Mongolia

L’any 2012, un grup d’amics format per Darío Adanti, Gonzalo Boye, Edu Galán, Fernando Rapa i Pere Rusiñol va decidir publicar una revista d’humor i crítica política en format tabloide, de l’estil de Le Canard Enchâiné a França o Barcelona a Argentina. Es tractava de llançar al mercat una revista satírica autogestionada que no estigués controlada per cap gran grup de comunicació ni es degués a interessos econòmics o polítics en un moment en el qual el país atravessava una profunda crisi econòmica i nombrosos escàndols esquitxaven les seves institucions. Un altre dels motius declarats per a la creació de Mongolia va ser el desig d’enriquir el panorama de publicacions humorístiques donat que, en opinió dels impulsors de la revista, el nivell havia baixat molt des de la Transició. Revistes com Hermano Lobo o Por Favor són referents citats pels seus responsables, que volien fer lloc a un tipus d’humor que no tenia cabuda en els mitjans en què col·laboraven habitualment i, al mateix temps, també els motivava la possibilitat de publicar informacions vetades a la premsa tradicional perquè comprometien empreses, institucions o individus afins o amb interessos econòmics en la publicació en qüestió.

El resultat va ser una revista d’humor amb pocs límits, per no dir cap, molt directa i sense censura, que ataca figures públiques de manera incondicional i molt provocadora, com si busqués un segrest editorial que encara no li ha arribat. Les seves portades, amb dissenys molt intel·ligents, s’han fet famoses per parodiar les d’altres publicacions. La del número 29, per exemple, feia referència a la revista Time. Fent servir fotomuntatges posen a personatges públics, des de Mariano Rajoy fins a Manuela Carmena, en situacions compromeses. Els seus atacs contra la monarquia són cèlebres des del titular de la portada del seu segon número: “El Rey podría violarte”. Un altre dels trets distintius de Mongolia és el seu ateisme militant i els seus atacs constants a l’Església i a grups com l’Opus Dei.

La revista inclou seccions de text, fotonovel·les, còmics, entrevistes inventades i una secció final, Reality News, on hi tenen cabuda reportatges reals, vetats en altres mitjans, que revelen informació sobre negocis tèrbols de polítics o grans empresaris, o connexions desconegudes entre el poder polític i l’econòmic. A més, amb el pas del temps han anat incorporant com a col·laboradors alguns dels humoristes gràfics més importants del panorama actual, de manera que la revista s’ha anat enriquint en aquest aspecte.

La revista es finança en un 70% mitjançant els ingressos de les subscripcions dels socis i les seves vendes en quioscs i en un 30% per altres fonts, com la venda de productes a través de la seva pàgina web i l’espectacle que els seus creadors fan voltar per tot Espanya: Mongolia, el musical. Des de l’inici han buscat la viralitat i la interacció a través de les xarxes socials, on mantenen una intensa activitat. De fet, la revista sovint reprodueix tuits o correus electrònics dels lectors i fins i tot han incorporat a la plantilla de col·laboradors a avatars molt coneguts a internet com Masa Enfurecida o Hematocrítico. La revista té una tirada de 40.000 exemplars i unes vendes mensuals d’entre 15.000 i 20.000 exemplars.

Tant pel contingut de la revista com, sobretot, pels seus espectacles i els cartells que els anuncien, Mongolia s’ha vist embrancada en diverses polèmiques. Malgrat això, els seus responsables segueixen en la mateixa línia i, fins i tot, intenten realitzar un humor encara més ofensiu.

Principals col·laboradores: Ata, Allan Sieber, Bernardo Vergara, Darío Adanti, el Niño Rodríguez, Liniers, Mauro Entrialgo, M. Fontdevila, Langer, Monteys, Nono, Jorge Riera, Maruja Torres, Ja, Javi Vázquez, Juaco Vizuete, Paco Alcázar, Sergio.