Mortadelo y Filemón, agencia de información

L’any 1957 Francisco Ibáñez, que ja feia alguns anys que publicava les seves il·lustracions, acudits, tires i historietes d’humor en revistes infantils, va ser conscient que li havia arribat el moment de presentar els seus dibuixos a l’Editorial Bruguera. En aquell moment, cinc dels seus grans col·laboradors (Cifré, Conti, Escobar, Eugenio Giner i Peñarroya) havien marxat de Bruguera per fundar les seves pròpies editorial (D.E.R.) i revista (Tío Vivo). Hi havia, doncs, espai per a nous humoristes. Ibáñez va aconseguir entrar a formar part del staff d’autors de Bruguera, al principi amb alguns acudits i historietes. Aquell mateix any, Ibáñez va presentar a la direcció (en concret, a Rafael González, el director editorial) la proposta d’una nova sèrie: una paròdia de detectius privats, protagonitzada per dos personatges esbojarrats. Ibáñez va proposar títols com Mr. Cloro y Mr. Yesca, agencia detectivesca i Ocarino y Pernales, agentes especiales, però la direcció va imposar Mortadelo y Filemón, agencia de información (sempre, com era habitual en aquella època amb la rima a punt).

Ibáñez va començar a escriure i dibuixar historietes d’una pàgina d’aquesta sèrie, que es va publicar per primera vegada al número 1.394 de la revista Pulgarcito (20 de gener de 1958). Al principi la saga es va presentar com una espècie de paròdia de Sherlock Holmes y el doctor Watson, però aviat va prendre una vida i personalitat pròpies. Es tractava, en essència, de mostrar les peripècies còmiques de dos detectius privats amb una agència pròpia, encarnats en la típica parella de “llest-badoc” o “seriós-bromista”. Filemón era el cap i, en teoria (molt en teoria) el llest i seriós, mentre que Mortadelo era (també en teoria) el badoc, o més aviat el de la vis còmica.

Un dels elements característics de la sèrie va aparèixer des del primer lliurament publicat: Mortadelo és un artista de la disfressa, cosa que sempre ajuda en els afers detectivescos. Al principi guardava les disfresses al seu barret de bolet, però aviat va ser capaç de, senzillament, posar-se-les en dècimes de segon (entre altres raons, perquè el barret va desaparèixer d’escena), de manera que l’ull humà no és capaç de veure’l transvestir-se. Per tant, es perfila la parella: Filemón és l’home seriós amb corbata de llaç que atén els clients i es converteix en “el cervell” de l’agància mentre que Mortadelo és l’esbirro encarregat de les tasques més àrdues i perilloses.

Pulgarcito va assumir la sèrie setmanalment, sempre amb historietes d’una pàgina farcides de gags, amb els personatges en continu moviment i una última vinyeta en la què Filemón persegueix a un Mortadelo que ha ficat la pota (o un client els persegueix a tots dos per la seva incompeténcia). La sèrie anava guanyant a poc a poc: Ibáñez va destil·lar el millor de sí mateix, tant pel seu grafisme com en unes anècdotes plenes de surrealisme i un continu humor desgavellat. Mortadelo y Filemón, agencia de información apareixia a l’interior de Pulgarcito o a la portada, i semblava evident amb el temps s’anava guanyant el favor dels lectors. Cap a mitjans dels seixanta, Ibáñez va donar un petit gir en el seu grafisme, que recorda sobremanera al del gran humorista gràfic belga Franquin. Malgrat això, el “toc Ibáñez” sempre està present.

