per la qualitat de les revistes que s’hi publiquen. En aquells anys apareixen revistes de gran qualitat com Picarol (1912), Revista Nova (1914), Cuca Fera (1917), o Carnaval (1921), al costat d’altres més combatives com La Piula (1916), L’Estevet (1921), El Borinot (1923), o El Senyor Canons (1926).

També hi ha revistes peculiars com El Sr. Daixonses i la Sra Dallones (1926), dues revistes en una, destinada a lectors masculins i femenins, o Xut! (1922), que inaugura la tradició de revistes d’humor gràfic dedicades exclusivament a l’esport. I, per al públic infantil, Barcelona veu néixer TBO (1917) o Pulgarcito (1921), emblemàtiques capçaleres, al costat d’altres no tan conegudes com La Mainada o Jordi. Al costat dels humoristes que s’han consolidat des de principi de segle, apareixen noves firmes que també esdevenen clàssics.

La censura de la dictadura de Primo de Rivera, però, va suposar una forta frenada a l’humor català, amb moltes publicacions clausurades i perseguides. L’humor madrileny va prendre el relleu amb capçaleres com Buen Humor (1921), Color (1922), La Risa (1922), Muchas Gracias (1924) o Gutiérrez (1927), on els dibuixants catalans també hi publiquen profusament.

A la dècada dels 30 el desenvolupament d’una tercera generació de qualitat igual o superior va quedar estroncat pels malaurats esdeveniments de la Guerra Civil. Aquells artistes deixaren rastre de la seva qualitat a les pàgines de noves revistes com El Be Negre (1931), Gràcia Rambles (1934) i, ja en temps de guerra, L’Esquella de la Torratxa i Papitu, i també de revistes clàssiques com el vell TBO o les publicacions de l’editorial El Gato Negro, que tot just després de la guerra esdevindria Bruguera. Després de la guerra alguns van poder refugiar-se a publicacions infantils, a la il·lustració editorial o al dibuix d’historietes d’aventures. D’altres visqueren exilis llunyans o propers, llargs o curts, però sigui com sigui, van ser víctimes de la barbàrie de la guerra i de la repressió del feixisme. El seu talent, però, va sobreviure en els milers de pàgines que van dibuixar en les revistes infantils i d’humor blanc que es van editar durant el franquisme, i la seva influència s’ha fet sentir en els dibuixants posteriors... però això ja és una altra història.