Quico, el progre

L’any 1980, en José Luis Martín va aconseguir fer arribar a bon port una idea que feia temps que li rondava pel cap: la publicació d’una tira diària en un diari. Les tires diàries de producció pròpia no eren gaire habituals en aquella època, ja que a les empreses periodístiques els resultava molt més econòmic recórrer a historietes adquirides en agències internacionals. En JL Martín va crear un personatge que tenia molt en comú amb el públic objectiu al qual es dirigia el diari relativament novell El Periódico de Catalunya (que va aparèixer el 1978). En Quico era un home que passava dels trenta, una mica ranci i progressista, i la sèrie reflectia les contradiccions i el desconcert generacional d’algú que es fa gran i sent la impossibilitat de recuperar un temps que ja ha passat. Perquè en Quico, que havia estat un progressista als anys setanta, no acabava d’entendre el canvi social que s’imposava a la “frívola” dècada dels vuitanta.

A Quico, el progre els personatges evolucionaven, maduraven, es feien grans i, per tant, la seva situació personal i les seves vivències anaven canviant amb el temps. La seva ineptitud per a l’esport, la persistència dels mixelins al seu cos, la inapetència sexual, la separació de la seva dona, deixar de fumar o els comentaris irònics dels seus fills eren temes que formaven part de la intel·ligent crònica que Martín feia dels membres de la seva generació. El dibuix sintètic de l’autor es mostrava plenament eficaç a l’hora de retratar, amb sornegueria, un grup d’urbanites que van ser joves durant la Transició i que van deixar de ser-ho durant la dècada següent. La crònica del pas d’una etapa de certesa a una altra de desconcert permanent.

Quico, el progre va viure intensament a la seva tira diària durant els anys vuitanta, i va desaparèixer al final de la dècada. Com a personatge, va ser un referent per definir tota una generació i el seu estil de vida. En el seu moment, les compilacions de les seves tires van rebre una excel·lent acollida comercial.

L’èxit de la sèrie va afavorir la creació d’una sèrie de televisió de quaranta episodis protagonitzada per Ferran Rañé, Mercè Pons i Julieta Serrano i emesa per TV3 entre 1992 i 1995.

Personatges

Albert
El seu fill.

Diana
La seva filla.

Laura
La dona d’en Quico; llargaruda, un pèl frustrada i molt dotada per a l’ironia.

Quico
Un progre amb sobrepès que té una abundant cabellera i una barba espessa.