El Cubri

L’estètica trencadora i el compromís polític i social caracteritzen l’obra d’El Cubri, un grup d’autors que va estar en actiu entre 1972 i 1984. El nom del col·lectiu és un homenatge a Stanley Kubrick, director de la mítica pel·lícula de ciència ficció 2001, una odissea a l’espai (2001, A Space Odyssey, 1968), de la qual Felipe Hernández Cava i Saturio Alonso, que s’havien conegut estudiant el batxillerat, eren grans admiradors. Ambdós van començar a fer servir aquest pseudònim el 1970 per a les seves col·laboracions a la revista de cinema Fotogramas.

Enusiasmats per la literatura, la música, el cinema i els tebeos, els joves Hernández Cava i Alonso van contactar amb Antonio Martín i la resta de teòrics vinculats a la revista Bang!, on van publicar les seves primeres historietes. Aviat es van adonar de que el mitjà en aquella època estava molt allunyat de la realitat política d’Espanya, per la qual cosa van decidir endinsar-se en aquest terreny gairebé verge i convertir-se en els primers en fer còmic polític a Espanya.

El 1973 van obtenir el Segon Premi a la Millor Historieta Infantil al Festival de Cinema per a Infants de Gijón per Aventuras en el País de las Maravillas, un al·legat en contra de la Guerra del Vietnam. Poc després, a través de Jesús Cuadrado, van contactar amb Pedro Arjona, que va decidir abandonar la seva posició molt ben remunerada com a director d’art en una agència de publicitat per unir-se al grup.

El seu primer llibre va ser El que parte y reparte se queda con la mejor parte (Fundamentos, 1975), una obra amb un fort contingut de denúncia social i política que va comptar amb la col·laboració com a convidat del dibuixant Adolfo Usero. A partir de llavors, van col·laborar en multitud de publicacions i revistes de tot tipus, tot i que mereix una menció especial la seva participació a Por Favor i a La Calle, on va veure la llum el seu western Mezquite (1979).

El 1977 l’Editorial Sedmay els va encarregar les portades dels fascicles de La historia del Franquismo, escrita per Díaz Nosty i Daniel Sueiro, el primer dels quals va ser censurat.

Si bé en algunes de les seves obres El Cubri apostava per l’avantguardisme narratiu, en altres es decantava per un cert naturalisme social o pel didactisme. Però el que va proporcionar més popularitat al col·lectiu va ser la seva recreació de la sèrie negra a Sombras (1983) i les dues històries del detectiu Peter Parovic, Sueños de Plomo (publicat al Diario 16 el 1979) i Cadáveres de Permiso (1985).

La darrera obra d’El Cubri va ser la tira de premsa El hombre invisible, publicada al diari El País entre 1985 i 1988. Més recentment, Arjona i Hernández Cava, a més de col·laborar en la realització d’alguns documentals, han rescatat el pseudònim en algunes ocasions, com en els llibres col·lectius 11-M. Once miradas (Edicions de Ponent, 2005) i Guadalajara será la tumba del fascismo (Edicions de Ponent, 2007).

Publicacions: Bang!, Butifarra!, La Calle, Cambio 16, Cimoc, La Codorniz, Comiciclo, Cuadernos para el diálogo, Cul de Sac, Fotogramas, Madriz., El País, El Patoverde, Por Favor, Rambla, Triunfo, Trocha, Troya, El Viejo Topo, Vilán.

Sèries: Peter Parovic (Diario 16), Mezquite (La Calle).