Moliné

Fill d’un guarnicioner, i amb germans que van seguir la carrera militar, Manuel Moliné va sentir des de ben jove una intensa vocació pel dibuix costumista amb base humorística. Per això va abandonar les seves possibilitats en el retrat artístic i la pintura paisagística, que li havien aconseguit paraules d’elogi i vendes ràpides. També s’havia interessat, associat amb el fotògraf Albareda, per acolorir retrats personals i fotografies ambientals i de paisatges, activitat que va estar molt en voga als inicis dels primers estudis fotogràfics que es van establir a Barcelona.

Més del seu gust van ser les diverses publicacions satíriques que, amb el seu baix cost, divulgaven entre les creixents masses petitburgeses i treballadores la consciència social i el missatge polític, i hi va dedicar la major part de les seves habilitats per al dibuix de situacions i la caricatura personal. Per precaució davant les restriccions de la censura, i perquè era poc donat al lluïment personal, evitava sovint signar la seva feina, o hi posava només les inicials M.M.M., però la seva manera de fer, segura en el traç a ploma i àmpliament inquisitiva en la intenció, va fer que aviat destaqués entre els dibuixants de la seva època. Successor dels artistes Tomás Padró, Josep Ll. Pellicer i Apel·les Mestres a La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa, de l’editor López Bernagossi, es va convertir en el dibuixant essencial d’aquests dos setmanaris. Va arribar a aquestes revistes amb el bagatge dels encerts aconseguits en altres publicacions, tant importans com efímeres, com ara El Café, El Cañón Rayado, El Pájaro Verde, La Flaca, Un tros de paper o La Mosca Roja, i les va saber omplir de dibuixos que explicaven críticament l’actualitat, creant una nombrosa legió d’admiradors entre els milers de lectors que sumaven entre les dues revistes, les més duradores de la premsa humorística catalana.

A través dels dibuixos de Manuel Moliné a La Campana de Gràcia i L’Esquella de la Torratxa es poden reconstruïr en clau d’humor més de vint anys de vida política i social a Espanya. Coneixedor com era de la caricatura que s’estilava a Europa, especialment a França, Alemanya i Anglaterra, s’hi va inspirar pel que fa a l’exercici lliure de la crítica, però amb un accent propi i d’una manera que apropava els personatges públics a la realitat que vivien els lectors. Paral·lelament, també va il·lustrar llibres de la Librería Española (editora de La Campana i L’Esquella), a més de la sèrie Singlots Poètics de Frederic Soler Pitarra. Malalt i recluït al seu domicili, va treballar fins pràcticament el final dels seus dies, i L’Esquella de la Torratxa li va dedicar, després de la seva mort, un número pòstum (el 1164, del tres de maig de 1901) com a homenatge al que va ser un fi analista irònic dels costums del seu temps.

Publicacions: El Café, El Cañón Rayado, El Pájaro Verde, La Flaca, Un tros de paper, La Mosca Roja, L’Esquella de la Torratxa, La Campana de Gràcia.