L’any 1969 l’Editorial Bruguera va engegar una nova revista, Gran Pulgarcito. Es tractava d’una capçalera de prestigi, amb sèries franco-belgues i amb humoristes gràfics espanyols de primera línia que van crear sèries noves. Com en aquella època Bruguera estava molt atenta a tot el que passava al mercat franco-belga (a més d’adquirir els drets d’algunes de les seves sèries), van entendre que seria una bona operació comercial reconvertir Mortadelo y Filemón, agencia de información en una sèrie d’aventures més llargues. Res d’historietes d’una pàgina (o dues o tres per als almanacs i números especials): ara es tractava d’abordar una aventura de 46 pàgines, amb un fil argumental, que es pugués pre-publicar a la revista i, posteriorment, reciclar en format àlbum (i així obtenir dos canals diferents de venda). Ibáñez va prendre dues decisions molt sàvies: va transformar els seus personatges de detectius privats a membres d’una agència d’espionatge, la T.I.A. (Técnicos de Investigación Aeroterráquea) i, per poder portar millor un argument extens, va crear dos personatges nous, també membres de la T.I.A.: el cap suprem, el superintendent Vicente (el Súper) i el professor Bacterio, un savi expert en invents una mica especials. Així, al número 1 de Súper Pulgarcito va aparèixer el primer lliurament de llarga extensió de la sèrie (que ara ja només es deia Mortadelo y Filemón), El sulfato atómico. Ibáñez es va esmerçar molt en el dibuix, aportant tota mena de detalls en els fons i també elaborant més l’argument i els gags. Aquesta primera aventura va ser un èxit total, confirmat el mateix any 1969, quan va aparèixer la primera edició de l’àlbum.

Tot i que Ibáñez també realitzava altres sèries, en aquell moment va passar a consagrar-se de manera gairebé exclusiva a Mortadelo y Filemón. No li quedava temps per a gaire més. La sèrie va continuar apareixent a Pulgarcito (en historietes de dues pàgines, de vegades reeditades) i també a la nova revista Súper Pulgarcito (1970), amb noves aventures d’entre 4 i 12 pàgines. Les aventures llargues funcionaven molt bé, de manera que després del tancament de Gran Pulgarcito van passar a publicar-se a la nova capçalera Mortadelo (1970), símptoma evident de l’èxit de la sèrie, i, en especial, d’aquest personatge. I en aquesta etapa (1970-1983) van aparèixer les primeres historietes relacionades amb els esports (Mundial 78 i Moscú 80), que es van convertir en una constant. Mortadelo i Filemón van participar en Mundials de Futbol i Olimpíades (a més d’alguna volta ciclista a Espanya, un Eurobasket i un GP de Fórmula 1).

En aquella època, tenint en compte els centenars de pàgines que Ibáñez havia de completar de la sèrie, van aparèixer les primeres aventures curtes a mans d’altres autors (Martínez Osete, Jesús de Cos, Ramón Bernadó o Casanyes, entre molts d’altres). La sèrie era una garantia de vendes i Bruguera volia explotar-la tant com pogués. En aquesta mateixa etapa, Ibáñez va introduir els seus agents en temes d’actualitat (polítics i socials, nacionals i internacionals). Així doncs, la sèrie es va saber reinventar i actualitzar, la qual cosa va assegurar-ne no només la continuïtat sinó també un gran èxit que, de fet, no parava de créixer. A més, l’autor va introdiïr un tercer personatge secundari que a poc a poc va anar prenent més rellevància a la sèrie: Ofelia, secretària de la T.I.A., que va aparèixer per primera vegada a l’àlbum Los gamberros (1978).

L’any 1985 Ibáñez, cansat de no percebre els drets d’autor que li corresponien per la seva feina, va abandonar Bruguera (tot i que Mortadelo y Filemón va continuar en mans d’altres autors) per fitxar per Ediciones Junior, editorial per a la qual va crear una nova sèrie, Chicha, Tato y Clodoveo, todavía sin empleo (revista Guai!, 1986), i fins i tot va arribar a dibuixar una nova aventura de Mortadelo y Filemón per a la capçalera de la mateixa editorial, Yo y Yo (1987). I és que Ibáñez va estar litigant per recuperar els drets i la marca dels agents de la T.I.A., propietat primer de Bruguera i després d’Ediciones B, fins que el 1987, després d’arribar a un acord contractual, els va recuperar i va reiniciar la sèrie amb aquesta darrera editorial. Fins el 1995, i a un ritme de cinc o sis àlbums per any, Mortadelo y Filemón es va continuar pre-publicant en diverses revistes d’Ediciones B (Mortadelo, Súper Mortadelo o Mortadelo Extra).

A finals dels 80 Ibáñez ja comptava amb un col·laborador, que es va convertir en la seva mà dreta: Juan Miguel Muñoz, un dibuixant que ja havia treballat a Bruguera Equip i que, a partir de 1991, es va convertir en l’entintador de les aventures de Mortadelo y Filemón. A més de Muñoz, el gran Raf va entintar una història completa de la sèrie, Las embajadas chifladas (1992).

