Warning: Undefined array key "HTTP_ACCEPT_LANGUAGE" in /srv/vhost/humoristan.org/home/html/com_parametres.php on line 13
Máximo | Humoristan. Museo digital de 150 años de humor gráfico
Máximo

Nom real: Máximo San Juan Arranz

Naixement: Membrilla de Castrejón (Burgos, Espanya) 18/02/1932.

Defunció: Madrid (Espanya) 28/12/2014.

País: Espanya

Enllaços: 3/24 (Vídeo), ABC, El País, El País, Humor Sapiens, Magazine activo, Tebeosfera, Viquipèdia, Wikipedia,

Articles:

Muere a los 82 años Máximo, el dibujante que hizo del humor un género literario. Inés Martín Rodrigo, Forges. ABC, Sevillla. 2014

Las viñetas que se reconocen. Álex Grimeljo. El País Semanal. Hemeroteca El País http://elpais.com. 2014

La aventura periodística. Jaume Capdevila. El gran Vázquez. Coge el dinero y corre, editorial Dolmen, Palma de Mallorca. 2011

La cofradía del humor llora sin consuelo a su genial hermano lobo, Chumy Chúmez. Antonio Astorga. ABC. 2005

Humor de transició. Jaume Risquete. Avui, Barcelona. 2000

Gin, polifacètic professional de l’humor. Lluís Solà i Dachs. Hoja del Lunes, Barcelona. 1983

Guillén, entre el simbolisme i la càbala. Lluís Solà i Dachs. El Noticiero Universal, Barcelona. 1983

El humor en la transición. Manuel Vicent. Triunfo. 1982

Martínmorales Un joven serio y terriblemente serio.. Eliseo Albarran. Lecturas. 1979

Bibliografia:

Máximo. Los mejores dibujos publicados en El País, 2003-2004. Colección Humor del día ; 9. El Jueves. Barcelona. 2004

Torres, Guillermo. La democracia en viñetas. . Congreso de los Diputados. Madrid. 2003

Cuadrado, Jesús. Atlas español de la cultura popular: de la historieta y su uso (1873-2000). 2 volúmenes. Ediciones Sin sentido y Fundación Germán Sánchez Ruipérez. Madrid. 2001

Otero, Herminio. De Pascuas a Ramos, claves para la lectura y propuestas educativas sobre los dibujos de Máximo. . CCS. Madrid. 1992

Máximo. Máximo en “El País” y otros dibujos. . Cuaderno del Museo de Arte Contemporaneo. Sevilla. 1980

Máximo. Animales políticos. . Ediciones 99. Madrid. 1976

Máximo. Carta abierta a la censura. . Ediciones 99. Madrid. 1974

Premis:

Paleta Agromán Humor 1965

Premis Gat Perich d'Honor 2008

Premi Iberoamericà de Humor Gràfic Quevedos 2010

Máximo

Des dels seus inicis es va caracteritzar per uns dibuixos sempre esquemàtics i molt reconeixibles a la revista cultural Juventud (1955). Abans d’això havia treballat com a locutor de ràdio a Valladolid, fins que, a la dècada de 1960, es va traslladar a Madrid. Allà va començar la seva col·laboració amb Antonio Mingote al seu hebdomadari satíric Don José. Poc després va desembarcar a La Codorniz, igual que gran part dels humoristes gràfics d’aquella època. I va ser allà on va començar a desenvolupar una personalitat singular que contrastava amb el barroquisme del seu amic Chumy Chúmez. Alhora, Máximo va col·laborar també en diversos diaris de l’època com Arriba, Informaciones, El Correo Catalán o La Vanguardia. El 1974 va ser un dels fundadors de la revista barcelonina d’humor Por Favor. En aquesta època, quan el seu humor començava a fer-se més políticament compromès en incloure els seus acudits a la secció d’opinió, va començar a publicar alguns dels seus llibres més polèmics, com Carta abierta a la censura (1974) o Animales políticos (1976).

Va ser un habitual al diari El País des del seu naixement el 1976, i va estar lligat a la seva editorial durant pràcticament tota la seva trajectòria professional posterior, relació que es va acabar l’any 2007. El 1978 es va incorporar també al diari ABC. També va publicar els seus acudits i vinyetes a les revistes Triunfo i Interviú, principalment al suplement satíric d’aquesta darrera, ¡A las barricadas!. Des de la creació del departament d’humor gràfic, va col·laborar fins la seva mort amb la Fundación General de la Universitat d’Alcalà d’Henares, participant en diversos cursos i mostres organitzats per la Fundació. Va publicar articles en diverses revistes reivindicant la professió d’humorista gràfic, i també va participar de manera habitual en algunes tertúlies de ràdio i televisió.

El seu estil esquemàtic i ple de símbols el fa fàcilment reconeixible, convertint els seus acudits en una cosa única. Generalment, es va cenyir als acudits, i no va fer gaires vinyetes seriades. Sens dubte innovador, fou sempre un paradigma dins de la il·lustració i l’humor de la nostra modernitat, a més de la reflexió i l’infatigable esperit crític.

Entre els guardons que va rebre destaquem el Premio Mingote el 1981, el Premi Joaquín Costa de Periodisme el 1988 per un article titulat Los artistas, entre las musas y Mercurio i el Premi Rodríguez Santamaría de l’Associació de la Premsa de Madrid el 2007 pels seus trenta anys ininterromputs publicant vinyetes diàries a El País.

Publicacions: ABC, ¡A las barricadas!, Arriba, El Correo Catalán, El País, Interviú, Juventud, La Codorniz, La Vanguardia, Informaciones, Por favor, Triunfo.

Compartir