Cairo

A finals de 1981 va aparèixer Cairo, una de les revistes clau a la història del còmic espanyol. Sorgida com a iniciativa personal del jove editor Joan Navarro dins del segell Norma Editorial que dirigia Rafael Martínez, la revista va suposar un autèntic esdeveniment cultural. Era el moment de l’anomenat boom del còmic espanyol, quan una nova generació de dibuixants i editors del món de la historieta va coincidir amb el retorn d’artistes que feia anys que treballaven per al mercat europeu i l’americà, promovent una efervescència de publicacions que va arribar a saturar el mercat. Convivien revistes que importaven material europeu com Totem o Métal Hurlant, publicacions que miraven cap al mercat nord-americà i apostaven per autors locals com 1984, Creepy o Comix International, propostes iconoclastes hereves de l’esperit underground com El Víbora, revistes multiformes d’alta qualitat com Cimoc i iniciatives autogestionades pels mateixos dibuixants com Rambla. En aquest context, Cairo va aparèixer com una proposta totalment innovadora.

A diferència de la majoria de les revistes, que eren sovint molt heterogènies i estaven articulades essencialment per criteris comercials, Cario sorgia amb un autèntic discurs estètic i ètic i la ferma voluntat de convertir la publicació en una de les plataformes de la modernitat. Per tal d’aconseguir aquest objectiu va vertebrar la seva proposta sobre tres eixos: assumir la tradició europea i autòctona (Tintin, l’escola franco-belga, l’escola Bruguera, Coll, TBO, Cavall Fort, etc.), estar al dia de la dinàmica del mercat franco-belga (van veure la llum les obres de Chaland, Tardi, Rivière i Flo’ch) i obrir les portes a una nova generació d’artistes com ara Sento, Micharmut, Cifré, Daniel Torres, Mique Beltrán, Pere Joan, Roger, Montesol o Mariscal, entre molts d’altres.

En aquests anys d’agitació cultural i política es mirava el passat amb freqüència amb una certa superioritat, com si els nous temps només demanessin de mirar cap endavant, menyspreant la tradició. L’equip de Cairo, tant els artistes com els crítics que li eren afins com Ramón de España, Ignacio Vidal Folch, Antonio Martín, Vázquez de Parga o el mateix Navarro, va voler trencar amb aquesta dinàmica plantejant una proposta realment innovadora: ser moderns i transgressors a partir de l’acceptació i la revisió, irònica i nostàlgica al mateix temps, de la tradició. Des d’aquesta perspectiva postmoderna, Cairo, especialment en els seus 25 primers números, va suposar una autèntica revolució.

A la seva segona etapa, la revista va mantenir un notable nivell artístic, però es va allunyar de la voluntat de convertir-se en una plataforma, gairebé un manifest mensual, de l’avantguarda estètica, per convertir-se (i no és poc) en una magnífica revista.

Principals col·laboradors: Coll, Daniel Torres, Edgar P. Jacobs, Guillem Cifré, Mariscal, Micharmut, Mique Beltrán, Montesol, Pere Joan, Ramón de España, Roger, Sento, T.P. Bigart, Ted Benoît, Tha, Yves Chaland.

Sèries: Absurdus delirium (Tha, Joan Tharrats), Blake y Mortimer  (Edgar P. Jacobs), Ciudad Luz (Ted Benoît), Cleopatra (Mique Beltrán), Destino gris (Montesol, Roger), El profesor Palmón (Dick Briel), Fin de semana (Ramón de España, Montesol), Freddy Lombard (Yves Chaland), Glen Radar (Micharmut), Ideas Negras (Franquin), La red Madú (Rivière, Goffin), León el terrible (Theo Van den Boogaard, Wim T. Schippers), Opium (Torres), Roco Vargas (Daniel Torres), Velvet Nights (Ramón de España, Sento).