Des de 1995 les històries de Mortadelo y Filemón ja apareixen directament en format d’àlbum, donada la desaparició de les revistes d’Ediciones B. L’èxit continua acompanyant tant a Ibáñez com a la sèrie, les referències a l’actualitat són constants, sempre filtrades per la caricatura i l’humor, i actualment Ibáñez continua produint noves aventures de Mortadelo y Filemón (amb alguns èxits destacables com Mortadelo de la Mancha o El tesorero), ara a un ritme de tres àlbums l’any.

Avui dia, Mortadelo y Filemón és la sèrie viva de més llarga durada entre les historietes d’humor a Espanya i també la més popular, coneguda i reconeguda pràcticament per tota la població. Ja són, per tant, diverses generacions les que han gaudit de les aventures dels agents de la T.I.A. i, de fet, a les sempre immenses cues que s’acumulen a les sessions de signatures d’Ibáñez s’hi poden trobar tant avis com néts. Un récord impossible de superar.

Mortadelo i Filemón han estat i continuen sent fruit de la mercadotècnia (objectes tèxtils i d’oficina, ninots, àlbums de cromos…). A més, també han protagonitzat campanyes publicitàries (Parker, Catalana de Occidente, Fundación Hipotecaria, Agencia Tributaria…),

vídeojocs, sèries i llargmetratges de dibuixos animats (com la recent Mortadelo y Filemón contra Jimmy “el Cachondo”, dirigida per Javier Fesser el 2014), pel·lícules de cinema amb actors de debò (com La gran aventura de Mortadelo y Filemón, també de Fesser i estrenada el 2003, i Mortadelo y Filemón. Misión: salvar la Tierra de Miguel Bardem el 2008) o musicals (Mortadelo y Filemón, the Miusical). I així continuen, ben vius, de la mà de Francisco Ibáñez.

Personatges

Filemón
Ni tan alt ni tan prim com Mortadelo, va sempre vestit amb camisa i corbata de llaç. Se suposa que Filemón és el cervell de la parella d’agents de la T.I.A., però no està dotat d’una gran intel·ligència ni de capacitats de lideratge, i molt menys per a l’acció. És molt seriós i manaire, i treu el seu mal geni amb qualsevol excusa.

Mortadelo
Alt, prim, calb (per culpa d’una loció per fer créixer el cabell inventada pel professor Bacterio) i sempre vesteix una levita negra. Aquest és Mortadelo. No és un home amb el cap ben moblat, i de vegades li costa entendre les coses. Tampoc brilla per la seva sagacitat, però és molt hàbil a l’hora de disfressar-se, la qual cosa fa en dècimes de segon cada dos per tres i les seves disfresses (d’oficis, d’animals, esportistes, personatges històrics, etc.) gairebé sempre estan relacionades amb una missió o amb el seu estat d’ànim.

Ofelia
Secretària personal del Superintendent Vicente. Dona físicament rotunda en tots els sentits, cosa que Ibáñez fa servir per deslligar un humor políticament incorrecte. Està enamorada de Mortadelo, qui, malauradament, no correspon als seus sentiments. Personatge amb un mal geni entendridor, que sovint és útil quan una situació perillosa necessita arguments. Amb el temps s’ha convertit en un dels personatges fixes de la sèrie.

Profesor Bacterio
Té aspecte de despistat, i crida l’atenció per la seva espessa barba negra. El seu aspecte despistat potser és degut a que és un sabi. En realitat, el professor Bacterio és un científic, especialitzat en biologia, que fa d’inventor per a la T.I.A. Els seus artefactes haurien de servir per facilitar les missions als seus agents, però la majoria de vegades tenen efectes desastrosos. Els seus agents favorits per posar a prova els seus invents són Mortadelo i Filemón.

Superintendente Vicente, “El Súper”
Conegut com “El Súper” perquè és el cap i superintendent de la T.I.A. és un home més aviat rabassut, amb un bigoti espès, que sempre porta un vestit blau i corbata negra. Ell és qui encarrega als seus “millors agents” (Mortadelo i Filemón) les missions de la T.I.A., però també és la víctima principal de la seva destraleria i disbarats. No convé portar-li la contrària perquè s’enfada, i molt.