“En marzo de 1977, cuando el primer editor de El Jueves, José Ilario, reunió en su despacho a Tom, Romeu y JL Martín, les dio instrucciones muy claras: ‘Quiero que hagáis un Pulgarcito para adultos, con personajes fijos que se publicarán todas las semanas.’ Dicho y hecho: se pusieron a pensar personajes que reflejaban –como habían hecho los de las revistas de Bruguera– la sociedad cambiante en la que vivían”. Així començava el text que va servir de pròleg a la publicació Especial 1977-2012: El Jueves ya no es lo que era.
Efectivament, El Jueves era un Pulgarcito per a adults, és a dir, un tebeo,però també una revista satírica d’actualitat. A les seves pàgines es passa revista a la història mundial, i especialment la d’Espanya, entre 1977 i 2015, amb dades útils tant per a historiadors com per a sociòlegs. Ara El Jueves arriba al seu número 2.000, és a dir, que porta 2.000 setmanes apareixent puntualment als quioscs, una xifra que supera (de fet, fa temps que ho va fer) la de qualsevol altra revista espanyola, fins i tot la que havia estat durant molts anys la de més llarga durada, La Codorniz (1.898 números, 1941-1978).
Calen més excuses per dedicar-li una exposició a Humoristan? No. Per tant, aquí els oferim aquesta mostra que, en una selecció de 150 portades, revisa el bo i millor d’El Jueves. I, de passada, de la història d’Espanya entre 1977 i 2015.
EL JUEVES: 1977-1981
Adquirida pel Grupo Zeta l’octubre de 1977, en els seus primers anys de vida El Jueves va deixar molt clar que es tractava d’una revista d’humor diferent. Aunava la crítica aguda de l’actualitat setmanal amb la presència de sèries que reflectien la quotidianitat del carrer. Va ser llavors, per exemple, que van néixer personatges com Martínez el Facha (Kim), Miguelito (Romeu), el profesor Cojonciano (Óscar), el Déu (JL Martín) o sèries com El cortijo del señorito (Trallero D’A), Desinforme semanal (Tom), Grouñidos en el desierto (Ventura i Nieto), Contactos (Andreu Martín i Mariel) o Historias Fermosas (Fer). Va ser també en aquesta primera etapa quan dos grans, Gin i Perich, es van unir a l’equip d’humoristes del setmanari.
El 1982 Gin, JL Martín i Óscar van adquirir la capçalera El Jueves i van començar a publicar-la sota el segell Ediciones El Jueves. Eren temps d’esperança política, en gran mesura gràcies al triomf del PSOE de Felipe González a les eleccions generals de 1982. El Jueves es va mantenir, com ho ha fet sempre, fidel als seus principis, fonamentats en carregar contra nyerros i cadells sense fixar-se en colors o ideologies. En aquesta etapa van néixer altres sèries importants com Puti-Club (Fer), Qué gente! (Tharrats i Tha), Johnny Roqueta (Tharrats y Vaquer), Orgasmos cotidianos (Tharrats i Alfonso López), El miércoles, mercado, (Quatricomía 4), Pedro Pico y Pico Vena (Azagra) o La danza macabra (Lluïsot). A destacar també la presència al setmanari de signatures com les de Forges, Cesc, Raf o Killian.
Una etapa que comença amb l’entrada d’Espanya a la Comunitat Econòmica Europea i acaba amb les grans ostentacions de 1992, que van ser l’Exposició Universal de Sevilla i els Jocs Olímpics de Barcelona. En aquells anys van aparèixer noves sèries, algunes realitzades per autors joves (Prado, Maikel, Juan Álvarez, Jorge G., Dapastoras), i d’altres per veterans (Ivà, Bernet o Abulí) que s’anaven incorporant a la redacció de la revista. Entre elles destaquen: Historias de la puta mili i Makinavaja (Ivà), Quotidianía delirante (Prado), Paco el ministro (Alfonso López), Carne de psiquiatra (Lluïsot), El Manolo y la Irene (Manel Ferrer), Seguridasosiá (Maikel), Los Mendrugos (Juan Álvarez y Jorge G.), Clara… de noche (Trillo, Maicas i Jordi Bernet) o Kafre (Abulí i Daspastoras). Va ser llavors que el setmanari va celebrar amb un número especial el seu quinzè aniversari.
Van ser uns anys molt moguts en tots els fronts (social, polític i econòmic) que van convulsionar, com sempre, el nostre país. Va arribar, entre d’altres coses, l’euro, i vam ser tan innocents (o babaus) de no adonar-nos que absolutament tot (tret dels nostres sous) pujava de preu. En aquests anys van morir alguns grans noms de l’humor i col·laboradors d’El Jueves com Gin, Ivà, Perich, Oli, Raf o Miguel Ángel Nieto. Pèrdues dures i irreparables.
Va ser aleshores quan Vizcarra va començar a publicar les seves excel·lents caricatures, i Ja, un altre dels grans del nostre humor gràfic, va començar la seva col·laboració, seguit d’una nova generació d’humoristes que demanaven pas (que va ser concedit). Vet aquí algunes de les sèries més destacades d’aquesta etapa: La Parejita (Manel Fontdevila), Encuesta (Ja), Pascual, mayordomo real (Idígoras i Pachi), Tato (Alberto Monteys), ¡Para ti, que eres joven! (Monteys i Fontdevila), Baldomero (Pallarés), Ortega y Pacheco (Pedro Vera), Caspa Radioactiva (Darío Adanti), Ángel Sefija (Mauro), Palmiro Capón (Lalo Kubala), La tita Virginia (Ozeluí), Silvio José (Paco Alcázar), Genaro... la brasa en casa (Mel) o Pepe Gay (Guillermo).
El desembre de 2006 el grup editorial RBA va adquirir el 60% de la propietat de la revista i el seu segell editorial. No cal dir que aquest darrer període no s’ha lliurat de saraus espectaculars, tant a nivell mundial com nacional. Vam saber que un número d’El Jueves, el 1.573 (18 de juliol de 2007), va ser segrestat per ordre d’un jutge de l’Audiència Nacional, i tot per celebrar que el govern de Zapatero decidís invertir 2.500 euros en el naixement de cada nou espanyolet. També ens va tocar viure l’atemptat terrorista a la revista Charlie Hebdo, un tema especialment sensible per a la gent d’El Jueves.
La revista ha patit molts canvis de col·laboradors en aquesta etapa. Alguns dels clàssics han desaparegut, i s’han unit a la festa humoristes de la generació actual. Entre les noves sèries (i autors) d’aquests darrers anys, en destaquem: Los ilegales (Bernardo Vergara), Federik Freak (Rubén Fdez.), Sexorama (Manuel Bartual), Jano in corpore sano (Bernal), Gran Circo Mundial (López Rubiño), Zombie Life (Igor), Custodia compartida (Judas), A la puta calle!!! (Kiko da Silva), Ranciofacts (Pedro Vera), Borbón y cuenta nueva (Ricardo Peregrina), Niña pija (Guille), Pornopedia (Julio A. Serrano), Pablo Arkada (Jardí i Ariño) o Moncloa Palace (JotaJota i Xavi Morató). A aquesta llista de noms hi afegim els de Guitián, Jordi March, Miki & Duarte, Raúl Salazar, Xavi Morató o Juanjo Cuerda.
