Humor verd 1869-1938 vinyetes eròtiques a la premsa espanyola

La mirada subversiva de l’humor gràfic sempre ha buscat apuntar a tots els aspectes de l’existència humana. La sàtira dels dibuixants s’ha aferrissat a la política i a aspectes socials o econòmics de l’actualitat, però també a les relacions de l’home amb l’univers, amb la mort, amb Déu... i així mateix, per descomptat, a les relacions entre homes i dones. Quan l’humor és innocent i abstracte, se’n diu humor blanc; quan la sàtira apunta a la mort, la malaltia i els temes escabrosos, se’n diu humor negre; però quan l’humor s’uneix a la gresca festiva relacionada amb el sexe i l’erotisme, es tracta d’humor verd, segurament en honor del verd de la fulla de parra que va cobrir les vergonyes de la primera dona del paradís. En aquesta mostra recorrerem les pàgines de les revistes satíriques en què l’humor i el sexe es barregen, repassant amb un somriure les múltiples tonalitats del verd.

El dibuix —per la seva capacitat evocadora— i l’humor —per la seva capacitat de transgressió sobre el que cada societat considera tabú— es van convertir en el vehicle ideal per tocar, de forma aparentment lúdica i lleugera, el sexe, des de fa segles.

Així, en molts gravats o làmines satíriques s’hi van colar escenes eròtiques o amb un elevat contingut sexual, que serien impublicables si no fos sota el paraigua de la sàtira. Algunes van ser totalment prohibides i no es van publicar fins més d’un segle després, com és el cas de la col·lecció d’aquarel·les que conformen la sèrie titulada «Los Borbones en pelota», que desapiadadament satiritza la cort de la reina Isabel II amb escenes directament pornogràfiques.

Tot i que en alguns dels setmanaris polítics de finals del segle xix s’hi esmunyien escenes lúbriques, no és fins a la consolidació del règim de la Restauració que comencen a aparèixer publicacions especialitzades, pensades per satisfer els desitjos ocults dels seus lectors masculins. La imatge de la dona, invisibilitzada en aquella societat profundament masclista i patriarcal, se sotmet als desitjos de l’home que domina tots els àmbits socials.

Als nostres avis i besavis els agradava el sexe tant com a nosaltres. Però hem de tenir en compte la rígida moral imposada per l’Església catòlica, sumada a la censura de tot el material publicat, per la qual cosa el material que avui ens arriba d’aquella època és escàs o està editat en pèssimes condicions, per culpa de la semiclandestinitat en què s’havia d’editar gran part de la producció eròtica. De tota manera, precisament a les revistes humorístiques i jocoses, pel seu caràcter lúdic i desenfadat, van començar a colar-s’hi escenes pujades de to, i els lectors es delectaven quan els dibuixants retrataven joves dames en poses sensuals. En aquesta línia, la revista El Mundo Cómico (1871) descobreix que pugen les vendes quan la portada és protagonitzada per alguna mossa graciosa en poses suggeridores, i per això les belles damisel·les van colonitzant les portades, dibuixades per artistes com Pellicer o Luque.

També als escenaris de teatre i cabarets era possible trobar artistes cada vegada amb menys roba, de manera que moltes revistes també es van dedicar a donar publicitat a famoses actrius, cantants o cabaretistes, que van cristal·litzar en un tipus de publicació batejada com sicalíptica, que conjugava l’humor amb l’artisteig i jugava amb escenes picants i acudits lúbrics o pujats de to. En aquest sentit, van aparèixer un gran nombre de capçaleres, com La Vida Alegre (1884), La Saeta (1890), Vida Galante (1897) o, ja al segle xx i amb el mateix to, París Alegre (1901), La Pulga (1901), Piripitipi (1903) o Sicalíptico (1904).

El canvi substancial en aquest tipus de publicacions es produeix durant la primera dècada del segle xx. Fins aquell moment, amb poquíssimes excepcions —com les sensuals dames d' Apel·les Mestres o el delicat traç de Pellicer a Mundo Cómico—, els dibuixos de les publicacions relacionades amb el sexe i l’erotisme eren dolents, esbossats apressadament i perpetrats per dibuixants de segona i tercera categoria que ni tan sols es dignaven a firmar aquestes obres fetes per a un mercat precari, vergonyant, en què no interessava en absolut la qualitat dels dibuixos a causa de la mauleria transgressora que envoltava aquella temàtica subversiva. Però a partir dels primers anys del segle, artistes de qualitat i interès comencen a produir dibuixos i il·lustracions d’aquest tipus per a les cada vegada més nombroses revistes galants. Noms com Xavier Gosé, Juan Gris, Pablo Gargallo, Francesc Labarta, Manolo Tovar o Ricard Opisso —que amb el pseudònim Bigre deixarà una notable producció gràfica de belleses femenines— fan passar una bona estona als seus lectors en revistes com ¡Alegría! (1907), Papitu (1908), ¡Ahí Vá! (1911), Qui-qui-ri-Qui (1911), La Hoja de Parra (1911), Mundo Galante (1912), KDT (1912), Pal-Pa-La (1912), ¡¡Sátiros!! (1913), El Viejo Verde (1914), El Chorizo Japonés (1915) o Eva (1919).

Després de la Primera Guerra Mundial, l’economia d’Europa intenta sobreposar-se als esforços de la guerra, i la moral i els costums es relaxen. Els Estats Units arrosseguen el món cap als anomenats feliços anys vint, que a Espanya tampoc seran tan feliços perquè es pateix la dictadura del general Primo de Rivera. De tota manera, com que la premsa ho té molt difícil per parlar de política, continuen apareixent revistes que en major o menor mesura juguen amb l’erotisme sota la mirada sempre atenta de la censura, que no dubta a repartir garrotades als que s’atreveixin a passar de la ratlla. En aquests anys es publiquen Flirt (1922), Color (1922), Carnaval (1923), Muchas Gracias (1924), Frú Frú (1926) o Varieté (1927), notables magazins d’aires déco, amb un humor eròtic més verbal que visual, però amb artistes de gran interès, com Picó, Bosch, Tito, Garrido, Linage o Demetrio, un dels especialistes del gènere. També es publiquen revistes més grolleres que ni tan sols tracten de dissimular la seva aposta eròtica amb ingeni o talent, per a un públic menys refinat, com El Caloyo (1921), Nandu (1922), K Che Te (1924) o La Chala (1926).

Els anys de la República suposen un alliberament polític i social, però també sexual. L’Església catòlica perd gran part del seu poder de coacció i això es visualitza immediatament en la premsa galant, que pot, per fi, dibuixar amb llibertat molta més carn i menys roba. Abans de la Guerra Civil apareixen revistes com El Piropo (1931), ¡Ahí Vá! (1932), La Hoja de Parra (1932) o Chic (1932), que se sumen a altres publicacions que han sobreviscut a la dictadura, com Papitu o Muchas Gracias. El cop d’estat de 1936 i la posterior Guerra Civil acaben amb tot el panorama de la premsa eroticofestiva. L’Espanya desolada que queda després de la guerra fratricida i la ferotge dictadura nacional catòlica, amb la seva rígida moral puritana, proscriuen tot allò que està relacionat amb el sexe i l’erotisme de l’esfera pública. L’humor verd i picant farà una llarga migdiada de quasi quaranta anys a Espanya.